Qui m'ha robat ?

Un relat de: Pep Homar i Giol

Un dia la meva mare em va explicar que vaig néixer quan faltaven cinc minuts per les dotze del migdia i jo no li vaig donar més importància que la d'una anècdota sense massa importància.
Més endavant, en la sobretaula d'un dinar familiar, el meu pare em va dir que vaig donar el primer pas al onze mesos, just un diumenge a la tarda quan encara no eren les sis.
Faltaven cinc minuts per les sis - va dir-me orgullós - ho sé per què ens va fer tanta il·lusió que m'ho vaig apuntar a l'agenda.
Aquest comentari em va impressionar especialment doncs el vaig relacionar, potser absurdament, amb l'hora del meu naixement. Al vespre, quan anava cap a casa caminant per pair el dinar i els licors de la sobretaula, em va venir a la memòria que el dia de la primera comunió, uns instants abans de que el mossèn em donés l'hòstia, vaig mirar el rellotge que m'havia regalat la padrina i vaig pensar:
Mira que bé les onze menys cinc !!!
Era curiós, tres esdeveniments importants m'havien passat quan faltaven cinc minuts per a l'hora en punt. Pensant en aquesta i altres cabòries vaig arribar a casa. Mentre esperava l'ascensor i em mirava els peus vaig mirar quina hora era.
8 : 55 - assenyalava el meu rellotge digital.
Vaig tocar l'ase tot sacsejant el cap i amb un discret somriure íntim vaig entrar a l'ascensor que ja havia arribat.
No tenia gana de sopar i em vaig ajaçar al sofà esperant, mentre mirava la televisió, que fos prou tard per anar a dormir. M'era molt difícil estar al cas del que estava veient per què el meu cap encara estava pendent dels cinc minuts que faltaven per a l'hora quan passava alguna cosa a la meva vida. Em vaig endormiscar amb i en els meus pensaments, mentre a la televisió continuaven la seva programació independentment del meu desinterès.
Em vaig despertar tard, molt tard, segurament molt més enllà de la mitjanit. Procurant no perdre la son, vaig anar al llit a poc a poc, de puntetes, sense obrir massa els ulls. Quan enfonsava el cap al coixí, entre les parpelles vaig veure el despertador que em somreia i semblava dir-me:
Estanislau, falten cinc minuts per les quatre. Bona nit.
Vaig tancar els ulls amb força i em vaig tapar el cap, però la son havia marxat amb el somriure del rellotge. Em va costar molt agafar la son altra vegada. Amb el cap sota la flassada, a les fosques, només veia rellotges que marcaven totes les hores, però sempre amb la busca dels minuts marcant que en faltaven cinc per a l'hora en punt.

L'endemà, com sempre em vaig despertar abans que el despertador m'escridassés sense compassió, no suportava sentir els seus pipips i em despertava sempre cinc minuts abans de......
Cinc minuts !!!! - em vaig incorporar de cop. - Estanislau, t'estàs obsessionant.....- i em vaig deixar caure enrera, també de cop, doncs al cap i a la fi era diumenge i no havia d'anar enlloc.
Vaig mandrejar dins del llit una bona estona, sense dormir però sense estar despert, en un estat molt proper al que a voltes em semblava l'estat perfecte de l'home. Quan en vaig tenir prou em vaig llevar i al entrar al lavabo, instintivament vaig engegar la ràdio que cada dia m'acompanyava mentre em dutxava:
I quan falten cinc minuts per les 10, acomiadem el programa amb aquesta esplèndida cançó...- va anunciar el senyor locutor.
Potser una dutxa freda em farà passar tota aquesta beneiteria dels cinc minuts....- vaig pensar mentre em ficava sota els raigs gelats de l'aigua.
En sortir de la dutxa, ben espavilat, vaig prendre la decisió de no tornar a mirar el rellotge en tot el dia, cosa que em va provocar una ansietat encara més gran per què no vaig parar de pensar que qualsevol cosa que feia la devia començar quan faltessin cinc minuts.
El dilluns havia d'anar a treballar i no podia viure d'esma apartant els rellotges de la meva vida. He de reconèixer que va ser horrorós, tot hem passava quan faltaven cinc minuts. Vaig tornar a veure el despertador cinc minuts abans de que xiulés, l'autobús va arribar cinc minuts abans de l'hora que a mi em semblava l'habitual, per tant vaig arribar cinc minuts més aviat al despatx, em van convocar a una reunió quan faltaven cinc minuts per les deu,....
A mida que anava passant el dia m'anava posant més nerviós, i tant i tant nerviós estava, que fins i tot el meu cap se'n va donar i em va dir:
Estanislau, et veig molt nerviós avui, saps què ?. Encara falten cinc minuts per què sigui l'hora d'anar a dinar, però marxa si vols i passejat una estona, avui fa bon dia. I la veritat, tampoc no vindrà de cinc minuts....
Vaig estar a punt d'escanyar-lo allà mateix, però no ho vaig fer per què fins aleshores jo mateix em considerava més aviat un home pacífic. Realment feia un bon dia per passejar i malgrat tot, potser el meu cap tenia raó, em calia esbargir-me. Havia quedat amb la Filomena, la meva xicota, per dinar plegats, però tenia temps per anar a la cita xano- xano, sense presses.
Més tranquil, caminant despreocupadament pel carrer, amb les mans a les butxaques, i fruit potser de la meva obsessió, vaig deduir que potser aquells cinc minuts que sempre faltaven a la meva vida, d'alguna manera, hi havia algú que me'ls havia robat. Segur que hi havia algú que sempre anava cinc minuts tard a tot arreu, per tant només es tractava de trobar aquesta persona i regularitzar la situació. Estava convençut que el lladre de minuts havia de tenir remordiments de consciència i que no hi posaria cap entrebanc en tornar-me tots els minuts que m'havia robat.
Vaig ser tant feliç amb aquell raonament que no vaig parar atenció a quina hora era i quan vaig arribar al restaurant on havíem quedat amb la Filomena el primer que vaig sentir va ser:
Ja està bé Estanislau, saps que no tinc tot el dia per dinar amb tu. Ben bé fa cinc minuts que t'espero, quines penques!!!!


El policia que em vigila m'ha comunicat que d'aquí cinc minuts el jutge em prendrà declaració, sembla que els cambrers m'han aturat a temps i el que podia ser una acusació d'intent d'homicidi quedarà en agressió.
No pateixi - m'ha volgut tranquil·litzar el policia - com que no l'ha matada i amb la feinada que hi ha avui no crec que el senyor jutge perdi més de cinc minuts amb vostè.
Després d'entrar en estat de xoc, recordo que els infermers de l'ambulància que em duia a l'hospital, comentaven entre ells:
Quina sort que té aquest paio, ben bé li ha vingut de cinc minuts, que si no, segur que palma allà mateix......
Abans d'esvair-me m'ha semblat que el so de la sirena imitava el tic-tac d'un rellotge salvatge i accelerat.


Comentaris

  • Envial a tribuna@guimera.info [Ofensiu]
    Antonio Mora Vergés | 17-07-2008 | Valoració: 10

    Hola;

    El text amb un arxiu word com annex a l'email.

    Una imatge també, oi? Podria ser un rellotge que marca qualsevol hora menys cinc ?


    Gràcies per endavant.

    Antonio Mora Vergés
    www.guimera.info

  • Comentari[Ofensiu]
    Biel Martí | 28-04-2005

    M'ha fet gràcia el tema del teu relat i és allò, juntament amb la forma com l'has escrit, el que m'ha fet llegir-lo tot. Si em permets però, et comentaré que he trobat a faltar una mica de climax, que se'n diu, es desenvolupa massa planerament pel meu gust. He de destacar però, que la teva forma d'escruire m'ha agradat força - per contrarrestar :p

    Biel

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Pep Homar i Giol

Pep Homar i Giol

26 Relats

57 Comentaris

31578 Lectures

Valoració de l'autor: 9.35

Biografia:
Vaig neixer a finals d'octubre del 1962, es a dir, ja tinc una edat.
Sempre m'ha agradat escriure i voldria fer-ho més i millor, però per una banda no tinc més temps i per l'altra no en sé més.
Continuo buscant el temps i el coneixement amb interès.
Els meus éxits han estat un parell de concursos quan era jovenet i darrerament he estat guanyador del I concurs de Microliteratura de Santa Juliana, que organitzen una gent fantàstica d'Olot , vaig ser finalista del premi de contes Emili Teixidor l'any 2003 i he guanyat el Premi Set Plomes de Mollet del Vallès en la modalitat de narrativa catalana com a autor local.
Els meus fracasos, potser millor dit intents d'èxit, han estat tants que em faria pesat si us els expliquès.
Desde l'any 2005 sóc membre de la SCCFF (Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia)
Si mai voleu comentar-me alguna cosa ho podeu fer a: pephomar@hotmail.es
I també podeu llegir-me a:
http://pephomar.blogspot.com/

Gràcies per llegir-me.