¡Viva Zapata!

Un relat de: Rabriel

"Avui, primer de gener de 1994, l'autoproclamat Ejército Zapatista de Liberación Nacional (grup format, bàsicament, per indígenes de l'estat mexicà de Chiapas, al sudoest del país) ha pres la localitat de San Cristóbal de las Casas.
L'aixecament, segons ha pogut saber aquesta redacció de fonts del diari El Tiempo (des del mateix San Cristóbal de las Casas), s'ha produit en un dels estats més rics de Mèxic. Chiapas, però, té la població amb major índex de mortandat, un major índex d'analfabetisme i les terres i els bens dels nadius són periódica i sistemàticament expoliats pels terratinents. La seva població és la més necessitada i amb més carències del país i, en definitiva, a Chiapas hi ha un nul respecte pels Drets Humans, individuals i col.lectius, en el Mèxic del president Carlos Salinas de Gortari.
"Lo decisivo en esta guerra no es el enfrentamiento militar, si no todo lo que estamos poniendo en juego con él". Son paraules del Sub-Comandante Marcos, líder visible de la revolta. Segons l'encapçalament de la Declaración de la Selva Lacandona, document de principis difós pels insurgents, després de 500 anys de lluites els indígenes chiapanencs aixecats en armes "Hoy decimos ¡Basta!".

Un més de setembre d'anys desprès-però-no-gaires, sensibilitazat per la revolució popular a Chiapas i embruixat per les llegendes del món maia, vaig decidir de comprar-me una bona guia del país, unes botes de trekking amb un mínim de garanties i un bitllet d'avió d'anada i tornada. Res més.

Una escalfor humida, en arribar a Cancún i sortir de l'avió, ens va deixar quasi enganxats a l'asfalt. Sí, aquell era el meu primer Carib.
I nomès començar, Cancún em va decebre. De fet, llavors no era més que un Downtown ruinós ple de pescadors i un Uptown luxòs que s'enditzava en el mar. Com? Al damunt d'una llarga llèngua amb una corriolada d'hotels al mig, nua per un costat i amb un ports esportius en l'altre. Suposo que encara en té tan poca, de poesia. Vaja, que tot plegat vàrem decidir de passar la primera nit a Isla Mujeres. Això sí, pregant perquè el preu del taxi colectivo que haviem agafat a l'aeroport no ens deixés del tot escurats nomès començar l'aventura. Massa turistes, recordo que vaig pensar. Un cop a l'illa, però, el paisatge s'endolcia una mica. Tanmateix tampoc no n'era tan, de diferent, però la seva platja era força més bonica, i el context molt més agradable gràcies a les cases de vius colors que semblàven somriure al nouvingut.
L'endemà iniciàvem un badar assossegat pel somni maia.
A l'estació d'autobusos agafem un camión, el millor mitjà de transport per al Mèxic dels viatgers. Havíem comprat dos bitllets de segona i… Gallines, farcells de totes les mides, formes i colors, gent gran, nens, molts nens, homes de rostres colrats, amb gorra i matxet, dones abillades amb vius colors, joganers, forats als seients i al terra de l'autocar, pols, pudor a l'oli cremat pel motor, a fóra fum negre, i a dins una emissora que bombardeja rancheras de lletres divertidíssimes que bressòlen un cartell: "Dios bendiga este bus". Encara somric quan ho recordo. Amb els sentits plens, col.lapsats, l'espectacle ens acompanya fins a l'entrada, més o menys propera, de les ruïnes més próximes a Cancún: les de Tulum.
En un punt dels 132 kilòmetres que sepàren el soroll del turisme del silenci nomès trencat pel mar, primera sorpresa: un control militar. Mentre un soldat puja per inspeccionar-ho tot amb ulls de guineu, al devant del bus més uniformes verd-fosc rera una tanca de sacs amb metralladora de posició falcada. Ben falcada.
Recordo haver empasat saliva.
