Repte CLXXXV (o sigui cent vuitanta-cinc, diguem): L'enigma

"Li queda ve el tern..." pensa la noia "...i la corbata. Qui l'ha vist i qui el veu...!"
I ell xerra i xerra, i llegeix fragments de Heidegger dalt de l'escenari, sota la claror del focus, prop del vas d'aigua i del micròfon.
"Tot i així, continua sent ell mateix; la mateixa llum, el caliu de sempre... Oh Déu... com l'estimo...!"
I rememora aquell petó pels carrers de Sussex, i la torba esvalotada que els perseguí amb aixades. I reviu l'angoixa de sentir com els arrencaven la roba i els penjaven despullats pels canells a la plaça. Encara veu la mirada trista dels infants clavant-se al seu sexe exposat. I torna a percebre l'oreig entre les cames i al llarg de l'esquena nua; i les mosques damunt la pell bruta d'ous esclafats; i el plor esfereïdor de tots dos; i el discurs del pastor a peu de pira, anomenant-los pecadors que us beseu pels carrers, que no teniu vergonya, que ja us hem enxampat cinc vegades, que sou fills del diable, que no hi ha altre remei que purificar-nos de vosaltres; i les flames, i el fum, i el dolor que els esgarrapava la pell i la carn; i la foscor estranya de la mort que els obnubilà i els allunyà per sempre l'un de l'altre.

"És tot un senyor" pensa ella.
I ell xerra, i fita el públic; s'aclareix la gola, veu aigua, continua xerrant.
-L'ateisme no és pas una opció mancada de senderi -assevera -. Niestche, Marx, van alliberar-nos de les fantasies alienadores que permetien la manipulació de...
S'atura en sec quan els seus ulls la descobreixen caminant enmig de la filera de butaques, i somrient-li.
-Com els deia...
Torna a tallar la frase i rememora un temps que no és capaç d'ubicar.
De sobte, comença a plorar; s'estremeix.
-Senyors... -fa amb la veu trencada -. D'aquí a uns dies els prometo una revisió de les meves teories... necessito replantejar-me-les.
Després baixa de l'escenari, arrenca a córrer, i s'abraça a ella enmig d'un bram.
La besa sense por, i aquesta vegada ningú no els persegueix.

Fet: El Xavier és mort. Kaputt. Fi. Mort. Això és absolutament inqüestionable. Les seves restes estan escampades per tota la vorera. És difícil de reconèixer una persona en els fragments que ara veus. Per tant és mort. Fins i tot diria que no és. Abans era i ara ja no és.

Podríem dir que ha mort perquè s'ha llençat des de dalt de l'edifici. Però això seria com dir que ha mort per culpa de la llei. De la llei de la gravetat. Potser hi ha casos en que es podria dir que un mor per culpa d'una llei. Però la llei no fa res. És i prou. I el Xavier ja no és. No existeix.

Ja posats, ens podem imaginar que ha perdut el senderi, que s'ha obnubilat i que en un moment de vertigen existencial s'ha abocat al buit. Però no ho podem saber. Ni si estava planificat, ni si durant dies, mesos, anys, s'ha anat gestant a dintre seu, com un fong que penetra amb les seves hifes cada cèl·lula del cos. El fet és que ja no és. I per tant no li podem preguntar.

Tampoc sabríem res del cert si ens poguéssim comunicar amb el passat d'alguna manera estrambòtica, i preguntar-li just abans de saltar. Potser ni ell sabia el perquè. Potser no hi ha perquè. Direu que és esfereïdor pensar això, que tot té el seu perquè. Que ha d'haver mort per algun motiu. Però el fet és el fet, i prou, i ja està.

Fets: el dia és clar, no hi ha núvols, bufa una mica de vent que mou les fulles dels arbres, es sent la xerinola d'uns nens que juguen a pujar un tobogan per on s'ha de baixar.

No coneixia el Xavier. M'he inventat el nom. De fet l'hi he posat el meu nom. M'ho he inventat tot: la sensació de caure al buit i voler tirar enrere i no poder, la resignació del que sap que ja no hi ha res a fer, les fulles i els nens i tot plegat.

Enigma: No n'hi ha.

