Minimòrum III (Cap aquí i cap allà.)

Estic a punt de deixar-ho córrer, això no pot continuar així. Quan vaig començar a treballar en això em pensava que només seria els primers dies, però la situació en lloc de millorar, tendeix sense cap mena de control a empitjorar geomètricament.
Els continus canvis de parer em provoquen un malestar difícil de suportar. Ara cap aquí i com qui diu, gairebé sense temps d'assaborir la satisfacció de la feina ben feta, m'ordenen que vagi cap allà. Aquesta manca de continuïtat en les ordres que rebo em treuen de polleguera. I això no és el pitjor, sovint em trobo amb aglomeracions i aleshores la feina s'endarrereix. A mi, que la feina m'agrada que vagi com una seda, aquestes situacions en posen molt neguitós. Sembla que la gent es pensi que no tinc límit, i empenyen i provoquen petits allaus (a vegades fins i tot es barallen) i tothom hi vol dir la seva. Aleshores si que esdevé un autèntic calvari, em plouen i se m'amunteguen les ordres més absurdes que us pugueu imaginar. A voltes les instruccions son tant diverses i contradictòries que arriben a col·lapsar el sistema i aleshores ja la tenim pel tros i s'organitza un sidral de cal quinze. Finalment han de venir els tècnics a posar ordre. I és clar, en aquells moments d'impas tot són morros i males cares, doncs encara que sigui temporalment tothom ha d'anar per conductes alternatius que no són del gust de ningú.
I us ho dic amb la mà al cor, ser un ascensor de El Corte Inglés no és fàcil.