Un cop a Tulum comprovem que, de fet, no són més que unes poques pedres no gaire ben conservades. Això però i des de dalt del petit castell, només la vista de la menuda cala local, de la costa escarpada pel blau del Carib i del bosc que taca de verd les nostres espatlles ja compensa el desplaçament. Un callat repòs. Mar. Es respira pau. I sal.
L'endemà, cap a Valladolid. Ciutat colonial d'illes rectangulars i cases d'una sola planta, a Valladolid hi trobem gent molt més agradable i vida, per sort, molt més barata.
Homes baixets i bruns, amb bigotis tupits, i dones sencilles i agradables que ens somriuen en mirar-les. Mentre prenem un agradabilíssim café de pote sota les arcades d'un pati interior, deixo que la llum clara i neta que ens envolta m'acaroni, càlidament. De sobte, però, una explossió d'aigua mai patida fins llavors. Per mi, és clar. Bé, per ser més excate, 48 graus centígrads plens d'humitat agullonant-nos sense parar. Del tot xops només de reaccionar i còrrer dins del cafè, en veure'ns les cares riem amb els ulls molls de pluja. Recordeu: era el meu primer Carib.
Vint minuts després, passejem. El que des d'aquí en diriem la "classe-mitja" de la ciutat (botiguers i comerciants) estarien a casa nostra vorejant la pobresa. Això sí, la Coca-Cola és en el lloc més petit i perdut. Cases que amb prou feines sí s'aguanten lluieixen llampants cartells de plàstic vermell tot anunciant l'excitant veuratge nord-americà.
Des de Valladolid fem cap a Chichén Itzà. Mentre creuem turons i per la finestra de l'autobús, els llogarets plens de cabanes amb la típica construcció maia (un estil que ha perdurat en el temps) salpèbren el paisatge i la nostra vista. Sencilles casetes blanques, lleugerament arrodonides, amb un trencaclosques de fulles que fan de modest sostre.
Un cop a Chichén Itzà, ens fem amb els serveis professionals d'un guia de cognom català: Mercader. Agradablement sorpresos per allò dels avantpassats indians, ens sumergim en un món què, bocabadats, ens captiva des de bon començament. Impressionant. Mentre trepitjem la sorra, groga, l'escalfor humida i enganxosa és incapaç de robar-nos ni un bri de la llum del sol. La perfecta conservació de les construccions maies és una realitat, sens dubte, gràcies al turisme que hi arriba des del Carib mexicà. Sí. Mentre la població autòctona amb prou feines sí va fent, touroperadors i hotelers no fan més que guanyar diners a cabassos amb el paradís: platjes blanques, palmeres, sol, festa, i la finestra a un univers sovint desconegut i per això atarctiu. Magnètic. I és clar, són turistes amb banyador, samarretes tropicals, gorres amb visera, sabatilles esportives i pell amb aparença de "poc feta" al damunt d'un grill. Com una hamburguesa. Però si ets capaç de la focalització i de l'abstracció, la màgia encara continuarà fins que surtis d'aquest món pre-colombí d'abans del primer mileni.
Magnífic el Joc de la Pilota, l'Observatori, el Temple dels Guerrers, el Cenote i El Castillo (o pirèmide) de Kukulcán. Mentre la pujem i quan sembla que ja no hi queda gaire, per arribar a la cúpula, només escolto els meus esbufegs i el batec del cor. Un cop a dalt tombo el cap, i les formes i els colors del jaciment s'emmirallen en els meus ulls. Altra cosa serà baixar-la, penso. I quan desprès d'una estona ens hi tornem a posar, a grimpar per la pared però cap avall, els graons alts (llavors molt alts) i estrets (llavors molt estrets) fan que la perspectiva del vuit sigui tan vertical com el meu vertígen.
En sortir i tot esperant l'autobús, se'ns apropa un policia amb gorra, bastó i pistola. El somriure significaria multa-per-ves-a-saber-què amb la consegüent mordida? Després de preguntar-nos d'on veníem ens explica, amablement, com, en acabar-se-li la feina en la construcció de Cancún, se'n va anar a Califòrnia i, en tornar anys després, va decidir de fer-se policia de la ciutat de Mérida. Somriures, soroll d'ocells, calor. Molta calor. Després de la pausa pregunta "Cataluña?" i fa cara de no entrendre fins que li parlo del català: la seva, de llèngua mare, tampoc és l'español. Pot ser el tzeltal, no ho recordo. Per sort, només volia fer una xerradeta.
