A casa som tots morts (II)

El meu padrí, sense arribar als nivells d'espectacularitat del meu avi també em va deixar bones ensenyances. La primera va ser una frase cèlebre que em va alliçonar essent jo molt jove i que no he oblidat:
-Arribarà un dia que Nostre Senyor se'ns emportarà - està clar que era un persona prou religiosa - però si se'ns emporta, almenys que ens porti a un bon restaurant...
I la segona era el bonic costum que tenia de mirar el rellotge quan algú es moria i amb cara greu i seriosa deia:
-Ha marxat a les dotze i onze.
Aquesta informació la més comentada per ell durant els rosaris i actes fúnebres en honor del difunt, era la seva aportació al record.
Aquest home, que també va morir i que segurament ningú no recorda a quina hora, estava malalt del cor. Va patir diversos infarts i operacions a cor obert, que explicava amb tota mena de detalls tant exactes que semblava que s'hagués operat ell mateix. Va viure durant molts anys amb l'ajuda d'un marcapassos i a mi sempre em va quedar el dubte de saber si quan va morir el seu cor va continuar bategant fins que es van esgotar les piles.
Les noves generacions van seguint la doctrina que es transmet de pares a fills, com si es tractés d'una mena d'herència genètica. Sense anar més lluny, no fa gaires anys, un dia que ens dirigíem a celebrar el sant del meu pare i debatíem profundament sobre que li podríem regalar a l'avi, el meu fill va dir:
-I si li regalem un làpida, així ja la tindrà...
Des de aquesta òptica, cal dir que l'idea, en un principi descabellada, amb el raonament consegüent i desenvolupant la fórmula original cap a activitats més mercantils i lucratives ens va portar a pensar en crear una llista d'enterrament. Es a dir, el principi bàsic de la llista de noces, que en l'actualitat es comença a aplicar a naixements i primeres comunions, adaptat a la defunció. Un exemple del primer esbós podria ser:
1.Taüt ( es podria adquirir per parts, com les cristalleries i les vaixelles de luxe)
2.Làpida (possibilitats de dues versions: pedra picada o marbre amb lletres encastades)
3.Corones (només per a partidaris de l'ornament floral )
4.Rams de comiat ( amb sentides dedicatòries escrites en lletra daurada sobre cinta negra )
5.Esqueles (diversos dissenys a escollir i en blocs de 200 unitats), havíem pensat incorporar-hi un numero a cada una de les esqueles que en combinació amb les tres darreres xifres del sorteig pro-cecs (com si no n'hi haguessin prou!!!) donés dret a un cap de setmana amb totes les despeses pagades a un cementiri a escollir.
6.Gerros de porcellana per a els rams de comiat ( es podria incloure la versió de plàstic per a butxaques modestes )
7.Marcs de fotos (quadrats i ovals, fabricats en diversos materials nobles) amb dispositiu antirobatori per fixar-los a les làpides.
Amb l'excitació pròpia pel desenvolupament d'una idea tant lluminosa i lucrativa, no en vam tenir prou i vam començar a preparar el primer catàleg del merxandatge funerari. Un primer esbós ens va portar a pensar en diversos productes, de ben segur amb l'èxit per bandera:
1.Braçalets negres de dol, confeccionats amb les millors i les més fines sedes naturals. Discretament podrien admetre el nom de la funerària organitzadora de l'acte. Per a persones més discretes s'oferirien botons de solapa, folrats amb la mateixa tela dels braçals (aquest producte no admet publicitat)
2.Mantellines amb finíssims treballs de blonda i punt de creu. Artesania (encara que pensàvem fabricar-les a la Xina) per a l'emoció del moment. Aquest seria el seu lema.
3.Corbates negres de setí. Es lliuren amb el nus fet i es subjecten mitjançant una pràctica gometa amb tanca de ganxet.
4.Pins. Motius diversos: creus, àngels, corones de flors i llaçades negres. Fabricats en fosa de llautó, esmaltats a mà i tanca de papallona. Qualitat extrema.
