RPV 121- Carboneret - VOTACIONS

Quin bell pom de poemes!

M'heu fet patir una mica, perquè veia que passaven els dies i no arribaven gaires poesies, però, finalment, n'han arribat bastants i, a més, precioses! Moltes gràcies a tots per la vostra participació, poetes i poetesses, amb interpretacions ben diverses, heu donat vida a una entranyable imatge del nostre passat.

Ara, cal que escolliu els dos treballs que més us agradin, abans de demà, dilluns, a les deu de la nit. Ja sabeu que tots els relataires podeu votar, tant si heu participat en aquest repte, com si no ho heu fet. Us demano que emeteu els vostres vots per ordre de preferència, per tal que, si es produeix un empat, sigui més fàcil decidir quin poema és el guanyador.

Aquestes són les poesies:


1.Té un bonic somni- Núria Niubó

És vincla l'espatlla
del carboneret,
l'antracita brilla
dins el seu cabàs.

La seva rialla
llueix de marfil,
entre el blanc i el negre
ell, hi viu feliç.

Després de l'escola
no juga al carrer,
li guarda la feina
el vell carboner.

El cabàs és ple
d'il·lusions de nen,
per cada remesa
en guanya un diner,
sota del seu llit
en teu un pot ben ple.

Té un bonic somni
el carboneret...

Quan jo sigui gran
seré carboner!

...................


2.Ha caigut un núvol - Xantalam

Ha caigut un núvol de sutge
quan colpejava el cel amb força
-manetes empedreïdes i aspres,
indeleble ronya, ungles negres,
ales de corb al rostre d'un infant-
No he vist mai ulls tan endurits
i blancs, ni llàgrimes tan denses.

..........................


3.Sentències - deomises

. I

Tinc fred en trepitjar les llambordes de la ciutat.

L'esperit es ressent acompanyat de les taques externes que el polsim negre deixa.

. II

Sutge i fems, els carrers s'emplenen de les penúries i de les misèries del gènere humà.

. III


He agafat el vímet per recollir el mos que em pertoca.

La tarda és freda si el carbó no es ven.

. IV


La pujada em cansa les cames.

No tinc esma per beure l'aigua regalada de la font, que rememora la frescor de les muntanyes de la infantesa veritable, quan jugar i menjar eren les úniques tasques a realitzar.

Llunyans em semblen aquells dies ara.

. V


L'ombra d'un pollanc és el present perfecte per a una becaina si el cansament acora.

. VI


Sense defectes, la puresa del cel és en la lleugeresa d'un núvol, en el bri d'herba que mastego amb parsimònia.

Res més pot alegrar-me en aquests moments.

. VII


Negra nit, carbó que no vendré demà m'impregna la pell. El sabó traurà el sutge que s'acumula jornada rere jornada.

Però la pobresa que tant costa d'esquivar, continuarà amb mi, amb la meva família. Un dia més.

...................................

4.Carboneret, carboneret - llamp!

Carboneret, carboneret
Que n'ets d'innocent!
Que en vas de carregat!
Com n'ets de bona fe!

Marrec, marrec
T'han ben ensarronat!
T'han ben enganxat!
Vas ben carregat!

Sagal, sagal
Quinze lliures de carbó!
Un cistell i una corda!
I un mono per davantal!

Vailet, vailet
Tu ben embrutat!
Tu ben content!
Tu ben rebregat!

Jovenet, jovenet
Qui et defensa?
Qui et dóna les virolles?
Qui gosa fer-te treballar?

Xiquet, xiquet
Ai ai ai, quin retrat!
Com és aquest posat!
Com hi ha món!
_____
llamp!

.............................


5.A l'últim carboneret - ambelma

Dedicat a B. el gato, l'ultim carboneret del meu poble i un bon company de feina.


Ennegrides les mans, ennegrit el vestit
no deixis mai ennegrir el teu cor.

Juganer a les nits,
es pintava el seu rostre
amb bigotis felins

i mirava el cel fosc
contemplant els estels
des dels teulats,
amb una sardina a les mans

Ennegrida la pell, ennegrides les dents
passen els anys i el teu cor és blanc.

Mª Antònia et somriu,
li acarones els gats
fidels companys
de les nits en soledat.

Pels carrerons, jugues a amagar
menys el teu somriure
tot és carbó.

Com el soldadet de plom
sols quedarà el teu cor.

................................

6. Sobrevisc en ulls aliens - gypsy

Sóc un infant perdut en el passat
quan el dies eren impregnats de boira,
sobrevisc; m'acompanyen els que van,
els que vénen i perden un segon fitant-me,
em reflecteixo en els seus ulls, i sóc
el carboner dels segles perduts,
sóc la memòria que els percudeix
a càmera lenta - com d'un altre temps -
i els fa recordar que van existir en
una existència més pobra i veritable,
a vessar d'una tendresa anònima,
que ara i avui ja han perdut per sempre.

................................

7.Què ho fa - darkman

Què ho fa,
que els ulls et riuen,
i les dents et brillen
dins d'un rostre
pintat al carbó.
Aquesta mirada,
teva, no té por.

Què ho fa,
que tens tanta vida
en un paper eixut,
on els anys no han caigut,
on encara hi raus
més viu que perdut.

Què ho fa
que quan et miro
sóc jo qui
un somrís dibuixa
en uns llavis de minyó...

I un regust de passat
em retorna als ulls,
tan distants dels teus,
tan distant,
tant...

...........................


El jove carboneret Joan Gausachs i Marí (fora de concurs)

El jove carboneret,
alegre i enriolat,
per a ésser retratat
es repenja a la paret.

Du la cara emmascarada,
i un somrís d'orella a orella,
i a l'esquena una senalla
amb un xic de terregada.

L'alegria que es desprèn
de la cara de l'infant,
és captada en un instant

que el retrat reflectirà,
i sempre conservarà
la tendresa del moment.

..............................

JOGUINES DESADES - brins (fora de concurs)

Coberts per negre polsim de pobresa,
carreguen senalles pesants a l'esquena,
senten com els davalla la infantesa,
però no perceben encara la injustícia;
saben, tan sols, que més valuós que els jocs,
és no haver de tenir fam, no passar gana...
Caminen esgotats la fredor de l'asfalt,
però un càlid somriure, mai no s'esborra
cada matí el dibuixen bocins de cel
que viuen a dins, molt endins del cor.

Ja han deixat arraconades les joguines,
les han substituïdes carregosos farcells,
però caminen drets... amb el cap ben alt.
els han explicat que, per poder sobreviure,
nodrir-se cada dia és el més important...

..............................


Fins demà,

brins