Amadi 2 o diari d'una immigrant

30 de setembre de 2009

Fa un any vaig decidir marxar de casa, deixar l'aigua fresca del riu i seguir els teus passos. Només fa tres mesos que t'he retrobat. Les coses continuen igual de difícils. No hi ha forma de trobar una feina digne. Sense papers ....... Només podem fer feines esporàdiques del camp o de la llar.
Aquesta vida no té res a veure amb els teus somnis, més ben dit amb els nostres somnis.
He rellegit les cartes que et vaig escriure mentre no tenia notícies teves. He tingut una pensada d'adolescent, que potser et farà riure, les ajuntaré totes i faré un diari, l'anomenaré diari d'un immigrant.
He llegit tot el que vaig escriure aquells dies, cada frase que llegia em retornava la il·lusió i em decidia a continuar lluitant per aconseguir un bon futur per Jaja.

15 d'octubre 2009


Avui fa un any que vaig notar com Jaja es movia dins meu, aquella serp bellugadissa anava amb el mateix ritme que el meu treball, aquella fiblada dins de la panxa que transformava la felicitat en angoixa, és la mateixa que he sentit avui en veure'l caminar, en aquell temps em preguntava si podria arribar a conèixer al seu pare; ara la pregunta existencial és ben diferent. Podrà caminar algun dia lliure, sense por a ser expulsat del país com a membre de ple dret? podrà votar? Podrà tenir dret a una feina digne?
18 d'octubre de 2009


Fa un any vaig decidir seguir els teus passos, per contra avui ens han obligat a agafar un avió marxar del centre que ens havia acollit i del poble que ens havia adoptat. Arriben nous kayukos i necessiten espai per nous refugiats. Per uns segons he pensat que ens repatriaven, tot i que no sabien pas els nostres països d'origen; moments més tard ho he entés. Sembla que ens porten cap a un poble de Catalunya. Primer m'he espantat però després he pensat que aquesta feta potser ens anava bé i era un canvi de sort.

20 d'octubre de 2009


El viatge ha estat molt més curt i menys perillós, però més trist, menys lliure, altres han decidit per nosaltres, no hem pogut escollir. Hem conegut altres companys que procedien d'altres centres d'acollida, he tingut una visió, per un moment m'ha semblat reconèixer al jove Azi, però ell ni s'ha immutat en veure'm. La seva cara rígida no ha fet ni un sol moviment que pogués delatar que ens coneixíem amb anterioritat. He d'esbrinar si és ell? Quina alegria que tindria?

30 d'octubre de 2009


Avui ens hem instal·lat a un centre acollidor la plana de Lleida. Sembla poc acollidor, parets blanques, portes blanques , sembla un hospital o un orfandat. No ens podem queixar és molt més ampli i lluminós que l'anterior. Té dos problemes, el primer que és molt fred i falta el toc personal d'una llar, el segon és que té una data de caducitat, sis mesos i al carrer. Busca't la vida.

14 de novembre de 2009

Cada cop m'agrada més aquest indret. És un poble de la depressió central, ni mot gran ni molt petit. La gent és molt franca i ens ha acollit amb molt recels al començament, però poc a poc es va establint un clima de confiança.


16 de novembre de 2009


No trobem cap feina fixa, sort de les feines de temporada del camp. A la temporada de l'oliva, vam anar tots a treballar al camp, en Jaja , lligat a la panxa en un fardell, i som-hi tots.
17 de novembre de 2009


Avui he descobert l'Azi, estàvem treballant al camp i de sobte ha fet el mateix posat amenaçador de fa un any a la zodíac. No li he dit res, he comprés que no vol que ningú el pugui relacionar amb el seu passat. Vol començar de nou. Però no se pas per què? Encara que ens relacionin no poden demostrar de quin país som.

20 de novembre de 2009


Estic anant a classes de català i és molt divertit, tinc una parella lingüística, anem a passejar juntes i ens expliquem coses. És una senyora gran d'uns 57 anys, vídua, amb néts ja grans, m'ho passo bé amb les seves rondalles i jo li explico coses del que més trobo a faltar: el riu Benue
Ella m'ajuda molt, ara aniré a fer algunes feines domèstiques a casa seva. A veure si aviat podem llogar la nostra pròpia caseta.

21 de novembre 2009

Avui he tret forces amagades i quan ha passat pel costat li he dit: Hola a l'Azi. Ell m'ha mirat amb els ulls suplicants i m'ha dit jo no sóc l'Azi, a mi em diuen Adam. Per si en tenia cap dubte, vaig entendre d'un cop que volia amagar la seva identitat. Ja no li diré res més, si ell ho considera oportú m'explicarà els motius per amagar-se.

22 de novembre de 2009


Cada dia parlo més bé català, ja no em fa gens de vergonya, tot gràcies a la Brígida, la meva parella lingüística. Iniko cada cop està més gelós. Diu que li faig més cas a ella que a la meva família. A ella l'estimo com a la mare que no he conegut mai.
23 de novembre de 2009


Aviu l'Adam ( Azi ) s'ha apropat a mi després de sopar mentre tots prenien la fresca fóra el carrer, ens tocava als dos recollir la taula de sopar i rentar els plats, ja que ens distribuïm les tasques domèstiques comunes ( fer el menjar, rentar els plats i espais comuns, tenir cura dels més petits), em va explicar el seu problema. Durant el segon viatge amb la zodíac va tenir molts problemes i gairebé moren tots a l'oceà. A banda que la llanxa va quedar molt malmesa, va pensar que ja havia pagat el seu passatge amb escreix. Així que en tocar la platja va desembarcar i l'abandonà a la deriva. Les màfies mai el perdonarien. Mai deixaria de ser un fugitiu, però no podia temptar un cop més la seva estrella, ningú podia resistir tres viatges sense ser descobert o morir en el viatge.
Jo li vaig prometre que no revelaria la seva identitat a ningú i mai més tornaríem a parlar més de l'assumpte. El dies passats només existien en la memòria.

24 de novembre de 2009


Fa un any vaig veure la primera claror del nostre "Dorado". Ja aleshores em va semblar bell ara malgrat tots els nostres problemes em sembla fabulós. Sí, si tenim problemes com la desconfiança, la por, el racisme, la nostra dificultat d'expressió i comprensió, la nostra manca d'estudis, la melangia pel nostre riu....


28 de febrer de 2010


És l'aniversari de Jaja, l'hem començat a aviciar amb alguns regals. Jo li parlo en català i l'Iniko en la nostra llengua materna. El castellà ja l'aprendrà amb els amics al carrer.
29 de març de 2010

No tinc gaire temps per escriure, ara ja faig classes de català escrit, n'estic aprenent molt ràpid diu la mestra. Aviat reescriuré el meu diari en català.

22 de maig de 2010


He donat el diari a la mestra com un treball de redacció i li ha agradat força. Diu que me'l corregirà i l'intentarem publicar. Seria el meu gran somni.

24 de maig de 2010

Quina alegria Sade i Bayo m'han vingut a veure. Sade s'ha casat amb un noi català d'un poble pirinenc, força més gran que ella, però que l'estima molt. Quina sort aviat els papers en regla. Bayo ha conegut noi sud americà amb permís de residència, quan tingui la nacionalitat es casaran. L'amor no té fronteres.



2 de juny de 2009


Ha arribat una carta al meu nom, era d'una editorial a la qual vaig enviar la primera part del meu diari. Llegeixo tota nerviosa: - estem interessats en publicar el seu diari- i noto en el meu interior brollar la felicitat, la remor que produeix és semblant a la del nostre riu Benue.