Sospita

Un relat de: Pep Homar i Giol

La veritat es que desprès de tants anys no m'ho esperava. La nostra relació sempre m'havia semblat clara, sincera i exemplar. Entre nosaltres no hi havia secrets, la transparència de les nostres intimitats era tant pura, neta i cristal·lina com un matí de primavera, o potser més.

Tot anava bé, o això es el que em semblava, fins que vaig començar a sospitar. Al principi pensava que eren manies meves, coses que ens passen pel cap a les dones que no sortim gaire de casa.
La feina de mestressa de casa és realment angoixant. Monòtona si voleu, però el pitjor per a mi, son les hores lliures. A casa només som el meu marit i jo. Vivim en un petit apartament, molt funcional. La veritat es que amb un cop d'escombra està net i jo no es que sigui la mestressa ideal, no m'agrada passar-me el dia netejant sobre net i endreçant el que està al seu lloc. Es per això que em queixo de les meves hores lliures. Segurament ja estic cansada de llegir tota mena de llibres, ja he practicat totes les disciplines artístiques i he fet tota classe de manualitats, no m'agrada cuinar, per sort el meu marit no es de gaire vida. Odio el xafardejar de les veïnes i amb la família no em faig gaire, ni amb la meva ni amb la d'ell per què no en té. No m'agraden les noves tecnologies, ni les velles, tot el que es refereix a internet no em desperta el més mínim interès i la televisió m'avorreix igualment quan està funcionant que quant està apagada.
Potser per això penso massa i he començat a sospitar del meu marit.
L'altre dia, va arribar a casa una mica més tard del que és normal en ell.
D'on vens? - vaig demanar-li, sense la més mínima intenció de furgar en la seva intimitat.
Del bar. - va respondre - He anat a fer una cervesa amb els amics...
Mentida podrida !!! - vaig pensar.
En gairebé nou anys que feia que érem casats, mai no havia anat al bar a fer una cervesa amb els amigots. El meu marit no és d'aquests. Quan surt del despatx, sempre ve cap a casa i no s'entreté mai ni amb res pel camí. Per què em va dir que havia anat al bar?
A més quan em va fer un petó no li vaig sentir ni pudor de cervesa a l'alè ni la seva roba feia aquella fortor de bar, aquella sentor de refregits, que s'impregna a la roba. Vaig continuar l'interrogatori per veure si en treia l'aigua clara:
I amb quins amics has anat? Si tu no en tens d'amics...
Amb els companys del despatx - va respondre.
Immediatament ja vaig intuir el primer símptoma de dubte a les seves paraules.
Amb els del despatx ? - vaig continuar - Si sempre m'havies dit que eren uns carallots, sobretot el López i en Quintana...
En López i en Quintana no han vingut, he anat amb els del magatzem...
Ja el tenia !!! Ni en López ni en Quintana, ara resultava que els del magatzem eren els del despatx!!! Mai me n'havia parlat dels del magatzem. Ni tant sols sabia que a la seva empresa en tinguessin de magatzem. Segur que era mentida!!! Però de moment no vaig voler furgar més, em va semblar veure'l neguitós i confús. Quan decidís fer l'atac definitiu per desemmascarar la seva mentida, els meus arguments havien de ser irrefutables.
Després de sopar, vaig estar a punt de fer un nou atac, però el vaig veure tant capficat fent veure que llegia el diari, que vaig preferir fer-lo patir una mica més. En acabat de rentar els plats i recollir la cuina, fredament i seca li vaig dir:
Me'n vaig a dormir!!! - i amb una mica de malícia vaig afegir - I demà també te n'aniràs amb els del magatzem a fer una cervesa?
El soroll del diari que es rebregava amb fúria va acompanyar els meus passos cap el dormitori i no vaig voler sentir la seva resposta. Em vaig estirar al llit i vaig tancar els ulls ben fort per adormir-me ben de pressa.
Quan va venir al llit jo encara no estava adormida, però ho vaig fer veure, va entrar entre els llençols i va mormolar un "bona nit" de compromís. Es va girar d'esquena i la son ens devia ocupar tota la nit.
L'endemà va arribar una mica més tard. Mentre es posava les sabatilles vaig treure el cap per la porta de l'habitació i li vaig dir:
