A la fosca del vi i la solitud

“Ja no en quedava cap dels seus antics companys de fatigues. Era el darrer de la vella guàrdia. Els havia vist, a tots, acabats, i fins i tot havia donat un cop de mà per acabar amb algun d'ells”. Jack London.


En Jordi polsà la tecla vermella del mòbil i tornà a mirar aquell immens buit del despatxet del seu apartament, que trobà atapeït de males vibracions. Era el seu refugi, però no s'hi trobava bé aquell vespre. I no era perquè ningú no l'hagués rebut en arribar a casa, perquè sabia prou bé que ningú havia d'esperar-lo i ja s'hi havia acostumat. Era potser que tampoc hi tenia res lluny d'allà. Però aquell vespre de divendres d'hivern entrà, com sempre, i se li havia passat pel cap: “Oh, Déu! Mira tots aquests prestatges rebentats de llibres, totes aquestes columnes de Cd's al costat de l'equip de música... Mira, mira les fantasmals llumetes del router i el salva-pantalles de l'ordinador o l' espèctrum de l'equip de música i l'ampolla de vi d'ahir amb la copa amb les seves restes porpres i resseques al fons i aquest brogit... aquest brogit d'amplificador envaint la sala i la maleïda guitarra damunt el sofà... La maleïda guitarra que ni tan sols he tocat mai”.En Jordi es sentí sol, sol i imbècil, infinitament imbècil i dèbil i sol mentre una palla mental s'apoderava del seu raciocini: “Quantes coses, quantes, quantes coses intentant sense èxit omplir un forat negre!”, exclamà enmig de la sala buida de tan plena que era. Era un reflex d'ell, de la seva solitud, tot allò, tots aquells objectes conduïts a fer-li més planera la vida? S'adonà que sí, que ben probablement fos així, i també que per aquesta raó havia trucat i disparat aquell reguitzell de retrets al seu bon amic per telèfon. “A qui se li acudeix?”, es digué. “És més: quin resultats esperaves obtenir, sinó?”, això pensava.
No volia auto-compadir-se, així que intentà convèncer-se de que no hi havia més culpable que ell, que ell mateix era el culpable del seu propi desengany davant la negativa de l'Aureli. Abans de trucar-lo sabia prou bé que la vida del seu amic, com de molts altres, ja gravitava lluny de la seva òrbita, i que només un rampell de debilitat momentània l'havia conduït a trucar-lo, aferrant-se a una esperança tan minsa que tan sols podia ser comparada amb les possibilitats de que a un li toqui la rifa.

