La més cara màscara, de Mena Guiga | 13/03/2012 a les 17:53

Ívor, Trevor i Mortímer aniran d'àngels cibernètics.
S'ho van estar rumiant uns quants dies i a tot moment. De què anirien que fos original? L'any anterior havien fert més aviat el ridícul disfressats d'orinal. Fins i tot algú massa ebri, quan la festa era al punt més àlgid, s'hi havia pixat i ...
Decididament, calia anar amb compte a l'hora d'escollir.
Els àngels sempre havien cridat l'atenció a l'ívor, el trigèmid més gran. N'havia vist una munió a les estampes que la iaia Lola col.locava cada mes de maig en una tauleta rodona tapada amb blondes i tot seguit decorava amb la Mare de Déu en lloc d'honor i central (el mes de Maria). Al voltant i al davant, gots amb aigua i flors que l'àvia tallava dels quatre testos de l'eixida i que acostumaven a ser geranis de pom. Algun lliri, alguna rosa, alguna calèndula també. Recolzades als gots, les estampes. Sants i santes i...àngels! Aquelles ales, aquella pell rosada, aquelles túniques immaculades, aquells peus descalços sense cap durícia! S'hi estava hores mirant-se'ls i dibuixant-los en llibretes. Per què no es deia Àngel?
Pel que fa al segon trigèmid, en Trevor, dels àngels només li feia el pes les ales. Volar! Com els ocells! Sense cap motor, sense patiments, lliurement. Agafava plomes del terra del galliner i les enganxava sobre cartrons que havia retallat amb la forma d'unes extremitats que trobava a faltar. I és clar que no tenia un cap boig com per usar-les, lligant-se-les i llançar-se teulada amunt (més aviat avall), però construint-les gaudia. I ser infant és gaudir, sobretot. I conèixer, tocar, experimentar. Això darrer ho deixava pel tercer germà, en Mortímer.
En Mortímer era el més jove. Havia estat parit el darrer en aquell naixement-restallera, com el va anomenar la despareguda tia Obdúlia, que els havia fet tots els pitets amb robes boniques i que s'enfadava si els embrutien. Els hagués fet emmarcar! El tercer germà tenia una dèria: la tecnologia. I s'empassava programes que toquessin el tema, llibres de la biblioteca municipal del poble i de la del costat, es mirava amb la vista ben clavada qualsevol enginy i acumulava peces, metalls, filferros, imans...per crear robots i més robots.

Han passat els anys. Unes dècades.
L'ívor és capellà.
En Trevor és ocellaire.
En Mortímer treballa en una empresa de ferralla.

No obstant, han ajuntat les tres aficions de la infantesa en la disfressa d'enguany. És un dels pocs cops de l'any en què els tres germans es troben i és la de fer el ximple, aquesta.

Estic convençuda que no he fet el mínim de mots. I és que d'aquí set minuts ve l'Àlex per la classe d'anglès de repàs i em feia gràcia haver-ho parit ja. He participat i ja m'està bé.

Ah, i el títol és per despistar. Suposo que uns calerons els ha costat, disfresssar-se,....però com que són tan apanyats!

Apart, i em mataràs Deòmises, que no he complert amb les paraules que cal entatxonar. PERDÓ.

La nostàlgia del mort

Hauries volgut la seva mort? ¿Cap matí resplendent i després de fer l’amor amb ell, no havies desitjat que et deixés d’estimar i així tenir una raó per gaudir de la seva mort?
La veritat és que ara et dol més que mai. Prenyada de qui t’ha fet eterna, viuré amb sang de la seva sang, herència viva dels déus de l’Olimp. El desert que envolta Babilònia el veurà néixer, viure i morir. Tot això serà, si tinc temps de parir-lo, els dubtes m’arrosseguen fins el pou més fosc del neguit, en un moment que hauria d’haver estat de plena joia, però és ara, justament ara, quan has deixat sola a Roxana, la teva nina bruna.
L’esplendor del teu imperi no havia tingut rival, petits i grans reis, aprenents d’Emperador i sàpatras t’han rendit honors. Sempre t’havies casat amb joves princeses, i jo sóc l’última de totes elles, i sóc qui t’ha d’enterrar; la més jove, la més forta, que mai ningú no ho dubti. No m’agrada oferir aquest nivell d’enveja, cap de les altres et vindrà a cercar, sols jo tinc encara el teu caliu a la meva pell. L’estiu babiloni asseca tant la gola, que ni els jardins que ens aixopluguen ens fan oblidar tanta asfixia.
I tu m’has deixat, malalt i marxant en l’agonia de qui no veu el remei, ni coneix el mal, i sap que és l’hora: per això vas demanar que et posessin aquella màscara, per a què els súbdits no veiessin com es deteriorava el rostre magnífic de l’Alexandre el Gran, el preciós i gran rostre de l’Alexandre Magne. Et llevaré al vespre aquesta careta que t’han col•locat amb tan poca traça, aquestos grecs no en saben de detalls fúnebres, acostumats a morir en el camp de batalla, desfigurats i sagnant per tots els porus.
Et llevaré la màscara, i ploraré davant de qui vas ser, i has deixat a la fi, un senzill sac de carn i ossos estirats en la llitera còmplice del nostre amor.
O potser no plori, les princeses no han de plorar. I jo he estat, i encara sóc, una gran princesa, i d’un gran imperi.
Encara ho sóc!
Si no fos prou valenta, hauria de fugir i amagar el nostre fill en un indret arrecerat del desert, però estic prou folla per donar l’espatlla a tota aquesta trepa de covards i traïdors, vull mantenir el poder tant de temps com pugui, i morir amb la cara ben alta, sentit la fredor d’una fulla que m’entri pel ventre i mirant els ulls del meu occidor, com els valents, cosa que a mi ningú m’ha de tirar en cara, perquè jo he regnat sobre l’home més important del món conegut.
Però si el dolor em trenca per dins, seré jo mateixa, tot mirant el teu rostre demacrat per la febre i apagat per la mort, que faré el cerimonial que ens dugui amb tu, a l’altre món, el dels Faraons com tu. Em clavaré la daga a poc a poc, i sentiré el crit del nostre fill encara no nat dins del meu ventre i escolant-lo moriré per tres cops, en veure’t mort, en matar el nostre fill, i en llevar-me el viure, encara en plena joventut.

===0000OOO000===

I avui em demanareu el perquè de no haver fet el meu sacrifici?
I quin ha estat el motiu de preferir que sigui una altra persona qui em llevi la vida? Reconec el meu destí, no el defugiré pas.
Esperaré que el meu fill pugui regnar, em faré acompanyar dels millors capitans i prínceps de l’imperi, i tot per què una dona coneix al seu amant, i ahir a la nit, quan per fi vaig alçar la màscara a aquell cos inert, vaig descobrir que aquella cara, aquell cos no era el del meu Alexandre, aquell home era un impostor, un doble que ell va comprar. He ordenat cremar el cos d’aquell infaust personatge que l’ha suplantat fins a morir, pobre foll. El veritable emperador està viu en algun indret, i ara ja veig quan ho va fer, quan va fugir. Va ser fa unes setmanes, al pic de la primavera, amb la seva amant consentida, una criada, princesa d’un regne mort, ella en té tota la culpa. Ella va ser la primera metzina, i jo cega de no saber treure-li del llit que els tres compartíem. Jo sols volia que no s’oblidés de mi en l’hora del part. I m’ha deixat parir tota sola. Com vaig ser tan cega?
Ara veig que la duia jo la cara coberta, amagada rere la mentida del nostre engany, i em faran pagar per això, però no deixaré que mai ningú no ho sàpiga. Ell és mort, ha mort jove, orgullós, i deixarà en el record dels humans un rostre seré i formós, no el de cap decrèpit senyor de la guerra, oblidat en el polsegós desert d’Aràbia, o vés a saber d’on.
En el meu petit regne es crema els morts, i el seu record seguirà el costum del meu poble. Sé que no podré sentir la seva nostàlgia, però així ningú entendrà la meva ràbia i això em permetrà viure més anys, per donar al nostre fill, que serà Alexandre com el seu pare, el regne que li pertoca.