Amb els del magatzem avui també?
Si, i avui també han vingut la Sònia i la Remei...
Qui són aquest parell?
Dues noies....
Es clar que eren dues noies, pel nom només podien ser noies o transvestits o transsexuals, però segur que era mentida...Per quins set sous, dues noies havien d'anar a prendre una cervesa amb el meu marit? I es més, en el suposat cas de que el tema de la cervesa fos veritat, que no ho era, d'on havien sortit aquest parell. Semblava que s'havia entossudit en enganyar-me i jo volia saber per què i amb què....
Mentre sopàvem vam parlar dels darrers atemptats terroristes, del preu dels lloguers de les cases i de la porqueria de pel·lícules que estrenaven darrerament al cinema... i poca cosa més. Em va ajudar a desparar taula i em va dir:
Si vols, ves a dormir, jo ja rentaré els plats, demà es dissabte i no m'haig de llevar d'hora...
Me'n vaig anar al llit sospitant encara més de la seva actitud. Segur que ho feia per mortificar-me...poques coses que jo feia i ara encara se les volia fer seves. Ara recollia la taula i rentava els plats!!!
Quan va venir al llit, malgrat que jo tornava a pretendre fer-me l'adormida, no va parar de joguinejar fins que vam fer l'amor intensament, com sempre. Un senyal més de que em volia confondre i amagar-me alguna cosa...
Al matí del dissabte, com tots els dissabtes d'ençà que ens vam casar, em va portar l'esmorzar al llit, però hi va afegir un espectacular ram de roses vermelles, les que a mi més m'agraden. Totes les dones sabem que quan els homes comencen a tenir detalls extraordinaris es senyal inequívoca de que volen amagar alguna cosa. La situació era clara i evident, per això, després d'esmorzar li vaig preguntar:
Es pot saber que es el que m'amagues?
Vaja, finalment te n'has adonat, no sabia com dir-t'ho...Es que hi ha algú més, no voldria fer-te mal, però es que hi ha una altra persona que...
No el vaig deixar continuar. Allò ja era el límit de la hipocresia, el sarcasme i la ironia... Ara em volia fer creure que tenia una amiga!!! El meu marit amb una amiga!!! I volia que m'ho cregués...
Però tu que t'has pensat? - li vaig respondre cridant més que no pas parlant - Que sóc tant beneita que m'ho crec tot ?. Si ja tens quaranta anys, ets un pobre desgraciat, no tens diners, fas panxa, t'estàs quedant calb, el teu cotxe només atrau als col·leccionistes, ronques com un porc i els peus et fan pudor, per no parlar de les aixelles... I ara em vols fer creure que tens una amiga?
Com vulguis, però jo t'ho havia de dir...- va respondre amb un fil de veu.
Seguidament, va recollir la safata de l'esmorzar i va marxar cap a la cuina.
No sé quina una en deu portar de cap - vaig pensar - però per la mort de Déu, una amiga!!! Es deu pensar que encara em xumo el dit!!!
Al migdia vam anar a dinar a un restaurant de la costa on per quatre duros ens menjàvem unes mariscades que no les saltava un gat. Mentre preníem les postres, el molt estúpid, va tornar a treure el tema:
Doncs, com et deia al matí - va començar - Hi ha una altra persona, la Sònia. I em sembla que...
Que passa ara ? - el vaig interrompre - que després de fastiguejar-me l'esmorzar, també em vols fotre el dinar enlaire? Ja n'hi ha prou d'aquest coll !!! Ni la Sònia, ni la Sénia ni hòsties!!!.- em vaig sorprendre del meu propi vocabulari - Ets un mentider i m'estàs enganyant, no sé amb què, ni per què, però no em surtis amb ximpleries de que hi ha una altra persona, la Sònia o ta tia la coixa.....
Però si es veritat, tinc una amant...
Fes el favor de callar poca vergonya, paga i marxem cap a casa!!!!
Quan vam arribar a casa, es va tancar a l'habitació i va estar parlant molta estona per telèfon, malgrat que vaig escoltar a la porta amb un got de vidre entre la fusta i l'orella, no vaig poder sentir res, només un lleuger xiuxiueig. De sobte va obrir la porta i vaig caure damunt d'ell, el got em va relliscar i com que era de duralex es va trencar en mil bocins que van córrer a amagar-se a sota de tots els mobles i racons....
Però que ets ximple? A qui se li acut obrir la porta sense avisar?