En marxar em pregunto per què el maies abandonaríen Chichen Itzà al llarg del segle catorze. Jo, en el vint, no ho volia fer.
L'endemà marxem cap a Mérida en un autocar luxós, de primera classe i amb l'interior tot de fusta. Per a les distàncies llargues millor la comoditat, havíem pensat. I és clar, l'aire condicionat. Més gran que Valladolid, Mérida és una ciutat amb molt dinamisme.
Ens hi allotgem en una agradable pensió, la d'un entranyable matrimoni: ella és una dona gran mexicana i ell un català, quasi un avi, que fa més de cinquanta anys que va decidir de exiliar-s'hi, a Mèxic, després de la guerra. En passar les Olímpiades havia tornat a Catalunya i comentem, asseguts en un petit pati interior amb un lloro engaviat que ens mira de gairell, com l'havia trobat de canviada, a Barcelona.
Després d'una càlida conversa sortim i ens enditzem en el mercat local. Ho fem, sense pretendre-ho, precedits per un guia que s'ha entestat en acompanyar-nos tan sí com no. No t'hi vulguis trobar… Regatejo i arribem a un acord. Res de filantropia. Veiem, toquem i olorem tot aquell món cobert, seductor. Animals vius i cridaners, condiments desconeguts fins llavors, fruites i verdures, barrets, perfums i collars, sabates, gent, fotagrafies, adreces i converses a peu dret. La meva càmera, sorpresa com mai, embogeix.
Deixem la pensió i el matrimoni del que no desvetllaré el nom. Abans, però, una darrera sorpresa. Un cotxe amb matrícula mexicana i el CAT al darrera, ben visible. "És de la nena", em diuen.
Aquell matí fem l'anomenada Ruta Puuc. Són un aplec de petits conjunts de ruïnes maies escampades arreu, en diferents punts de boscos i muntanyes.
Acabem el recorregut a Uxmal. I Uxmal en té un, de privilegi: el castell (o piràmide) més alt de l'univers maia. Dèu ni do. Si a Chichen Itzà ja n'havia quedat, de cansat, aquí "esgotat" fóra poc. Recordo calor i calor i calor i pujar i pujar i pujar i humitat i humitat i humitat. També recordo, amablement, l'agrait repós (del guerrer) i l'esplèndida vista des de dalt. Immillorable: un món verd als meus peus. I en baixar (aquest cop més equilibrat) l'encant reposat amb la Casa de las Monjas, una construcció amb els Arcs de Punta típicament maies.
El d
ia següent marxem cap a Palenque. Després de vuit inacabables hores de carretera i de curves, de moltes curves, hi arribem extenuats, a la població, i dormim en el primer hotel que trobem. Cap problema. Ja no recordo ni quantes hores després em vaig despertar. El que sí sé és que a l'endemà, ben dora, agafem un deliciós mini-bus destartalat i amb els vidres trencatrs. Ens creuem, per la carretra, tot de dones caminant vorera enllà amb farcells plens de roba, plens de troncs. Els lligalls es bressòlen en un maravellós equilibri dalt del cap de les nadives. També hi circúlen, en sentit contrari, ple de camions atapeïts de gent al damunt de la càrrega, d'empeus pels costats de caixó o agafats de qualsevol manera a les portes del vehicle. Un fonmambolisme perillós però barat.
A la fi, arribem al nostre dobjectiu: les ruïnes de Palenque. Per a mi, les més encisadores de la Rruta Maia mexicana. Fins i tot ara que conec Tikal, malgrat la seva espectacularitat, el jaciment no té l'embruix d'aquell paisatge selvàtic, autènticament selvàtic. És la màgia de l'arquitectura de fa 1.500 anys i de la vegetació en estat salvatge, d'unes construccions envoltades per un sorprenent verd maragda que, en recordar-les, encara sorprenen la visió de la meva memòria.