5.Llàgrimes artificials. Es subministrarien en pots de 5 / 10 i 15 cl. Amb aplicador higiènic. Per a grans catàstrofes o famílies nombroses es recomanaria l'envàs de 50 cl. amb sis aplicadors identificats amb anelles de colors (com els recanvis dels raspalls de les dents ). L'aplicació d'aquest producte no malmet ni el "rimmel" ni cap altre maquillatge.
6.Ulleres de sol. Muntures lleugeres en pasta, metall i plàstic. Vidres foscos amb factor de protecció contra els raigs ultraviolats del sol i contra els qui vulguin saber si ploreu o no. Màxima inviolabilitat de les retines.
7.Rosaris. En fusta, nàcar i per a funerals nocturns el nou material fluorescent.
8.Àlbums per a col·leccionistes d'esqueles. Amb fulls intercanviables, fins a vuit esqueles per pàgina. Coberta en símil pell i cuir natural.
9.CD's amb les millors peces mortuòries ( La vall del riu vermell, El cant dels ocells, la marxa fúnebre de Chopin, que per cert i si no ho sabíeu és mort, i altres èxits). També en DVD!!!
No cal dir que tots els productes serien susceptibles de portar publicitat del patrocinador i que per descomptat serien col·leccionables.
També dins de la mateixa organització es posaria a disposició de la clientela un servei de ploraneres diplomades en múltiples actituds a escollir:
1.El lleuger sanglot amb el cap cot i petits laments gairebé a boca closa de ben segur que estaria molt sol·licitat.
2. El plor histèric i desconsolat amb xiscles i desmais diversos tindria un petit suplement.
3. Els grups de més de deu ploraneres gaudirien d'un quinze per cent de descompte.
4. En canvi els esglaiadors laments i llàgrimes naturals, en moments puntuals de la cerimònia tindrien un càrrec que s'hauria de pactar abans de l'acte..., funerari és clar.
Potser ara seria un bon moment per a deixar-nos d'anècdotes que no treuen nas a res i que reflexionem amb una mica de serietat. Un dels grans debats familiars sempre ha estat, com si es tractés d'un programa de televisió, la pregunta: I que en farem del mort?
Fa uns anys es pensava en una companyia asseguradora, que el meu avi en deia el "rascayú", com a la sortida més galdosa en cas de defunció. Per a els qui sou molt joves, era una mena d'empresa que procurava que estiguessis pagant tota la vida per que un cop mort, convertir-se en una mena de sangonera que espoliava els familiars a base de suplements i complements per a fer un enterrament digne. El que havia contractat el difunt sempre era una caixa d'aquelles amb serrells, les estampetes en blanc i negre i ben just un cotxe funerari per a traslladar el mort. La resta tot eren suplements. Aquesta moda va passar, com totes, i vam viure uns temps "d'impas", en que tots eren prou joves per no pensar en la mort.
El meu pare, al cap i a la fi, quan entràvem en el tema sempre deia que a ell això no el feia patir, que assegut al sofà no li deixaríem. I tenia tota la raó. Cap persona mínimament raonable no deixaria al seu pare difunt assegut al sofà per diverses i concloents raons:
1.Al cap d'uns dies, segur que començaria a fer pudor.
2.Que dirien les visites?
3.Ningú, i encara menys la dona de la neteja en cas de tenir-ne, li voldria treure la pols.
4.I punt bàsic i definitiu: On seuríem a mirar la "tele" si el millor lloc estava ocupat pel "pater familiae" de cos present?
Havíem trobat solucions alternatives, però en cap cas prou interessants per a posar-les en pràctica. L'esquarterament progressiu i el dipòsit en contenidors, seria massa lent, feixuc i poc ecològic. L'emparedament tampoc no oferia resultats satisfactoris per moltes raons. Fer obres a casa ja se sap que és un trasbals i que tot queda ple de pols i brutícia. Hi ha manobres que es dediquin amb professionalitat a aquestes tasques ?. Ja se sap que si no es fa bé, després poden sortir humitats i filtracions als pisos veïns de difícil explicació.