El molt podrit, no es va molestar ni en contestar-me, va anar a buscar el recollidor i l'escombra i va començar a posar ordre a totes i cadascuna de les rajoles afectades per la trencadissa.
Suposo que devies parlar amb la Sònia? - vaig interrogar-lo.
Si és clar...
Ni clar ni fosc!!! Estic segura de que aquesta Sònia ni tant sols existeix...Vols fer el favor de deixar d'enganyar-me? No puc més!!!
El que t'havia de dir ja t'ho he dit, si no em vols creure pitjor per a tu.- em va dir mentre tornava a la cuina.
Vam estar tot el diumenge sense dirigir-nos la paraula. Ell es va passar el dia fent veure que endreçava papers i fotografies velles, jo vaig fer veure que endreçava els armaris i que canviava la roba de lloc. Vam dinar canelons i pollastre de la rostidoria de la cantonada. Vam perdre tota la tarda estúpida i inútilment canviant el cul de cadira. Per sopar vam menjar les restes del pollastre del migdia i ens en vam anar a dormir després de fer veure que miràvem una pel·lícula de lladres i serenos.
El dilluns va aparèixer puntual com un clau, a les set en punt.
Que no has quedat amb la Sònia avui? - li vaig replicar sorneguera, quan encara no havia acabat de travessar la porta.
No. Hem tallat. - va respondre mirant-me amb els ulls buits de mirada i plens de llàgrimes.
I com ha estat això? Quina casualitat que quan em dius que tens una amant, l'endemà talleu. Sigues sincer i digues que m'enganyaves, tu no has tingut mai una amant.
Estic molt cansat...em deixes que em tregui l'americana...- va rondinar.
Va tornar al menjador arrossegant les sabatilles i la seva existència, es va asseure al sofà i gratant-se el cap, va començar el seu discurs:
Amb la Sònia, les coses no anaven gaire bé. Si us plau no m'interrompis - va avisar-me quan em va veure obrir la boca.
Aleshores em va explicar una història que de ben s
egur era per sortir del pas. Segons ell, va conèixer la Sònia en un bar de putes, uns mesos després de casar-nos, ella treballava allí. Després de tres o quatre encontres furtius es van enamorar. Ell li va muntar un pis i ella va deixar la feina. Més endavant ella va quedar embarassada i va tenir bessons, un nen i una nena. Jordi i Montserrat em va dir que es deien. Els nens estaven a punt de fer la primera comunió i la Sònia li va dir que em deixava a mi o que ja ho podien deixar estar. Segons la seva versió, la meuca el va amenaçar d'esbombar els darrers anys de secrets i doble vida.
Els esdeveniments es van precipitar el darrer cap de setmana i, sempre segons ell, com que jo no em vaig creure la història ella se'n va atipar i l'ha deixat. Ha agafat els nens i se n'ha anat a Eslovènia a casa dels seus pares...
Sembla mentida!!! - li vaig dir després del seu llarg discurs. - Em vaig enamorar de tu per què eres un home transparent, imaginatiu, tendre, atent,... però mai m'hagués pensat que amb el temps et tornaries boig.
El meu discurs va anar pujant de to. Plorava i cridava alhora. Ell semblava a voltes absent i a voltes atent i això em feia posar més rabiosa.
Per què m'ho fas això? Em vols fer creure que després de casar-nos, paral·lelament vas començar una doble vida? Aleshores per què et vas casar amb mi? Si t'agradava anar de putes i portar una vida lleugera per què et vas casar?
Per despistar. - va respondre planament - Es que tu no ho saps tot encara...
Aquesta si que era bona!! Resultava que jo encara no ho sabia tot!!! Em volia fer creure una estrambòtica història de dona, fills i dobles vides que havia durat gairebé deu anys i ara resultava que no sabia tot!!!
Prou!!! - vaig xisclar histèrica - Ja n'hi ha prou !!! M'enganyes, encara no sé amb que i només se t'acut dir-me que encara no ho se tot? Doncs potser, ja que hi som, acaba-m'ho d'explicar...
Es molt tard...estic molt cansat,...potser demà,...o en un altre moment, ara caldria que et tranquil·litzessis una mica. Estàs molt alterada...- va respondre arrossegant les paraules com si li costés treure-les per la boca.
Realment era molt tard i estava molt alterada, però saber que la persona que viu amb tu t'enganya és encara molt pitjor que tota la son del món i totes les alteracions que algú pugui suportar. Però no hi va haver res a fer. Es va aixecar del sofà i se'n va anar al lavabo.