Amb un maxet a la ma, un fill d'aquells paratges travessa la selva amb nosaltres. Ens hi capbussem. Fascinat pel volum de la verdor humida que m'envolta, tots aquells matiços gens subtils però tan especials encara m'acarónen els sentits. Grans fulles de formes insospitades, estranyes flors, petites i grans, troncs d'arbres resinossos, palmeres xopes, amarades, lianes que cauen pel mig de l'atapeïda vegetació, el soroll de les nostres passes en terpitjar ves a saber què, udols preocupants. El sol, invisible. La boca oberta i la gola seca, malgrat la humitat. Tot és d'una espessor fosca però alegre, fresca, enigmàtica, ferotge.
A la sortida retrobem unes "paradetes" plenes d'artesania local. Em quedo bocabadat observant el color quasi oliva de la seva pell, el nas prim i allargat, els ulls rasgats, un rostre també esvelt i envoltat per una llarga cabellera, negra com el carbó, i tot adobat amb una sencilla però bonica túnica blanca. Havia trepitjat la Selva Lacandona, la selva de les terres baixes. Em va venir al cap la Declaració zapatista. Aquell seria l'únic lloc on els veuria, els indios lacandones.
De ben segur que els encara insorgents restàven protegits pel cor de la selva, més enllà del que jo podia imaginar. Molt més enllà.
De tornada ens estem a Palenque poble, lluny de la carretera i dels hotels. És un lloc ple d'activitat. Turístic, sí, però no de turistes amb banyador i xancles si no de viatgers amb texans i guia a la ma. Carrers empedrats, antigues cases amb bonics patis interiors, petits mercats nadius, agradables passejos, vendes ambulants d'artesania, quasi un 80% d'humitat i un Parque Juàrez que alhora és la plaça del poble i el centre del districte comercial. Carpe Diem, i ho intento.
Des d'allí sortim cap a Agual Azul. Pel camí veiem una gran caserna què, ens diuen, està istalada i en plena activitat des de l'u de gener de 1994.
Ara que hi penso, havia creuat el país d'est a oest per arribar a San Cristóbal de las Casas, amb l'excusa de la Ruta Maya, però el que realment em seduïa era aconseguir informació de primera ma de com havia anat l'alçament zapatista, un autèntic moviment revolucionari i popular a no gaires anys del nou mileni. La informació la trobaria de ben segur en el diari El Tiempo.
El Tiempo era un petit diari local preocupat per la problemàtica índigena. Aquella és una de les zones de Mèxic més riques en ètnies prehispàniques però els abussos, assassinats, violacions, la discriminació i l'explotació, la nula sanitat, educació, defensa, l'inexistent dret als bens de la terra, l'enriquiment sense aturador dels cacics, la corrupció flagrant dels dirigents i les represàlies forasenyades de l'exèrcit, havien fet dir Basta! als nadius chiapanencs. I així ho havia reflectit el diari en les seves modestes pàgines: mancances, robatoris, humiliació. La publicació va aglutinar tots els mitjans de comunicació durant la revolta zapatista. Els va donar informació calenta, molts cops els va fer de mitjancer amb els insurgents o amb l'exèrcit i, fins i tot, alguns dels periodistes foranis havien menjat i dormit en la petita redacció. I era allí, en la redacció de El Tiempo, on els enviats especials dels diferents països rebien els teletips, el correu, els faxos o les trucades telefóniques.
Aquell havia estat el punt neuràlgic de la informació. I allò era Chiapas. I Palenque ja hi és, a Chiapas.
Camí d'Agua Azul ens creuem amb jeeps i blindats de l'exèrcit. Ens diuen que els camions farcits de soldats venen d'obrir una nova carrtera. Tampoc sé si refiar-me. Bé, com sigui, Agua Azul és un paratge idílic. Rius i rierols, cascades grans i petites, piscines, trencants i precipicis i ponts penjant. Per entre les roques plenes de molsa ens du un nadiu, Gerónimo, que assegura ser un indi Tzeltal. Indi i Gerónimo, no sé si creure-me'l. Ens porta riu amunt, amb les botes lligades al coll i envoltats d'aigua i més aigua, fins al petit però tossut naixement que li dona vida, al riu. Des d'un metro d'altura, dos rajolinets s'entesten en caure sense aturador.
