Repte CCXXII: Un món sense...

Visc en una ciutat gran, una ciutat grisa farcida de gent, de cotxes, de bicicletes i de soledat. El cel és a tocar, és un sostre a estones blau, altres negre, altres gris i altres blanc. I a sota, jo.

L'aire ens oprimeix, deixa caure tot el seu pes sobre nosaltres. La sortida és endavant, i s'ha d'estar preparat. Amb el vestit que toca, tots els botons cordats, les ungles ben netes, i un somriure.

Estic content que tinc els ingredients per sortir-me'n, la cassola per a barrejar-los, i prou fam com per a cuinar.

No sóc feliç i n'estic satisfet. La felicitat és segons diuen un invent d'antics filòsofs, i anhelar-la només ens pot dur inconformisme. Pel que he llegit, els homes d'antuvi se sentien incomplets precisament pel seu desig, i no van saber alliberar-se d'aquesta dependència. És per això que estic molt tranquil de saber aquestes coses.

No sé què faria si al món, de cop, hi apareixessis tu.

Tots sabem de l'existència dels forats negres a l'univers i, amb un títol tant suggerent, com el del repte CCXXII que dóna tant i tant per contar, no se m'ha ocorregut una cosa millor que aquesta per inventar.
Imaginem-nos que a la terra hi ha els seus propis forats negres: forats d'angoixes, malalties, dolors, desconsols... Aquests llargs túnels que a la vegada ingràvids xuclen el que els passa pel seu voltant. I dic jo - que sóc una ignorant total sobre astronomia, on només sé distingir del cel les estrelles principals i reconeixent-me només coneixedora dels forats negres a través d'algun article que he llegit - que no entenc ni com m'ha vingut aquests pensament el cap.
Agafem el fil de nou, i posem-nos davant d'un d'aquests imaginaris forats negres terrestres i anem més lluny encara i imaginem-nos ja fins i tot dins la seva entranya. De tanta foscor hem deixat de ser cos i som només pensament, ens sentim acompanyats, però no distingim. Molt i molt enllà pensem que tornarem a sortir-ne, de segur que al final d'aquest conus be hi haurà una porta d'entrada a un altre espai on tot tornarà al seu lloc: l'ungla al seu dit, el dit a la seva mà, el botó a la seva jaqueta, la cassola al seu fogó, la bicicleta al seu infant... Doncs darrera un forat negre, crec que hi ha d'haver també un oasi de descans per tornar més tard a fer camí.
Oh! m'ha sortit com un sermó, però és que les paraules clau, aquest cop! així que aquí us el deixo.

Aquesta terra és la nostra terra. Aquest és el nostre espai per néixer i viure. Aquesta és la part de món on només haguéssim pogut existir, allà on es troba tot allò que va constituir-nos. Aquí és on ens seguim trobant després dels segles. On som i serem, perquè la nostra voluntat és un fletxa dirigida al futur. Propulsors de temps, parlem i escrivim la llengua de la nostra pàtria, i en deixem llavors en llibres i en tots els altres pensaments.
Per seguir sent, ens cal una força extrahumana. Tenim damunt el pes d'una roca maligne, d'una urpa d'ungles ensangonades, d'un vampir que pugna per enganxar-se al nostre coll. Però sabem crear bastions d'emancipació i país lliure, de lligams amb les altres civilitats i llengües, i posem damunt tota la nostra ferma bastida el botó d'or de nació catalana. I en fer-ho, el nostre ésser ens bull com cassola en forn.
Gent que es crema en el seu propi odi vol subjugar-nos, però deixem que s'esgoti ella sola en el seu esgargamelleig ple de rancúnia, sense deixar-nos fer perdre ni una unça del nostre temps. Crida a cada instant i mostra ensenyes d'esclavatge, i és la seva pròpia saba emmetzinada allò que la destrueix.
Nosaltres caminen amb els llavis esbossant un somriure, un poema escrit a l'arpillera, un pom de flors a la cistella de la bicicleta, fent pàtria en tot l'aire que versem en respirar, profunds coneixedors dels indrets on nia la cultura, lliurada a les nostres mans com un objecte fràgil. Cultura que ens fa pertànyer al conjunt de la civilització humana, que en aquest racó de món porta el nom de catalana. Aquesta és la nostra terra. Aquest és el nostre temps de seguir construint pàtria.
Catalunya, al món manca el reconeixement del teu ple dret.