Recorde que era un dia plumbós de l'hivern passat. També recorde que era dimarts i tretze. Em trobava al menjador de casa, llegint un d'aquells llibres que parlen d'enigmes relacionats amb la religió, que es van posar de moda arran de l'èxit multitudinari de "El Codi da Vinci". En aquest cas, el codi que intentaven esbrinar els personatges, es basava en "La Divina Comèdia", concretament en els Cants de l'Infern. Haig de dir que a mi de sempre m'han captivat aquests llibres, encara que reconec la seua manipulació múrria, per tal d'obnubilar la voluntat dels lectors i crear adeptes incondicionals.

Era de matí i, de cop i volta, vaig escoltar al carrer el soroll esfereïdor del clàxon d'un cotxe. Com un autòmat, vaig memoritzar el fragment que estava llegint en aquell moment. La protagonista principal, una monja per cert, anava caminant per les rodalies de la ciutat siciliana de Siracusa. Amb ella es trobava un professor de nacionalitat egípcia, expert en civilitzacions antigues, i estaven buscant la porta de l'Infern que, segons totes les indagacions prèvies, deuria d'ésser per aquells indrets. La monja es fixava en la silueta de la catedral i, dirigint-se al seu company d'aventures, de sobte exclamava: "Santa Lucia!"

Vaig deixar el llibre, després de marcar la pàgina amb el primer que vaig trobar a mà (una factura de Telefònica, si no recorde mal). Una mica astorat pel guirigall, em vaig abocar al balcó. Al voravia d'enfront hi havia un Citroën AX de color blau obscur, que era el causant de tot aquell aldarull. Al capot i també a les portes, duia en lletres blanques ben grans el següent rètol: "SEGUROS SANTA LUCIA".

En pocs segons tot va tornar a la normalitat, doncs el camió de repartiment del butà, que interferia el pas, es va posar en marxa. Llavors vaig tornar a la lectura, repetint-me a mi mateix que no havia perdut el senderi.

La meua dona em va treure del tràngol, quan va engegar la ràdio com cada matí, per escoltar un programa d'aquells que a ella tant li agraden i que jo deteste. La locutora va començar així la seua al·locució: "Bon dia, avui és dimarts tretze de Desembre i des d'ací felicitem a tots els membres de l'ONCE, doncs es celebra el dia de la seua patrona. Avui és el dia de Santa Llúcia.

11/XI/2.006

Gràcia es desvetllava plena d'una activitat riallera. Les dones regaven el carrer, el forn de pa venia les barres cruixents, els xiquets anaven cap a escola de la mà de les mares, plenes d'amor i senderi, i l'escombriaire netejava el carrer de fragments de brutícia i restes de verdura.
Jo mirava aquell feinejar asseguda a un bar acollidor, on esmorzava un croissant calent i un cafè amb llet carregat. Tenia tremolors interns per no haver dormit en tota la nit, extenuada per haver tingut cura d'un malalt terminal: sortia de l'hospital, amb una feblesa i una foscor d'esperit esfereïdores.
El Ciber on acostumava a anar ja era obert. Volia reemprendre la vida mirant el meu correu, situant-me en la dimensió real del món.
Una de les primeres taules era ocupada per un home. Ja a primer cop d'ull va semblar-me summament atractiu, amb el seu posat indolent, el cabell negre lligat en una cua, la roba informal acolorida. Una imatge que condensava sencera la màgia i el misteri de la vida.
Però malgrat estar obnubilada, no vaig asseure'm al seu costat. Va aturar-me el tenir per segur que allò que em provocava no podia, de cap manera, tenir correspondència. I així, vaig asseure'm una taula més enllà, deixant un espai buit entre nosaltres.
El dia s'obria com una flor càlida, i mentre jo escrivia i ell estava concentrat en la seva recerca a la pantalla, tots dos vam aixecar el cap alhora i les nostres mirades es van interceptar. I després vam fer durar-les, mentre jo esbossava el somriure més ple, que ell va correspondre..
Llavors ell es va aixecar i, discret, va dir al recepcionista que es canviava de lloc. Naturalment, vaig pensar que se n'anava lluny de la meva presència, foragitat pel meu somriure sobrer.
Però no. Es va venir a asseure al seient buit que ens separava.
Respirant profundament, gairebé sense aixecar la vista, li vaig preguntar:
-Com és que t'has canviat de lloc?
-És pel misteri que em provoques -va contestar.
-Quin misteri? -li vaig demanar, confosa.
-Tota tu estàs plena de vida -va respondre només.