Fins ara Dèlia

Un relat de: joudl

Per una vegada em vaig alegrar del retard del meu fill. Vaig poder gaudir d'uns minuts més amb el meu nét tot i que amb dotze anys no parava quiet pel jardí trucant pel mòbil a tots els seus amics i només van gaudir els meus ulls.
Van passar vint minuts quan vaig escoltar el tot terreny del meu fill trepitjant, com si fos un tanc, les pedres del camí.
Al veure el cotxe, el meu nét, en Gaizka, va donar uns suposats acomiadaments i va guardar el mòbil per sortir correns cap a l'encontre.
Fetes les abraçades i salutacions el meu fill va venir a saludarme mentre en Gaizka tornava al seu món telefónic.
-Hola pare - va dirme mentre els seus braços es convertien en dolçes cordes que lligaven el nostre cor.
-Oier, quina alegria veure't.- Vaig deixar que la corda s'afluixés per si sola i li vaig mirar als ulls.
-Només fa dos mesos que et vaig deixar en Gaizka. - Va contestar amb un somriure.
Segurament a l'abraçada Oier va notar cóm tremolava el meu cos.
-I quin dos mesos tu! -Vaig replicar tot rient perque no em veiés nerviós. - Si no l'aturo es capaç d'enseyar-me parapent.
-Pare! - Va cridar amb totes les seves forçes ja que hi era al final del jardí. -Queda molt per marxar?.
-Entra a casa i agafa les maletes, vinga!.
Oier es va tornar de nou cap a mí i em va posar la mà al braç - I tu pare, estàs bé?
No podia enganyar al meu fill, les mentides encara que fossin petites ja no tenien cabuda.
-Aquests tres mesos sense ta mare han sigut els pitjors que he passat. Potser pensaràs que exagero i que no l'anyoro perque en quaranta anys de matrimoni no li vaig dir quant l'estimava, però ara que no hi és... -Les meves paraules es van ofegar en mil llàgrimes i el meu estimat fill em va abraçar com només un fill sap abraçar.
-Jo també l'anyoro pare - Em deia a la vegada que m'abraçava- Sempre la tinc i la tindré al meu cor perque va ser la millor mare del món i per tu va ser la millor dona, però la vida no s'atura i ella voldria que continuessis fent camí per així un dia poder explicar-li allà al cel.
Em vaig calmar i Oier em va mirar als ulls per veure la meva reacció. - Vinga pare, demostra'm el perquè estic tan orgullós de tu.
Just quan anava a dir-li que l'estimava va venir en Gaizka tot nerviós i agafant al seu pare del braç.
-Va pare, que a la nit he quedat al xat.
Vaig veure al meu fill una mica indecís, com si volgués anar-se'n però a la vegada quedarse per comprovar que estava bé.
Vaig agafar a tot dos pel braç i els hi vaig donar una petita empenta cap el cotxe. Van pujar a l'auto després de comprovar que les maletes hi eren totes i Oier va baixar la finestreta i amb un posat seriós em va dir que em trucaria.
-Apa, aneu amb compte i no corris - Li vaig contestar jo.
-Adeu pare. - El seu últim gest va ser un petó que em va enviar amb olor de records d'una nit d'hivern.
En Gaizka em va enviar un petó i em va regalar un somriure d'amor.
El cotxe va arrancar lentament i les pedres que trepitjava feia el mateix soroll que el meu cor. Un cor que s'esquinçava lentament.
Ara que estic sol, volia deixar escrit els meus últims moments de la meva vida.
Necesito ser al teu costat estimada Dèlia. Desde el dia que ja no hi ets els dies s'han convertit en una gran presó on el sol i la nit es barrejen entre aquestes gran reixes que són les meves llàgrimes.
Ho sento Oier i Gaizka, no em veieu com un fracassat que es deixa naufragar per la malenconia, només vull continuar nadant junt amb la persona que sense sapiguer-ho va ser el cor que feia moure a aquest cos. Vull que sigueu molt feliços i alegreu-vos per mi perque tornaré a ser feliç.
Fina ara Dèlia.....

Comentaris

  • ho veus?[Ofensiu]
    Cursiva | 23-10-2005

    tu també saps fer relats tristos.
    Quan l'amor que ha compartit amb nosaltres tota la vida marxa, ens queda un buit. De vegades és tan gran aquest buit, que no podem sobreviure.

    Molt bé.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: