25 de novembre

Dia internacional contra la violència de gènere

25 de novembre

Qui t'ho anava a dir aquell dia
creient-te la persona més feliç del món,
que series ostatge del desig,
víctima esclavitzada de la gelosia.

Descordes a poc a poc la teva pell
i mires en el mirall el seu reflex.
Se't desfà la bellesa a les mans balbes
i un miratge se't perd en l'horitzó.

Aquesta pell, la de més enfora,
és ara el burca invisible que et sotmet
i que t'atrapa al cadenat del seu destí.
I ho saps, ho pateixes. I et resignes
a malmetre't la vida conscientment.

No t'adones, però, que a l'altre costat de la pell
se t'arrecera el dolor invisible del teu jo,
els cops de puny que no provoquen sangtraïts,
els silencis que t'acovardeixen tothora,
les ferides de sutura, les cicatrius internes,
la por i els crits que s'intueixen muts.

Què se n'ha fet del coratge i de la teva rebel·lia?
Ja no et reconeixes, ja no ets tu
dins aquest cos submís que t'és presó.

Et rendeixes, no raones
i t'acomiades lentament d'aquest infern.
La nit ja comença a seduir-te
i la foscor t'enxampa abans del son.

Observes el que ha estat la teva vida
i en fas balanç.
Entre bastidors guaites el final.
Explores dins la teva solitud
la línia que delimita la vida i la mort.
Et tempta el suïcidi, però ja no penses en tu,
i en la temença de deixar orfe el teu fill,
assenteixes que la nuesa del teu cos
no pot ser mai comiat.
Lluites perquè torni a ser sang que batega de nou.

En la memòria quieta del futur,
conscient del pes i el llast que t'oprimeix,
retrobes les forces i la valentia,
sorgeixes del fons amb la força del vent
i recuperes el gest on es desvetllen somnis.
I tornes a ser tu en aquest hemisferi que esdevé llum,
i el temps posa distància al passat.
A poc a poc, renaixes. I la vida et somriu...

25 de novembre de 2015