A la riba i amb els peus penjant...

Assegut a la riba del precipici i amb els peus penjant, "Close to the Edge", em vaig dir, encara recordo com vaig mirar aquella blavor, la blavor d'un cel que m'acaronava el rostre i em fregava, suaument els ulls, aclucats, i en el record la verdor humida, humida i impenetrable d'un altre cel, aquell inexistent, que encara projectava encisadores imatges dins del meu cap, i recordo l'aroma, també verd, de les flors que, entestades, intentaven segon a segon, gota a gota, sospir a sospir, fatiga a fatiga, agonia a agonia, lluitaven en estirar el coll per trobar la llum, per trobar la llum que, malgrat sabien que hi era, elles no l'havien vist mai encara que mai és una paraula que mai m'agrada dir, diga'm contradictori, però vaja, que no l'havien vist, però el cert és que sabien que, més a munt, hi havia la claror que les havia de donar tan la pigmentació com l'escalfor que sempre els havia mancat encara sempre és una paraula que mai m'agrada dir encara que ja hi tornem a ser, submergits en el meu món ple de contradiccions però, que dimonis, tenir contradiccions no només és un sinònim d'humanitat sinó què, ara que hi penso, encara que hi torno a caure, en una contradicció, en una altra, és una altre, de sinònim, però ara de salut mental, deixa'm que m'expliqui, vull dir que caure-hi, en contradiccions encara que només siguin interiors, cap endins, cap a un mateix, és d'una patologia ben refrescant per què això significa que el fas anar, el cap, car si tot anés del dret voldria dir que la resposta plana, ben plana i ben apresa, és tan lineal que més que mental, amb perdó, és cognitiu, vull dir aburridament après, sistemàticament après, pot ser genèticament après, mecànicament après, però segur que educacionalment après, encara que, malgrat tot, "segur" no hi ha res, res, per què, contínuament, apareixen noves teories que qüestionen, reconstrueixen o redimensionen, i fins i tot neguen, tot d'aspectes que sempre, ja hi tornem a ser, havíem cregut inamovibles, inqüestionables, indefugibles i fins i tot insofribles per què, no t'enganyis, vull dir encara, vull dir hores d'ara, vull dir avui en dia tots aquells ítems, bé, si no tots sí la gran majoria d'aquells grans tòtems, irreversibles i quasi irreconiliables amb la realitat, aquells dogmes molts d'ells fins i tot de fe, com tantes coses, ara, totes aquelles veritats amb majúscules, en ple segle vint.i.u, són aspectes que, malauradament per a ells, tu ja sabràs qui són, ells, esdevenen no només d'allò més relatiu si no pròpiament inversemblants encara que ja se què, a no trigar, molt del què en ara creiem esdevindrà tan relatiu com la vida mateixa, tan relatiu com ho és tot plegat si pensem fredament encara què, pensar fredament, continua sent tan relatiu i, si et preguntes el perquè, la resposta és tan fàcil com que aquesta fredor forma part d'aquell "tot plegat" tan relatiu, vaja, per què tot és cíclic, tan cíclic com les modes i els modismes, com cantava aquell, que tornen periòdicament encara que només ho facin lleugerament disfressades molts cops de transgressió, d'una transgressió de fa quaranta anys, i quaranta anys són, de fet, els que ara tinc tot i dur el cabells llargs, el coll ple de penjolls platejats amb banyes d'ivori verd i símbols de la pau, els camals no pas cenyits dels texans, la jaqueta de pell girada amb les solapes amples de pell sense girar, la samarreta pintada a ma per la meva amiga dissenyadora, les sabates de punta, els talons amples i alts, una cibella ben gran amb una calavera per a subjectar els pantalons i una arracada de color vermell en l'orella esquerra, vull dir, tot és molt relatiu, tot és cíclic vaig pensar mentre contemplava la blavor del cel assegut a la riba del precipici i amb els peus penjant. "Close to the Edge".