La congelació era només una solució temporal i econòmicament costosa. En primer lloc s'hauria de comprar un congelador prou gran per què hi cabés el difunt. En el cas de tenir prou diners per invertir en aquesta acció, el mort s'hauria de doblegar, doncs difícilment trobaríem un aparell que mesurés un metre i vuitanta centímetres aproximadament. Si no s'està al cas, el mort es refreda i agafa el que els metges forenses n'anomenen "rigor mortis". Trencar-li les cames a un mort, bo i tenint en compte que no li faràs mal, es una feina feixuga i desagradable. I si no les trenques pel mateix lloc, el mort queda en una posició asimètrica que faria de mal mirar. D'altra banda, si estàs al cas i doblegues el mort en calent s'ha de reconèixer que fa molt mal efecte que quan venen els cosins a veure el difunt, el trobin en posició fetal. Es inútil explicar que es tracta d'una última voluntat i que el difunt ha volgut marxar d'aquest món en la mateixa posició que va venir. Difícilment podríem convèncer ningú. I per acabar de enderrocar la teoria de la congelació només apuntar qui és el valent que posaria el seu pare, mare o germà enmig de bosses de pèsols, canelons i calamars a la romana. A més cal tenir en compte la provisionalitat de la situació. Un cadàver congelat no va enlloc, per descomptat, i si se'n va el llum ? Ja hi tornarem a ser amb els sucs i les fortors de podrit de difícil justificació davant del veïnat. Malgrat que sembla ser que en Walt Disney si que el conserven congelat tard o d'hora s'hauran de treure el mort de sobre.
Per estalviar-nos el cost econòmic de l'enterrament, que al cap i la fi es del que es tracta, sempre hi ha la solució del jardí o el que se'n diu enterrament domèstic. Els qui en tinguin es clar. Però es fàcil que si teniu jardí, també tingueu un gos. I es clar el gossos sempre foraden el terra buscant qui sap quins tresors. Un tranquil diumenge a la tarda, jugant al dòmino al jardí, amb els veïns, podria ser que aparegués el gos amb un fèmur a la boca, amb aire triomfal i remenant la cua. Costaria molt de convèncer els veïns que nosaltres només mengem pollastres de pagès i encara que sembli mentida tenen uns ossos com de cavall.
També alguna vegada ens havíem plantejat la desintegració en calç viva (ja veus quines i
ncongruències té la vida que per fer desaparèixer morts es pugui utilitzar alguna cosa viva!!!) o progressius i continuats banys en àcid corrosiu, però qualsevol dels dos processos és bastant feixuc, logísticament complex, perillós i a més em sembla que bastant pudent.
Finalment a algú se li va acudir dir:
-Doncs a mi que em cremin.
Quan ja estàvem prenent les mides de la barbacoa i calculant quanta llenya ens caldria ens va aclarir que ell volia que l'incineressin legalment. La idea en principi semblava interessant si no fos per l'anècdota que algú va exposar.
Resulta ser que un amic nostre, que tenia mare com tanta i tanta gent, se li va morir com tantes i tantes mares que es moren i deixen els fills desemparats o potser millor dit "desemmarats". La senyora en qüestió va voler ser incinerada, evidentment un cop morta, i així ho van fer. En acabar la cerimònia els van donar una mena d'urna amb les cendres. I vet aquí el conflicte, ningú ni sabia ni que fer-ne ni les volia per res. El nostre amic, que segurament de tots els familiars de la difunta era el més comprensiu, va resoldre quedar-se-les ell. I se les va emportar cap a casa. Per no deixar-les arraconades a qualsevol lloc, les va posar damunt de la televisió, mentre pensava que en feia. Amb el pas del temps i sense que la inspiració li indiqués que n'havia de fer, un bon dia va decidir agafar l'autobús amb les cendres de la seva progenitora dins d'una bossa de El Corte Inglés ( probablement per a no despertar sospites) i va anar fins al parc de Collserola, on van ser escampades amb el degut respecte. Semblava una bona solució, però sempre hi ha qui troba pegues a tot i va dir en veu alta:
-De cap manera!!! Imagineu-vos que tothom decideixi de cop i volta anar a escampar les cendres dels seus morts a Collserola. En lloc d'un parc natural semblarà un desert, tot ple de cendra i de morts escampats per tot arreu...i si tenim en compte que la gent som bruts de mena afegiu-hi una incomptable quantitat de bosses de El Corte Inglés.