ELS PASSADÍS DE LES MASCARES


Quan jo era petit el pare baixava cada dos o tres mesos a Barcelona a fer gestions de l’empresa. Sovint m'hi portava I després, en acabar els assumptes laborals, visitàvem l’oncle Sebastià. En realitat no era oncle nostre, només estava casat en segones núpcies amb la tieta Hortènsia, la germana gran del meu pare. Però dèiem que visitàvem l’oncle Sebastià perquè aquest era tot un personatge, en canvi la tieta Hortènsia era un ésser amorf, gairebé invisible. Fins i tot físicament eren l’antítesi l’un de l’altre: l’oncle era de cos i cap grans, de faccions grosses i maneres histriòniques, xerrava molt i molt alt; la tieta era petitona, gairebé diminuta, pàl·lida i de trets delicats, xiuxiuejava amb una veu tan prima que calia parar l’orella per sentir-la.
Els primers records que tinc dels oncles, devia tenir jo sis o set anys, estan envoltats de fascinació i de misteri. O potser seria més correcte dir que el que recordo, i el que em fascinava, era el pis on vivien. Era un principal senyorial de l’eixample barceloní, gran i de sostre molt alt. Carregat de mobles sumptuosos i d’objectes —rellotges, figures, quadres— cars i antics El més insòlit, però, era el passadís llarg i fosc que comunicava la part del davant amb la del darrere. Tothom li deia el passadís de les màscares. L’oncle tenia negocis a l’Àfrica, era l'època del domini colonial de Guinea, i col·leccionava màscares ètniques. Les primeres eren africanes però amb el temps la col·lecció es va ampliar amb peces de tot el món. I així, les dues parets del passadís s’havien omplert des de la meva altura de nen fins gairebé el sostre amb màscares de tot tipus: negres o acolorides; de fusta, de ceràmica o de fang; terrorífiques o còmiques; de guerra, màgiques, teatrals o de carnestoltes. De petit, quan havia de traspassar el passadís ho feia apressat, rígid, procurant no mirar ni a un costat ni a l’altre, imaginant que tots aquells ulls em vigilaven. Ara, tants anys després, m'adono que em dominaven sentiments ambivalents: por i admiració.
Al cap dels anys, ja de ganàpia, la por es va esvair i una gran curiositat la substituí. Mentre estudiava a Barcelona, un dia a la setmana anava a sopar a casa dels oncles. Després de l’àpat, mentre la tieta desparava taula i fregava els plats, l’oncle m’explicava anècdotes dels seus viatges i, com a bon col·leccionista, fruïa ensenyant-me les peces i detallant-me com i on les havia adquirit.
—Aquesta és d’un bruixot de la tribu dels bubi, s’utilitza en rituals màgics de fertilitat, —l’oncle se la posà i començà a entonar un càntic repetitiu i gutural— el bruixot m’ensenyà els càntics i la dansa, si algun dia tens un camp i vols que hi creixi bé el que has sembrat et faré tot el ritual.
Li vaig assegurar que no em veia fent de pagès i encara menys si calien rituals com aquell.
Quan ensenyava la col·lecció era incansable: la imitació exacta d’una màscara teatral de l’antiga Grècia, una d’antifaç del carnestoltes de Venècia, del segle XIX; la que asseguraven que es posaven els sacerdots maies per als sacrificis humans; les xamàniques de les tribus siberianes; una nupcial dels fang del golf de Guinea; la que portaven els botxins de la Xina Imperial...
Amb els anys, allò que passa, ens vam distanciar. El pare havia mort i jo estava molt ocupat amb la feina i la família. La relació es limitava a una postal per Nadal i a alguna trucada pels aniversaris. Un dia, però, que havia de gestionar un assumpte a Barcelona que vaig solucionar abans del previst vaig trucar als oncles anunciant-los que en una estona els faria una visita.
La casa dels oncles havia canviat i era més estranya que mai: la col·lecció de màscares s’havia escampat més enllà del passadís i envaïa el menjador, la sala d’estar, el rebedor... Tot el pis, fins al racó més impensat, n’era ple. Totes les parets n’estaven atapeïdes.
Els oncles havien envellit molt. La tieta Hortènsia, com sempre insignificant, s’havia encongit encara més. L’oncle Sebastià, decrèpit i tot, seguia sent un personatge únic: gros, enèrgic i xerraire.
—Fixa’t en les últimes adquisicions —I m’assenyalava un pany de paret amb màscares sorprenents: una era de l’Spiderman, l’altra imitava un robot, una altra d’un pallasso— M’he modernitzat, ara les col·lecciono de tot tipus, fins i tot me les fabrico jo mateix quan trobo que em falta alguna.
I agafant la de pallasso rialler se la posà:
—Hem de tornar a dignificar les màscares, a utilitzar-les, a que formin part essencial de la nostra vida i de la nostra cultura. Ja no s’hi val només col·leccionar, cal crear, assolir tot el seu esplendor artístic. Si imagino una màscara, la considero necessària i no la trobo me la confecciono al meu gust. Quina millor forma d’expressar un sentiment que portar la màscara més adient: per això m’he posat aquesta riallera i enjogassada, per demostrar-te com estic de content per la teva visita.
Encara vaig passar una hora llarga amb l’oncle i en tota l’estona no parà de parlar de la seva col·lecció i de les noves idees filosòfiques (així les anomenava ell) que ara manejava, i de posar-se i treure’s màscares.
—Encara he fet una altra descoberta, no sols serveixen per expressar un sentiment o un estat d’ànim, també tenen l’efecte contrari: si et poses la de pallasso una estona segur que estaràs més content, o si vols matar algú i et falta el valor, és un exemple ja m’entens, només t’has de posar unes hores la màscara de guerrer bantú que t’he ensenyat abans i et convertiràs en el més valent i ferotge dels homes. Per això s’han utilitzat durant tota la història de la humanitat i en tota mena de cerimònies.
I després, aparentment sense connexió, digué:
—Dignitat, les màscares donen dignitat. A tots els afers de la vida. M'entens?
Li vaig assegurar que sí, que l’entenia i pretextant un compromís d’última hora em vaig acomiadar. La tieta, però, m’acompanyà fins a la porta i em xiuxiuejà:
—No parla d’altra cosa i es passa tot el dia confeccionant màscares noves i posant-se-les. S’està més hores amb una o altra andròmina d’aquestes posada que no amb el rostre descobert. I no em deixa entrar a l’habitació on les fabrica, diu que a totes les cultures la creació de les màscares ha estat reservada als homes. Gairebé ni em parla.
La pobra tieta Hortènsia semblava desconsolada. Li vaig dir que si necessitaven alguna cosa que no dubtés a trucar-me. I em vaig fer el propòsit de visitar-los més sovint, al cap i a la fi eren l’única família per part del pare que em quedava.

Però van passar els mesos sense que els pogués visitar. De tant en tant els trucava i la tieta Hortènsia em donava noves de l’obsessió de l’oncle.
—Ha instal·lat un llit plegable a la cambra on fabrica les màscares i gairebé que no en surt. Només per menjar i per comprar els materials que necessita. I tot el dia que mormola no sé què de la darrera màscara.
Em feia enveja, aclaparat per les obligacions familiars, pensar que l'oncle podia perdre el temps en un tema tan fútil com aquest.
Fins que un dissabte al matí em trucà molt espantada:
—Aquest matí no ha volgut sortir i quan li he dit que era hora d’esmorzar m’ha contestat que no, que era hora de morir. I s’ha tancat per dins i per molt que truco a la porta no m’obre ni em contesta.
Vaig anar-m’hi corrent, abans d’una hora ja hi era. Vam cridar i colpejar la porta, érem al mig del passadís envoltats per les màscares que semblaven espiar-nos, però no vam obtenir resposta. Finalment, empès per la convicció que havia ocorregut una tragèdia, vaig esbotzar el pany.
L’oncle jeia al llit panxa enlaire, molt mudat amb americana i corbata, amb una màscara posada i les mans creuades (plegades) damunt del pit. Mort.
La màscara era impressionant: de fusta setinada estava pintada en negre, gris i plata i pels trets esculpits representava una calavera. Era, doncs, una màscara mortuòria. Però no era antiga, la pintura encara era fresca, l’havia fabricat aquell mateix matí.

La pobra tieta Hortènsia estava desfeta. Em vaig haver d’encarregar de tots els tràmits, que van resultar especialment complicats ja que, per les circumstàncies de la mort, va resultar imprescindible fer l’autòpsia. Finalment el forense va concloure que era una mort natural, aturada cardíaca produïda per no sé quina fallada de la conducció elèctrica del cor, i vam poder continuar amb les exèquies.
Al cap d’uns dies vaig acompanyar la tieta a cal notari. Com era d’esperar li havia deixat tot i per tant no havia de tenir cap preocupació econòmica el que li quedava de vida. Altra cosa era, em preguntava jo, com viuria una persona tan absolutament amorfa i invisible com la tieta Hortènsia. La col·lecció la cedia a un conegut museu etnològic amb la condició que s’exposessin les peces de més valor en una sala que portés el seu nom.
Bé, havia cedit tota la col·lecció excepte una peça, tal com especificava en un codicil que sembla que redactà el mateix matí en què va morir. Aquella peça última, la màscara mortuòria, me la va deixar a mi amb el següent advertiment: “...perquè algun dia el meu estimat nebot la necessitarà...”