UN MÓN SENSE FORATS
El meu amic ens ho contava, baixant de la bicicleta. "Ai, els forats! Sempre hi he estat enamorat. Eren el nostre deler quan xicotets, infants amb poques certeses, però amb moltes preguntes i molt per descobrir. Eren els menuts forats del formiguers, on s'endinsava la corrua d'insectes; eren els mitjans o gran forats d'entrada a una cova d'un poble qualsevol, ocultació d'aventures insondables. Indrets amagats amb interior difícil de copsar. Eren el forat del nas, amb l'engruna de mocs secs. "Vés amb compte amb el petroli", ens deien els grans. O el forat del cul. O el forat trencat de les xicones, amb el botó prest. Tots els forats, fins i tot aquells de les cassoles trobades a un descampat.
A una entrevista de ràdio, fa temps, em demanaven: "I de la darrera frase del seu llibre, què en diu?" "Doncs això, exactament. El que he escrit. No ho veus tu així?", vaig tornar-li la pregunta. La frase a la qual es referia la xicota, i que cloïa un epíleg -parlament de la nit d'entrega de premis- deia, concretament: "Espere la seua tornada. Si no s'han perdut per un forat, negre i pelut, de la galàxia!" Amb ungles llargues l'entrevistadora tenia molt clar que volia tirar-me de la llengua. I no per posar-la en qualsevol forat. Encara que la ciència ficció estigués de moda.
Emperò, xicons, el forat que m'ha abellit tota la vida; aquell que és font de plaer i cau de vida, és el forat Parpalló... Sí, sí; eixe amb forma de... santuari del paleolític" ens explicava sorneguer, a nosaltres, saforencs.
Morí gaudint d'aquestos forats. I pregue als déus que li hagen reservat per sempre un forat negre, blanc o rosat, pelut o no, de la galàxia.

El despertador, un vibrador que sacsejava fortament el llit, la despertà a les set i mitja. S'aixecà, lassa, i se n'anà directament cap a la dutxa, immersa en el silenci de la matinada. En haver acabat, berenà llegint per damunt el diari local, passant ràpidament fins a quatre pàgines d'esqueles: pareixia que hi tornava a haver una onada de suïcidis a la ciutat. Al televisor, la pantalla mostrava sense àudio una T i una N, i tot seguit una dona amb cara d'amargada començava a xerrar.

Se mossegà una ungla, rebufà, s'aixecà a escurar la cassoleta dels cereals. Agafà els ormejos, s'ajustà els botons de la jaqueta i baixà al carrer per les escales. Desencadenà la bicicleta i partí cap a la feina.

No sabia què passava. Hi pensava sovint: recordava de jove com els seus pares li contaven que abans la gent era feliç, que acostumaven a passar-ho bé, però que ara tot allò no era més que un record de vells. El temps encalçava l'infinit amb la més gran de les apaties, i ningú no tenia aquella alegria de viure que recordaven d'altres èpoques. Per què? Quelcom s'havia perdut i ningú no se n'havia adonat. Ella no recordava tampoc què hi podia haver abans que aconseguís fer somriure la gent.

Arribà a l'aparcament de la feina. Baixà de la bicicleta i l'encadenà a una farola. Al costat, recolzat a un contenidor gris, hi havia un vell estri de fusta, mig espenyat. Era una caixa amb forma de vuit amb un forat enmig, a l'extrem un llarg mànec amb retxes marcades. Cinc o sis llargs fils completaven tristament el singular objecte. Se'l mirà estranyada, però no li resultà gens familiar.

Arronsà les espatlles, hi pegà una puntada de peu i pujà capbaixa al despatx.