Efectivament tenia raó i per aclamació popular i familiar vam decidir no cremar els nostres morts i molt menys anar-los a tirar a Collserola. Podem ser uns poca- soltes però mai uns incívics!!!
La darrera solució i de moment, considerada més eficaç, tant a nivell logístic com econòmic, es la donació del cos a la ciència. I qui diu ciència, diu donar el cadàver a alguna d'aquestes institucions on suposadament una colla de pseudoestudiants investiguen en les arts de la disciplina mèdica. De tothom és sabut que les pràctiques, sovint a un pas del mal gust i permeteu-me dir de l'aberració, que s'executen en aquests establiments anomenats temples del saber i de la ciència que son les facultats de medicina no son massa edificants. Qui no ha sentit parlar de la confecció d'entrepans amb diverses parts del cos humà ? En el millor dels casos he sentit parlar de dits de la mà, però algú un dia em va jurar que a certa facultat havien canviat un entrepà de botifarra per un de penis, això si, van tenir la delicadesa de treure l'escrot, que això si que hagués fet fàstic. Qui no ha escoltat entretingudes històries sobre l'esquarterament i apedaçament continuat i progressiu sense cap mena de respecte pel mort ? Qui no es coneixedor de les mítiques banyeres de formol on es fan diverses i interessants accions de benvinguda per a els nouvinguts a la facultat ?
Doncs bé malgrat aquestes faules i llegendes més o menys urbanes, el meu pare va decidir donar el cos a la ciència, o potser millor dit a l'esbarjo dels estudiants. L'episodi va ser per a sucar-hi pa, salvant les distàncies, i va succeir de la següent manera.
Uns dies abans de ser operat, el que en diuen a cor obert, i davant del possible traspàs cap una altra banda donada la gravetat de l'operació, el meu pare li va dir a la meva mare:
-Som-hi noia!!!
-A on ? - va respondre ella, amb un cert interès.
-Cap al clínic, la setmana que ve, m'operen i haig de deixar les coses arreglades.
-Vols dir que cal ?
-I tant que cal, no saps prou bé el calés que us estalviareu...
La conversa va anar derivant en un cercle viciós al voltant de si calia o no calia i finalment va guanyar la opció A, si que calia.
El primer impacte que va sofrir la recepcionista va ser veure acostar-se cap al taulell un senyor amb un aire despert i divertit i una senyora amb uns morros de pam i mig. El meu pare es va atansar a la noia i educadament li va dir:
-Bon dia noia, per fer un donatiu ?
-Perdoni senyor, però això es el departament...
-No pateixi, ja sé quin departament es aquest, voldria els impresos per a fer un ingrés a termini fix i infinit, per què suposo que aquí mai ningú no ve a retirar les imposicions...
-No, no és clar...
Mentre la meva mare s'anava avergonyint, el meu pare i la senyoreta en qüestió es van començar a enriolar. Alhora que anava omplint els impresos li va fer algunes preguntes a la noia:
-Perdoni, però quan arriba el moment de fer l'ingrés en efectiu, i vostè ja m'entén, suposo que només amb una trucada de telèfon n'hi ha prou.
-Si és clar, algun dels seus familiars ha d'avisar i tenir l'autorització que vostè està signant per a procedir...
-Vaja, pel que em diu, millor que en faci fotocòpies i les reparteixi entre familiars, coneguts i veïns. Imaginis que estem en un dinar d'aquests de tota la família i ens morim tots de cop, per una explosió, un atemptat, una intoxicació massiva, coses que poden passar...
-Si és clar, mai s'ha donat el cas, però tot es possible...
