Zero

Un relat de: Rabriel

Vaig fer una volta sencera al damunt dels meus peus. I ho vaig fer poc a poc, amb dificultat, pesadament. Admirat, els meus ulls interrogaven l'horitzó. I ho feien amb les ninetes ben dilatades per una foscor que sí començava a aclucar-los, els seus ulls. Els meus buscaven alguna realitat en l'infinit que començava a llevar-se. De fet, hi veia. Però no hi havia res. Estava envoltat pel no res.
La calma era demolidora, definitiva. Una tebior encuriosida com la mirada de l'esposa d'en Lot m'acaronava suaument la pell. No sense esforç, em vaig entestar en pujar fins el punt més alt. Volia veure sortir el Sol. Lentament, la foscor es va anar tintant d'uns tons rosats. Subtils matisos en començar. El cel, però, s'entossudia a envermellir-se apassionadament. El roig hi posava pigments vius al damunt les planes alhora que les primeres ombres, petites, sortien d'enlloc. L'horitzó es fonia en una sensual dansa de colors mentre tot al meu voltant jugava en una alegria fresca i nova . Bocabadat, crec que no em vaig adonar quan tot va acabar. En prendre consciència de la meva vista, el gran cercle de foc ja comandava l'horitzó i es feia senyor d'allí on hi posava la seva mirada. Aquella tebior s'anava convertint ràpidament en el cop sec d'una bufetada engelosida.
Quan vaig aconseguir de fer callar tot aquell joc sensorial dins meu, aleshores el vaig sentir. Vaig escoltar el silenci. El silenci més mut que mai no havia escoltat. No hi havia res. Absolutament res. Vaig fer emmudir el cap... No res. Zero. Fins ara els meus ulls l'havien vist, el no res, però ara era dins meu. Podia sentir-lo. Amb l'oïda plena per aquella nova sensació de pau silenciosa, la solitud més despullada, tendrament, m'hi posava aixopluc. I és que tenia la pell nua i l'olfacte net. Encisat glopejava la meva pròpia saliva calenta, escassa, mentre les mans recolzades fregaven la primera escalfor ardent de la sorra. Sorra... No. Allò que plovisquejava calladament pels meus dits no era més que pols, la pols del silenci.
Llavors em vaig sentir part d'aquella immensitat; una part serena, quieta, tranquil·la i equilibrada que era submergida en un immens tot incapaç d'apamar però sí de sentir.
I al temps que em deixava seduir per aquell ventall de noves sensacions, de noves emocions, protegit pel buit reconfortant de tota aquella inabastable i silenciosa soledat, em vaig adonar que no veure res m'empenyia cap a la claredat, cap a la claredat nua i sense regatejos de veure el no res amb els ulls ben oberts.
"Inch'Allah". I vaig somriure.

Comentaris

  • Una meravellosa...[Ofensiu]
    AVERROIS | 09-02-2006 | Valoració: 10

    ...descripció d'una albada. La foscor, els tons roigs, el cercle del Sol, el silenci interior al veure-ho. Molt bó. Benvingut a relats i una abraçada.

  • M'ha agradat aquest relat[Ofensiu]
    Bruixot | 09-02-2006

    tot i que té petites pegues. Però m'agrada com descrius el desert, com et sents envait per la buidor absoluta, i com d'ella despertes a una nova mirada.

    Sí, és interessant, tot i que costa una miqueta de llegir... i hi ha alguna expressió que no m'agrada.

    Però em quedo amb la sensació de pau i de budor plena que he sentit quan llegia "Inch'Allah" mentre m'imaginava com tu en el desert.

    Benvingut a RC,

    Bruixot

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rabriel

Rabriel

13 Relats

11 Comentaris

13963 Lectures

Valoració de l'autor: 8.40

Biografia:
"Vull tenir la serenor per acceptar el que no puc canviar, la valentia per a canviar el que puc canviar, i la saviesa per a destriar la diferència".