Al sortir del lavabo portava una mica de dentifrici a la comissura dels llavis i sense dir res se'n va anar cap a al habitació. Quan jo vaig arribar-hi estava assegut al llit contemplant-se amb un cert interès els dits dels peus.
I doncs ? - vaig demanar-li, procurant que la meva veu no fos gaire bel·ligerant.
I doncs què ? - va respondre amb desgana.
Va deixar de mirar-se els peus es va deixar caure d'esquena sobre el llit i van començar a examinar el sostre amb atenció. Semblava absolutament absent, amb la mirada llunyana, més enllà de les taques d'humitat que hi havien a la cantonada. Respirava tranquil, pausadament, però les seves mans estaven crispades, amb els punys tancats rebregant el cobrellit. Jo no sabia on volia anar a parar, però el que estava clar era que m'enganyava i potser ja no sabia que més inventar...
Durant uns llarguíssims deu minuts, potser més, no va obrir la boca, els seus ulls brillaven i gairebé no parpellejaven, finalment després de incorporar-se lleugerament, amb la mirada fixada a la paret com si busqués quelcom mes enllà dels maons , va començar un extens discurs que va ser tant ridícul com increïble.
Em va començar a parlar de la seva joventut, nosaltres només feia uns deu anys que ens coneixíem i mai me n'havia parlat gaire del seu passat. De molt jove, als catorze o quinze anys va començar a relacionar-se amb males companyies, petits delinqüents de barri i lladregots d'estar per casa. En qualsevol cas es va acostumar al diner fàcil i a la vida dispersa. Als vint anys ja havia estat un parell de vegades a la presó, on va conèixer malfactors de més volada. Va pertànyer a diverses bandes professionals d'atracadors i extorquidors fins que va ingressar en una de les organitzacions més importants de la ciutat, dit d'una altra manera, va ser acceptat com a membre de la màfia de plena confiança. Això comportava, diners en abundància, luxe, dones (totes putes, per descomptat, exòtiques i de diferents procedències), drogues, alcohol i una vida tant desordenada com perillosa i plena d'excessos. Va ser ferit de bala en dues ocasions i se'n va sortir. Però un mal dia, en un dels seus atracaments, va tenir la mala fortuna de matar dues persones en la fugida. Aquestes persones eren la dona i el fill petit del cap d'una banda rival. Els seus companys, per protegir-lo, li van donar una altra identitat, el van dur a una clínica clandestina on li van practicar diverses operacions de cirurgia estètica i li van recomanar que abandonés aquella vida si volia continuar vivint. Li van prometre que de diners mai n'hi faltarien, però que es busqués una dona i una feina legal i que no es preocupés de res més. Aleshores vaig aparèixer jo i uns mesos després ens vam casar. Al començament no trobava a faltar la seva anterior vida, però amb els mesos es va començar a enyorar. Un bon dia va anar a un club dels que freqüentava habitualment a saludar antics companys i es va embolicar amb la meuca.
La resta de la història, ja la saps...- va acabar dient.
Quan va dir l'última paraula el silenci dins de l'habitació era tant fort que gairebé es podia sentir. Vaig deixar passar uns minuts, no sé quants, i finalment li vaig dir:
Ets un fill de puta!!! - amb ràbia li vaig dir i amb un especial èmfasi vaig remarcar - Un autèntic i veritable fill de la gran puta!!!
Me'l vaig mirar amb odi, li vaig escopir a la cara, li vaig donar puntades de peu a les cames i cops de puny al pit, el vaig esgarrapar i li vaig estirar els cabells fins a arrencar-n'hi un bon grapat, finalment esgotada i enfonsada li vaig suplicar plorant:
Tot això es una mentida!!! M'enganyes i no m'ho vols explicar!!! Digue'm que m'enganyes, per què ho fas ? Jo no puc viure amb un home que m'enganya, no puc suportar-ho més...
Es va aixecar del llit, molt lentament, va anar fins al darrer calaix de la calaixera i en va treure un revòlver, mentre em mirava, plorant, es va engegar un tret a la templa i es va desplomar com un sac.

