Per Primer Cop (o quasi)

No sabia com començar.
Físicament i al damunt d'un full de paper, encara. Si més no, per dalt. Però en aquell moment tampoc no sabia per on, per on començar. Tornant al full de paper, començaria pel capdamunt. Però això de fer-ho, vull dir això d'escriure, d'escriure en una pantalla d'ordinador, em feia ballar el cap.
Uf... Embolicat, oi?
Bé. Tampoc no era la primera vegada que m'hi posava, devant d'una pantalla, però m'estimava més com sonava el teclat de la vella Olivetti del meu avi. O l'engany del ritual, no? Patèticament melancòlic, em vaig dir. És clar que, ben mirat, si ho feia de la mateixa manera tampoc no hauria de passar res. I així vaig començar. Cursor al capdemunt, tipus i cos de lletra a lloc i, apa, fot-li. ·Era un bon inici. I un principi és quelcom d'especial. Encara melancòlic. Èssent pragmàtic, tampoc no hauria de fer tatxadures ni notes al peu de pàgina ni correccions entre línies ni esborronades de goma amb el cul del llapis ni notes de les notes ni posar-hi números ni tampoc arteriscos ni paràgafs intercalats ni tan sols fer servir el typex quan m'equivoquès (perquè m'equivocaria...) No. Això seria força més còmode. Per a mi, no per a la pantalla. De fet, a ella tan se li en fotia. Llavors la vaig mirar. Blanca (esperava que no d'espant), em guaitava de fit a fit em va semblar que amb un somriure burleta. Em vaig concentar. Res. I ho vaig fer un altre cop, aquesta vegada amb més força. Res. Un altre. Res. Un altre. Res I un altre. Res I... Encara res! En blanc. Que pebrots hi poso?. Empipat, era al mateix punt que en posar-m'hi: ara sabia per on començar però encara no com fer-ho.
Tu pots.
De concebir històries, de parir arguments, no me'n sortia. Ja se que hauria d'anar pel món amb una llibreteta tot apuntant converses, anècdotes, històries, trobades, esdeveniments, curiositats, acudits. Ja. Però fa mandra, em vaig dir. Jo sabia que, malhauradament, el confiar en la meva memòria no era garantia de res. Ans al contari. Bé, hauré de fer un whisky. Ah, i encendre'm una cigarreta. "Sí, i agafar-te unes vacances". Com...? És que m'estic torrant ja abans del whisky? I resulta que escolto veus, a més, fotetes... Estava sobtat. Encara sort que no tenia cap mirall al devant per a veure'm la cara. Crec que vaig dibuixar un somriure estúpid. Imaginacions, em vaig dir. Que no fóra la tensió de la incapacitat, pensava. No li en donaria cap, d'importància. Anem a pel got... Sí, perquè l'alcohol el tenia al moble bar del menjador però els gots eren a la cuina. Tonteria de reflexió, em vag dir mentre mirava l'ampolla que duia a la ma. M'agradava el soroll que feia el líquid quan devallava i percutia dins l'estòmag del got. Sempre he tingut molta imaginació. "Sempre?". Eh... Qui ha dit això?! Un altre cop? Ja hi tornem a ser? Que m'està passant...? Ep, xaval, no t'amoïnis: ets tu qui s'ho diu tot, vaig pensar. Uffff. Descansat, ara sí que vaig reconèixer la meva veueta interior. Aquella que en diuen "de la consciència". Consciència? Vaig tornar a somriure. Jo sabia que "sempre" era una paraula del tot incerta. Vaja, poc probable a curt termini. Sempre, mai, tot, res,veritat, mentida són expressions tan taxatives, pretesament definitives, demolidores, què, malgrat de vegades en prenen, de sentit, poc a poc s'esmicòlen amb l'esdevenir del temps. On estava? Centra't. Ah, sí. Amb la meva imaginació. Ara que hi pensava (vaja, que imaginava més freda, aséptica i objectivament), feia molt temps que no la deixava còrrer, la imaginació, pels verds i florits camps del pensament. Cursi? Sí. Del tot. "I ara, per poder superar aquest mpèssim moment, et fumaràs un cigarro, no?"