Després anem a Missol-Ha, també un bonic caient d'aigua però aquest d'un cabdal considerable i d'uns 35 metres de descens lliure.
Per fi arribem a San Cristòbal de las Casas. Tot de cartells de "Zona Militar", "Año para la Reconciñiación en Chiapas" i pintades de l'EZLN ens donen la benvinguda. En arribar a la petita però bonica ciutat ens trobem amb una temperatura molt més agradable, quasi una mica freda comparant-la amb la xafogor de la costa.
Fem una primera presa de contacte amb l'espai que ens ha de contenir uns quants dies. Primer cop d'ull. Caminem. Pel carrer, m'ho miro tot. I a tothom. Més tard ja no puc més i pregunto pel Tiempo i… "Qué!? Que me dices… Pero que ha pasado?", pregunto amb una barreja d'ànsia i decepció malament contingudes en la meva cara. El diari, ja no existeix. Casun… El Zócalo és l'espai que fa de plaça major de San Cristóbal, i és allí on trobem gent que diu què ja no se'l llegia ningú (alguns amb orgull i d'altres amb la por als ulls) o que grups suposadament paramilitars o del mateix exèrcit havien rebentat les portes, havien saquejat la redacció, amenaçat als periodistes locals, les seves famílies, cremat papers, fotografies, i repartit tot el botí que havien pogut trobar. Documentació, vaig pensar.
Quina gran desil.lusió.
A tot això i en la plaça, tambè trobem soldats.
Però San Cristóbal de las Casas tanmateix és una ciutat acollidora. De fet, no hi ha fronteres: és l'aparença comuna dels pobles de la franja oest centreamericana. Una delícia. De carrers estrets i empedrats i cases colonials encalades de tots colors, la vida hi brolla arreu: indígenes de totes les races i procedències (choles, tzetales, tojolabales) baixen de les muntanyes i vènen els seus productes artesanals en diferents punts de la ciutat. Sovint és difícil i feixuc sortir-ne, amb les mans buiides. A més, tot és tan original, genuí, i tan sumament bé de preu que no paga la pena ni regatejar. Al cap i a la fi, a hom no li ve d'aconseguir una ridícula rebaixa de cinc duros de l'època i ells, probablement i amb aquesta quantitat, podran menjar bona part de la família un parell de dies. Encara que fer-ho, vull dir regatejar, és una tradició i tot i la seva cara de sorpesa, em mantinc ferm en la meva decisió. Egoïsme per a sentir-me millor amb mi mateix, més solidari? No us diré que no.
El contrast entre la pobreza con dignidad, com en diuen ells, i els grans i luxosos cotxes de vidres fumats plens del somni que ells mai no tindran ni a tocar, és una realitat dura i esgarrifosa, esfaraidora. Això però, entre la població no sembla haver-ne cap, de tensió.
Encara que no tothom en parla, els més valents sí que ho fan. Els defensors de la causa zapatista argumenten, amb tota la raó, que no és just que la població indígena arribi a morir d'una grip. D'una sencilla grip. Si nosaltres al "primer món" no tinguèssim ni els metges ni les mínimes condicions sanitàries, com sobreviuriem? Doncs com ho fan ells: no ho aconseguriem i molts, molts de nosaltres moririem de ben petits. Ni infraestructures médiques ni professionals, no només no se'ls tornen els ejidos (les terres de la comunitat indígena) si no que els dirigents els expropien les que tenen ara. No hi ha professors a les escoles (no s'hi desplàcen), la desnutrició entre els nadons és com un crit en el silenci i la població, ras i curt, passa gana. Els detractors, però, tenen altres arguments. Els zapatistes no els proporciones res, als indígenes. Només paraules. I de paraules no es viu. No es menja. El què és fonamental és l'educació, no les grans frases buides que distorsionen la ment. "Educa´ls per a treballar i no els omplis el cap amb tonteries".