Al seu funeral hi van acudir uns homes que jo no havia vist mai, amb vestits foscos i ulleres negres, que ploraven desconsolada i dissimuladament alhora. Al seu darrera una noia rosa amb un nen i una nena també ploraven.
Des de la seva mort, puntualment cada mes rebo un important transferència amb la que puc viure amb tota mena de comoditats, però amb l'angoixa de saber que el meu marit m'enganyava i no vaig saber mai amb què.

Comentaris

  • força capciós[Ofensiu]
    edgar naúj | 17-03-2005 | Valoració: 8

    Apreciat Josep, no soc ningú per criticar el teu relat, tècnicament parlant, no obstant em permeto l'atreviment de dir-te que és força atraient. M'agrada aquest giravol què fas amb les explicacions de la dona, no sé si per la teva tècnica o per la meva imaginació, quasi puc veure els personatges. Felicitats, i perdona.

  • Que bé passa[Ofensiu]
    pèrdix | 11-11-2004

    aquest relat. No és dels curts precisament, però té un dinamisme que fa que te'l mengis.

    A l'argument jugues amb l'absurd però en comptes de destrempar-te fa agafar ganes d'entrar al conte i espavilar a la protagonista.

    M'ha agradat molt

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pep Homar i Giol

Pep Homar i Giol

26 Relats

57 Comentaris

31741 Lectures

Valoració de l'autor: 9.35

Biografia:
Vaig neixer a finals d'octubre del 1962, es a dir, ja tinc una edat.
Sempre m'ha agradat escriure i voldria fer-ho més i millor, però per una banda no tinc més temps i per l'altra no en sé més.
Continuo buscant el temps i el coneixement amb interès.
Els meus éxits han estat un parell de concursos quan era jovenet i darrerament he estat guanyador del I concurs de Microliteratura de Santa Juliana, que organitzen una gent fantàstica d'Olot , vaig ser finalista del premi de contes Emili Teixidor l'any 2003 i he guanyat el Premi Set Plomes de Mollet del Vallès en la modalitat de narrativa catalana com a autor local.
Els meus fracasos, potser millor dit intents d'èxit, han estat tants que em faria pesat si us els expliquès.
Desde l'any 2005 sóc membre de la SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia)
Si mai voleu comentar-me alguna cosa ho podeu fer a: pephomar@hotmail.es
I també podeu llegir-me a:
http://pephomar.blogspot.com/

Gràcies per llegir-me.