-Molt bé, molt bé, ja faré les fotocopies - probablement va dir "xerocopies" doncs era una paraula que li agradava més - i les repartiré estratègicament, no pateixi. I si em permet una altra pregunta, com et recullen? Envieu un transport especial, un taxi, una ambulància o els familiars t'han d'acompanyar?. Es que m'agradaria tenir-ho clar, per què, entengui'm, en aquests moments la gent es dispersa i s'atabala molt i no es fan les coses ben fetes. Miri sense anar més lluny, el meu pare quan va morir, va decidir fer-ho fóra de Barcelona, potser per fer-nos la punyeta fins i tot un cop mort, no ho sabrem mai. El cas, i perdoni que m'estengui en detalls, es que l'ambulància que l'havia de traslladar va dir, bé de fet l'ambulància no va dir res, va ser el xofer el que va dir: - "Pero este hombre está muerto!!!" - en castellà, es veu que no hi havia xofers catalans en aquella època.
-"Coño !!!, pues claro que está muerto, si estuviera vivo lo llevaríamos en autobús, pero muerto nos parece que no está permitido i además seguro que es muy incómodo, no para él, pero si para nosotros.."
Vaja, el cas es que vam haver de subornar a l'individu per què ens fes el transport. Doncs el que li deia, producte de l'atabalament i el tràfec del moment, el meu germà li va pagar abans del viatge i jo després. Es a dir, que el podrit va cobrar dos cops i no va dir res. Però no es pensi que vam reclamar, per què amb el mal humor que gastava aquell home potser s'hagués emprenyat i ens hagués tornat el mort a origen...
-Molt bé, senyor, però que és el que m'estava preguntant ? - va dir la noia començant a riure amb tanta força que va alertar personal d'altres oficines.
-Ah, sí!!! Perdoni, el que volia saber es qui paga el transport.
-Hi ha unes despeses d'ambulància que van a càrrec de la família...
-Si es clar, a càrrec del difunt ja no hi poden anar... I permeti'm una altra qüestió, aquestes despeses desgraven? Es poden posar a la declaració de renda?
-Doncs no sabria dir-li...
En aquest punt, ja hi havia quatre o cinc persones al voltant de la conversa i el meu pare continuava el seu discurs:
-Per què es clar, si la família o qui sigui, et deixa abandonat aquí, a l'entrada, com aquests nadons que abandonen a la porta d'un convent, però en un altre context, vostès se'n fan càrrec?
La xicota que també es divertia i va començar a agafar el sentit de la conversa, li va respondre:
-Home, a vostè que li sembla ? No el deixarem aquí a les escales...
-Està clar, però vol dir que no seria gaire elegant per part de la família... I perdoni, ja sé que vostè deu tenir feina, però i per acabar... Em quedaré aquí al Clínic o s'intercanvien els donatius amb d'altres institucions? Li pregunto, per què la meva dona, es patidora de mena, i li agradaria saber on sóc...
-Miri, si li haig de ser sincera, els cossos van a parar on fan més falta. Pensi que hi ha facultats de medicina per tot el país i a vegades, als estudiants d'altres llocs els cal material...
-Està bé, però suposo que aquests moviments ja deuen anar al seu càrrec, la família no es pot passar la vida pagant ambulàncies amunt i avall...
-Per descomptat, un cop s'ha procedit a la donació, el cos queda en dipòsit de la institució i aquesta assumeix totes les càrregues que se'n derivin...
-Però vaja, amb això que m'ha dit que hi ha la possibilitat d'anar a parar a un altre lloc, m'ha volgut dir que per exemple puc anar a para a Madrid o a Salamanca per exemple?
-Si, es clar, pot anar destinat a qualsevol lloc...
-Si li he de ser sincer, aquest punt no em fa cap gràcia. A Madrid no m'agradaria anar-hi, però si vaig a Salamanca, almenys que ens tornin els papers!!!
Tothom va riure, semblava que amb gust i el meu pare es va acomiadar de tot el personal concentrat al seu voltant repartint encaixades de mà als homes i petons a les noies. El meu pare es d'aquells que creuen que els homes no s'han de fer petons, si no s'estimen es clar.