Vaig ficar l'estranya herència de l'oncle dins d'una capsa de cartró i la vaig guardar en una cambra de mals endreços que tenim a casa. Durant molts anys va restar allà oblidada. Un dia, però, buscant alguna altra cosa la vaig retrobar. I, no sé per què, em va semblar poc digne tenir-la allà entre pols i andròmines inútils. Des de llavors, ha passat força temps, guardo la màscara mortuòria al meu despatx en una capsa de caoba que vaig fer construir expressament. De tant en tant, en realitat cada cop més sovint, quan estic sol la trec i l’admiro. Últimament, quan la tinc entre les mans, la contemplo força estona i em vénen al cap imatges de paisatges de tardor, de camins que es perden en la distància i de llibres que s’acaben. I quan em desperto trasbalsat d’aquest abaltiment somiejador cuito a desar-la a la capsa; però tinc la sensació, o potser la convicció, que aviat me l’hauré de posar i que aquest serà un acte digne i necessari.

Jo vivia vora el centre, en un carrer que donava a un dels parcs més grans de la ciutat. Alguns diumenges quan feia bo, sobretot a la primavera, quan el parc lluïa tot el seu esplendor, m’agradava anar-hi a donar un volt i asseurem en algun banc assolellat. A casa, la mare, ja s’havia cansat de demanar-me què podia trobar un noi com jo passant els matins de diumenge al parc. Sempre l’havia amoïnat veurem tan solitari, però jo estava content així. Amb un parell d’amics d’infància als que veia de tant en tant i algun altre de la universitat, en tenia ben be prou. M’agradava passar les estones en mig la pau d’aquell lloc, amb un llibre a les mans que a vegades es quedava obert esperant la meva lectura, mentre jo, em quedava absort amb tota mena d’olors de plantes i de flors, o escoltant el cant dels ocells que semblaven tenir enveja de les veus dels nens que corrien d’un cantó a l’altre.

Va ser un dia que, assegut en un dels meus bancs preferits, la vaig veure passar: era una noia menuda amb la cara coberta amb una màscara blanca i duia els cabell llargs que li arribaven a les espatlles. Aquesta visió em va estranyar d’allò més, ja que la indumentària de samarreta i pantalon no semblava pas indicar que anés disfressada. De sobte es va aturar, va girar el cap i els seus ulls a través de la màscara em va semblar que em miraven. Jo estava desconcertat. Era una màscara que expressava una immensa tristesa. Aturada allà, a pocs metres, la noia va fer un gest amb el cap que semblava convidar-me a seguir-la. Alguna cosa em deia que ho havia de fer. Vaig posar el llibre a la bossa que duia, però de seguida al aixecar-me, la noia ja s’havia allunyat. La vaig seguir fins que va entrar en una vella casa de la sortida del parc. La porta era oberta. Al fons d’un passadís hi havia un gran saló i tot de gent...
oh no! tots amb màscares iguals! Era com una trista i silenciosa festa on ningú es podia comunicar. Vaig reconèixer la noia en mig de totes aquelles cares buides. Es va acostar i em va allargar una capsa rodona. En obrir la tapa, vaig veure que contenia una màscara com la que duien tots. Aguantant-la amb les mans, notava que tenia una força increïble, com si es tractés d’un iman que fos empès cap a la meva cara. Jo lluitava per evitar-ho; volia cridar però no em sortia la veu.

Unes petites sacsejades al braç em van fer tornar al meu banc i vaig obrir els ulls. Al meu costat una noia menuda de cabells llargs fins les espatlles em preguntava si em trobava bé. Mig adormit encara, vaig pensar que sense màscara era preciosa.

Dimecres, 15 de febrer de 2012


Venècia s'engalana per rebre els Carnavals. Tot són màscares i disbauxa, alegria i bogeria a dojo. Res queda de la decadència i l'esplendor, alhora, relatades per Thomas Mann ni retratades a la perfecció per Luchino Visconti. Els canals ens retornen l'olor característica de la mar Mediterrània, sobrecarregada en aquest indret de màgia i d'història.

Hem arribat fa unes hores i estem disposats a desconnectar de la feina, de la família i de les tristeses. No hi ha obligacions ni enveges, només en Màrius i jo. Sense canalla ni esposes. Tenim carta blanca durant aquesta setmana veneciana. Quan tornem, cadascú a casa seva, no hi haurà preguntes de qualsevol banda. Ni rancúnies ni enveges, tampoc represàlies. Però no podrem trencar l'altra regla d'or del pacte: no crear vincles més enllà d'aquests set dies. Encara que flirtegem i lliguem cada nit. O cardem, per què enganyar-nos?, com si el món s'acabés, igual que conills.