Sentint-se vençut, però de cap manera disposat a ensorrar-se, deixà el telèfon damunt la impertèrrita i barbuda cara d'un Nietzche que coronava el cim d'una columna de llibres damunt l'escriptori. Llençà l'abric al terra, a tocar del penjador, i llavors aferrà pel coll el que en quedava de l'ampolla d'aquell Alella més aviat mediocre. Llevà el tap de suro amb les dents i l'escopí en direcció a la paperera. Encertà, i considerà la difícil proesa com una bona presa en tercera persona d'una peli de segona fila. Ho arrodoní empinant el colze i permetent que el mediocre líquid porprat li llisqués entranyes avall. Aleshores apartà i recolzà la guitarra a un costat del sofà i es deixà caure al seu lloc. Li semblà que l'abric el mirava a peus del penja-roba. Es sentí culpable. Feu un altre glop i s'alçà per col·locar-lo al seu lloc. Tornà al sofà i feu un glop més de vi. Mirà la guitarra elèctrica i l'agafà sostenint-la damunt els seus genolls. Mirà les línies negres i blanques de l'instrument, en repassà lentament els contorns amb els dits. Pensà que era un objecte estúpid i inútil més. Si en aquell moment hagués sabut tocar-la, pensà, els acords que haguessin flotat a l'aire haguessin nascut depriments i melancòlics. Hagués estat un pròleg perfecte per a un final tancat, un en el que trencaria a plorar i s'encaminaria a la cuina per obrir una altra ampolla, beure-la i decidir mentrestant amb quin dels ganivets s'acabaria tallant les venes. Un intent, un petit espasme de rialla el sacsejà. Quina escena més ridícula! Ell mateix guarnint involuntàriament tot l'ambient per deixar-se vèncer, per dirigir-se de pet a la merda.
Alçà llavors la vista i la clavà al salva-pantalles de l'ordinador, però ni tan sols se'l mirava. Estava decidit a salvar-se, com sempre. I fent ullada al passat, a uns minuts enrere, s'adonà de que havia donat poques voltes a la idea de trucar l 'Aureli. Sí, eren amics i ho havien estat de forma intensa durant anys. Durant mitja vida havien estat cul i merda, i ell mateix havia estat el seu padrí de casament, però de cap manera podia exigir-li un interès etern per això. L'Aureli ja tenia la seva vida, la seva família, la seva hipoteca, el seus dos fills, les seves preocupacions i depressions d'un altre estil de vida no menys insofrible que el seu. Calia ser just. No hi havia més problema que el d'un maleït dia de moral baixa, un dia que s'havia presentat gris i turmentós al seu interior. Això era. La seva pròpia debilitat l'havia conduït a torturar-se un xic més aquell vespre. Simplement, això: que tots els elements s'havien conjurat aquell divendres per xiuxiuejar-li a la oïda la necessitat d'una urgent companyia. I per comptes d'actuar amb sentit comú, sobreposar-s'hi i tractar de foragitar-ho tot del seu interior, havia decidit trucat sense ni tan sols pensar. Era un vespre de divendres. Hivern. El lleu brogit de l'amplificador, la seva imatge mental d'infinites files de façanes, d'inacabables i il·luminades avingudes mai silencioses de la ciutat, bullent a totes hores de vida i moviment infatigable, el feia sentir estranyament sol.

Però, en certa manera, no podia evitar sentir-se melancòlic i auto-compadir-se una mica de la patètica escena en aquella vida seva en bucle. Decidí rebolcar-se un xic més en el fang.
Apagà l'amplificador. Amb el comandament a distància endegà l'equip de música. Abaixà al mínim els ulls de bou i instants després “Captatio benevolentiae” de Manel trencava el silenci del despatxet. L'espectrum ballant, les senyals del router i el salva-pantalles flotant en la negror i ell mateix semblaven ara prendre un altra tonalitat, establir-se en un altre ambient. Es penjà de l'espatlla la corretja de la guitarra, recolzà el cap al sofà i buidà el que quedava de l'ampolla. La deixà amb cura al seu costat. Tancà els ulls. Imaginà que estava clavat davant deu-mil, no, cent-mil, un milió de persones. La ciutat sencera, tot el país restava pendent en directe o per ràdio o televisió d'ell i de tot el que tenia per dir, que potser no era massa, però també era important. Notà adrenalina i certa vergonya. Enrogí un xic, però s'hi sobreposà perquè ell sempre es sobreposava a tot, i quan ho feia la vida tornava a ser agradable i tornassolada una estona. Allò era el millor que havia sentit en tot el dia. Les mans començaren a imaginar que sabien tocar, que seguien el ritme, que aquell inútil instrument servia i existia i que ell existia i servia, i que tocava i tocava i tocava i que era necessari que així ho fes. Començava l'espectacle i ell en formava part imprescindible. Desitjà llavors no haver trucat a ningú aquell vespre, haver fallat amb el tap de suro i no haver recollit l'abric del terra. Un parell de llàgrimes felices començaren a ennuegar-li els ulls. Acabà la cançó, en començà una altra. Tornà al món i tornà a pensar en el que hi havia a la cuina: en una altra ampolla de vi mediocre. No pensà però en més ganivets.