...Eeeeeh? "Excuses". Com? En tot cas de mal pagador, em vaig dir. Perdoooò? Com dimonis podia estar mantenint una conversa amb la meva "veu de la... inconsciència"? Glop al whisky. I, per si de cas, un altre. I,,, la veu tenia raó: ara em vaig encendre una, de cigarreta. Mentre els meus dits, nerviosos, feien esclatar el metall de l'encenedor, el canell, quasi imperceptiblement, tremolava. Tranquil, em deia. Però no ho estava gens. Em sentia neguitós perquè jo sabia que aquella no n'era la meva, de veueta interior. No. La de verirtat la coneixia perfectament. L'havia hagut d'aguantar al llarg de molts anys. Ja no recordo ni com ni quan hi va entrar... Hores d'ara suposo que s'hi va fer un lloc en aquell temps on els pares deixen de ser veritats còmodament indiscutibles i les coses en prenen d'altres, de formes. O pot ser hi va entrar per primer cop aquella vegada que no vaig entendre com les coses havien pogut anar d'aquella manera, o quan tot devallava i necessitava explicacions on aixoplugar-me, o quan al dubte li va caler una veu pròpia per a fer-se escoltar, o quan les meves febleses, les meves inseguretats, cridàven més i més per a fer-se escoltar i així esdevenir les reines del meu cap, o sencillament quan em trobava tan sol que algú la va adoptar, la veu. Ves a saber. Aquesta altra sí era al meva veueta... Uf. "Molt bé. Aplaudiments, xaval". Tornem-hi...? Malgrat aquesta sensació d'estupidesa infinitament aclaparadora, m'arriscaré: Qui... qui ets? "Ara sí que hi jugues?" No, si faig el que puc, vaig pensar. "Després del qui ets ja trigues a preguntar-me allò de, visca els tòpics!, que vols?" Doncs ja posats... "T'ho he de repetir?" Paraula que t'ho agrairia (em sento tan estúpid...). "Bé, doncs nomès això: jugar". Ja. És que t'aburreixes? (Estic pitjor del que em pensava). "Tot depen de tu". Com dius? "Vull dir allò de mente ociosa, mente peligrisa". Queeeè? "Que si no tens res millor que fer que enraonar amb una veu imaginària...". De veritat, he d'aguantar això? (Coi de...) "Fet i fet hi ets perquè vols, xerrant amb mi. Que no síguin cosa de les teves inseguretats, dels teus dubtes, de les teves febleses... Tu ho has dit primer". No te'm posis profunda tu ara, veueta (Serà creguda, l'estúpida aquesta). "Pitjor per a tu. Aquest és el teu problema". (Ostres, és capaç d'escoltar els meus pensaments però no tots: nomès els de la conversa! Provem. Veueta poca pena...!) ... (Hola?) ... (Ei, tinc la sort que has enmudit per sempre?) ... (I la resta de la humanitat tambè la té, aquesta sort?) ... (On ets ara, prepotent?) ... (Vinga, ves-te'n al carall) ...
(Bé!)
(Sembla que me'n he desfet definitivament. Hi ha algú...? Sí, ha desaparegut. On era, jo? Ah, sí: intentava escriure alguna cosa i era... sí, al capdamunt d'un full virtual en blanc. Tornem-hi! Em vaig concentar. Res. I ho vaig fer un altre cop, aquesta vegada amb més força. Res. Un altre. Res. Un altre. Res I un altre. Res I... Encara res! En blanc. Emprenyat, era al mateix punt que en començar. La veueta havia marxat, sí, però amb ella tambè ho havia fet la meva imaginació. I el que havia tornat era la buidor creativa que m'empaitava ja en feia molts, de mesos. Vaig encendre'm un altra, de cigarreta, i em vaig omplir un got de whisky. Un altre).
Somrient, vaig "salvar" el document.
Estic content, em vaig dir. Ben pensat tampoc estava tan malament. Podria ser el principi d'alguna cosa. A partir d'aquest punt, la història prenderia (podria prendre, vaja) qualsevol trama amb un desllorigador... No se. Ja se me'n acudiria algun. Sí, aquell era un principi si més no original per a mi. Vaig tornar a somriure mentre asgafava un got, l'omplia de whisky i m'encenia una cigarreta. Una altra.