Que res no canviï, ja ens en ocuparem. Com sempre.
De sobte canvio els ulls enrabiats per un somriure incrèdul. És curiós veure a nenes petites, indígenes, amb farcells penjant. Hi duen un nadó. Sorprès, pregunto el perquè i l'explicació, és clar, és d'una lógica demolidora: quan les jovenetes tenen set o vuit anys, porten el germanet petit al seu càrrec. En tots els sentits. Així, amb catorze o quinze anys, ja poden ser mares. El somriure, se m'esborra.
Deixem de passejar per San Cristóbal i fem un cop d'ull poblats veïns: San Juan Chamula, on gaudim d'una atípica catedral, Zinacantán, on veiem d'una mica més a prop com viuen els nadius, i el poble de Chiapa del Pozo, camí del Cañón del Sumidero.
Horesdara una gorja impressionant per on abans hi passava un riu, petit, el Cañón del Sumidero és com si un gegant haguès donat un cop de destral a la terra i hi haguès trobat aigua. Amb la construcció de la pressa, el cabdal del riu ha pujat, s'ha fet navegable i travessa uns paratges de vistes col
pidores.
Quan hi tornem, a San Cristóbal, fem cas a dues recomenacions.
Una, El Café de Altura. Petit i màgic dúplex tot de fusta, té les taules petites i rodones, les estovalles violades i els taburets alts. Petits manats de flors, fotografies, missatges de viatgers, anuncis de diaris, sacs de cafè, màsqueres, somriures, infussions, dibuixos amb llapis i paper, llum, colors, i l'obsequi de la veu de la propietària amb la seva guitarra. Un món per perdre-s'hi.
La segona, el mercat a l'aire lliure de San Cristóbal de las Casas. Una borratxera de colors. Síndries, melons, llimones, tomàquets, maduixes, la verdura més verda i la carn més roja, indígenes amb colorides túniques i armilles de dibuixos encisadors, hipnòtics, i plantes i flors i condiments. Simpàtiques discursions, compres, vendes, vida. Sense aixoplug i a camp obert, per badar tot el matí. I així ho faig. La lluentor d'un sol que tot ho daura amb la seva escalfor de muntanya, freda, fa que encara la meva pell senti el seu frec, càlid i penetrant.
Recolzat sota l'escassa ombra d'un arbre, embadaleixo amb el constant degoteix humà pels carrerons que tinc al meu devant. Ara, l'astre rei comença a devallar. Colors, olors, la música de l'anar i venir de la gent, la xarrameca amunt i avall d'indis, mestissos, blancs, joves, vells, nens, nenes, homes sapats, cosidores alegres, venedors, artesans, contadors d'històries per als qui els vulguin escoltar, comerciants, rialles blanques sota la llum de la tarda, embolcalls de coure, cotxes, carros, ases, gossos, gallines, soroll de plegar els paraigües per al sol, soroll en tancar les portes i sortir al carrer, cadires, tertúlies, pasquins de 50% de Descuento a los Estudiantes, pintades de Todavía Faltan 16. EZLN, cartells de Pepsi, venedors de gelat amb bosses llampants, melodies crec que de trompeta, frescor de capvespre, sensació de pau, records de rostres i de converses, de cafès, d'orgies gatronómiques de mosquits gens solidaris amb el viatger cansat, records d'autobusos divertits i de camins trepitjats, de moments alhora xalats i patits, d'hores robades al son, d'hores robades a la llum del dia, d'hores robades a mi mateix.
"Mama, mama", vaig pensar divertit. "No vull tornar al cole". Altre cop, somreia. Jo mateix em donaria una patada al cul. Hauré d'estudiar com.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rabriel

Rabriel

13 Relats

11 Comentaris

13979 Lectures

Valoració de l'autor: 8.40

Biografia:
"Vull tenir la serenor per acceptar el que no puc canviar, la valentia per a canviar el que puc canviar, i la saviesa per a destriar la diferència".