Minimòrum II (Jo no estic fet pel fred.)

Renoi !!! Aquesta fredor he de reconèixer que no la puc suportar més. Se'm fica fins al moll dels ossos i a voltes em sembla que m'immobilitza. Quan tinc fred no sóc capaç de fer gran cosa. I aquesta fredor se'm posa per tot arreu, a les mans i aleshores perdo la sensibilitat, al nas i em cau la gota, a les orelles i em piquen i no em paro de gratar, per no dir dels peus, als peus es horrorós, les puntes dels dits m'arriben a fer tant de mal que em sembla que hi tinc mil agulles clavades.
Contínuament sento unes esgarrifances que em pugen i em baixen per l'espinada com una cremallera, incansable, que no para d'obrir-se i tancar-se. Tremolo tot jo com una fulla i en els moments més crítics, fins i tot les dents sembla que ballin claqué.
A més a més no suporto aquest obrir i tancar la porta cada dos per tres, ara poso i ara trec. I la llum ? Us podeu imaginar que és haver de sofrir que a cada moment s'obre el llum i després s'apaga ? Doncs us ho diré, un veritable martiri. Posat a queixar-me també us puc dir que aquest soroll que sento de dia i de nit, em farà acabar malament dels nervis. És com un rum rum continu, mai no reposa, que no em deixa descansar.
I és que jo, tal i com us he dit, no estic fet pel fred.
Definitivament hauré de fer un pensament i qualsevol dia d'aquests hauré de deixar de viure a dins de la nevera.