Ara, en Màrius s'empolaina. Mentrestant, jo aprofito per escriure aquestes línies. No vull pensar en què trobarem ni qui ens acompanyarà a l'habitació.

*

Dijous, 16 de febrer de 2012


La nit no va sortir com s'esperava. En Màrius es va excedir amb l'alcohol i s'endormiscava abans de fer el pas. Encara dorm, ronca lleugerament i put a cervesa i whisky. Va barrejar massa beguda i això ens va impedir de gaudir més de la festa. Màscares i lluentons, plomes i maquillatge extremat. I cossos esculturals, escots per embadalir-se. I he hagut d'arrossegar-lo fins a l'hotel sense poder-me menjar ni un sol torrat. Ell és l'intèrpret dels dos, el que domina l'idioma a la perfecció. Jo em defenso el just per no morir-me de gana... per això, tampoc era cosa de deixar-lo tot sol a l'habitació. L'he despullat i he desistit en empijamar-lo. I menys en que es dutxés. En les seves condicions, i estant jo gairebé tan carregat com ell, hauria estat temerària l'acció...

Aquesta nit, però, espero que la cosa no es desmarxi com anit. Si no, ni veurem els espectacles, ni el bestiar. Per què han de ser tan boniques les dones de fora de casa? Qui va acceptar el pacte d'aquesta setmana de desori i de gatzara? Seré capaç de mantenir-me ferm si algú se'm creua pel camí i em reviscola tant com necessito? Millor no preguntar-m'ho massa...

*

Dissabte, 18 de febrer de 2012

Dos dies fatídics. O potser és que aquest any no ens toca triomfar. En Màrius va controlar-se dijous. I jo també. Enguany, la disfressa triada és ben neoclàssica, els colors vius són un reclam vistós que apropa la gent de qualsevol sexe. Però ell declinava tota conversa amb excuses que em semblaven ridícules. Em traduïa les coses, penso que molt per sobre, sense aprofundir massa. Alguna cosa m'amagava potser... Discernia paraules familiars. Cazzi em sona a rucs, tanoques. Ell, però, em deia que les noies no s'estarien massa a la festa. Una brutta faccia spagnola va deixar anar una altra bellesa italiana, però en Màrius em comentava que li agradava la gent espanyola però que no coneixia ningú per Venècia.

El divendres té un resum similar. Descans fins al capvespre i recuperar les hores de son perdudes i l'alcohol ingerit. Avui hauríem de començar a fer alguna cosa, que dimarts tornem cap a Barcelona. I si truquem la Núria? Amb ella sí que no tinc problemes de llengua. De cap tipus. Li proposaré a en Màrius. Quan desperti de la becaina...

*

Diumenge, 19 de febrer de 2012

La Núria no hi és aquest any, a Venècia. En Màrius la va telefonar amb un secretisme exagerat, poc abans de marxar de l'hotel, en direcció a la Piazza San Marco. Sap que l'any passat vam acabar al llit i potser és una clàusula massa primmirada... Creurà que no havia de repetir amb ella? O tal volta a ell li agrada la Núria i se sent gelós...? El noto trist, això sí. Alguna cosa li passa amb mi. Aquest no és en Màrius que conec. Ahir, enmig de la fontana del vino gairebé ni somreia. Ni mirava les dones que van més embogides nit rere nit. Si algú se li acostava, ni el responia ni m'explicava què volia. Només té ganes d'arribar a l'hotel i allitar-se. I sempre s'endormisca abans de treure's la roba. Per tant, cada vegada he de despullar-lo jo perquè la roba no faci tuf ni els llençols s'embrutin.

Ronca de nou, mentre escric. Es gira pesadament i es destapa sense parar esment que no es troba sol. Ja és la quarta nit que he de renunciar a la companyia femenina per la seva culpa. I la quarta nit que no goso despertar-lo perquè s'empijami almenys. L'observo i no em desagrada el que veig. El seu cos és atractiu, forjat amb la constància d'anar al gimnàs a suar la cansalada. Em sento estrany però no incòmode. L'esguardo amb atenció i recorro cada part de la seva nuesa. Noto que el seu penis manté un estat de semierecció que m'escalfa de forma subtil. La vida de casat no sempre alimenta suficientment... I això és clar.

És Carnaval i és temps de màscares. De disbauxa i d'alegria. En Màrius i jo tenim carta blanca durant aquesta setmana veneciana. Quan tornem, cadascú a casa seva, no hi haurà preguntes de qualsevol banda. I seria una pena malaguanyar aquesta erecció mútua...

*


d.