El Sexe o la Vida

Un relat de: Rabriel

Tenia la vista posada en el seu coll.
Alhora que la hi mantenia dubtava en si allò era passió, bogeria, odi o, senzillament, només tedi. Fastigueig. Sorprès, va fer un badall. Tot i això, encara continuava passejant-s'hi amb la mirada, per les dreceres del seu coll. Ara el que va dibuixar fou un somriure. Que fer-hi, vull dir amb el coll? Recte, s'enfilava cap a les seves orelles per a fer-se un lloc en la base del seu cap. Bonic, molt bonic va pensar mentre el contemplava, el cap. Arrodonit però amb la mínima llargària per a no semblar el que no era (una síndria, va pensar sense sorprendre's d'un acudit tan dolent) feia que ara en gaudís, de les seves formes. Tampoc no ho entenia. Ara, què li agafava? Sense saber que fer-ne, del cap i de la resta encara que alguna cosa en faria, a la fi, embadalia amb la base tibant que en aquell moment s'enlairava cap a les seves orelles. Les orelles, no gaire grans però tampoc no gaire petites, posaven un sostre imaginari (en el cas de tirar-hi una línia invisible) al bonic nas, una mica aixafat, que perfilava, en el seu extrem inferior, uns llavis molsuts, vermells i ara una mica oberts. Com si els manqués l'aire. La va examinar, aquella boca. Amb les rectes blanques per dins, pulcres, lineals i geomètriques, la feia encara més resplendent. I sospitosa, va pensar. Bé, això tan li feia ara. De fet, a tots dos. Altre cop un somriure. Irònic, aquesta vegada. Com sempre? Sempre no existeix, és una mentida. El somriure, però, hi continuava. A tot això encara li mancava algun detall... No sé... Pot ser era... El cabell, es va dir. Se l'hauria d'imaginar per què ara no en tenia. Era una moda, hauria estat un cop de geni, una malaltia oncològica, un canvi de imatge, una recomanació estètica, un mal amic, una mala amiga, una agressió física i violenta, quasi fetitxista, pot ser preferia canviar de color, de forma, de textura tot sovint i, en obrir el seu tocador, quedaves enlluernat per les inacabables perruques que hi havia dins, o seria un error inicial en la pràctica autoestètica que hauria conduït a un final categòric, pot ser massa, categòric, o l'error havia estat en aquell saló tan fashion que hi havia en la cantonada (per denunciar-los, va pensar) o tal vegada finalment no era més que una presència hereditària un gen tan maleït com juganer? Del pare? De la mare? Qui n'hauria estat més, de juganer? Centra't, va protestar. L'objectiu encara era aquell coll de boca mig oberta i ulls tancats. Centra't. Encara els veia, però, els ulls. I en gaudia, amb el record d'aquella verdor enlluernadora amb la llum del sol, aquella verdor, radiant, que jugava amb un somriure blanc, com la claror del cel, aquella verdor somiadora i absent, només amb la mirada endins, profunda, aquella verdor glaçada com un fuet de gel quan creia que calia, la fuetada, aquella verdor serena quan la grisor del capvespre girava pàgina, aquella verdor somiadora quan la llum de les espelmes guspirejaven dins dels seus ulls, aquella verdor extrema i tan verda com l'espessor maragda quan tots dos l'havien contemplat, la selva. Sensacions verdes, records verds, sentiments verds. Mirades verdes.
Les mirades, però, ara, ni es creuaven. Absorts com estaven, ara només gaudia amb la possibilitat d'entelar aquella intensa esplendor. Tan radiant com falsa, es va dir. El somriure ja se li havia esborrat. Llavors va veure un rostre que el guaitava fredament. Implacable, demolidor, la seva fixació li va glaçar la sang. Va girar la mirada de la finestra. Maleït vidre. Adonar-te'n d'un mirall pot ser tan encoratjador om esfereir-te. Tot d'una va recordar aquell que havia vist, de mirall, en aquella parella. Ja fa temps d'això. Més o meyns asseguts en un cinema i darrera d'ells, es menjaven a petons. I a crispetes, recorda que va xiuxiuejar. Aquell soroll, meitat amor meitat luxúria, segur que era una barreja desconeguda per a els nois. Recorda haver desitjat que el món s'aturés per poder cridar ben fort que posessin fi a aquell pervers joc. Enveja, pensava ara. Només eren un mirall del que llavors li hauria agradat fer i no feia. Per pudor? Per vergonya? Per covardia? Per què encara no era el moment? Per què ja no ho era, el moment? Per què n'era un altre? Per què ja no hi havia res a celebrar? Per què no hi havia res a compartir? Ni els fluïts? O tal vegada era que la pel.lícula els interessava més, molt més... Què trist. Ara, les coses tampoc no havien canviat tan. No t'enganyis. De fet, sí. Ara t'hi llençaries, al damunt del seu coll. Lentament, milímetre a milímetre, por a por, l'esmicolava.. Avellutada quan s'estremia, la seva pell era suau com la seda. Això però, ja feia temps i temps que no hi navegava, pel seu damunt. Va recordar quan la seva saliva era l'únic impediment que l'aturava d'endintzar-s'hi, en les profunditats. La seva llengua, juganera, encuriosida i, per què no, boja de sensualitat, l'havia dibuixat, el coll, tot navegant en un mar de saliva i en direcció al seu pit. Llavors va recordar el mestre "I així navego pel teu cos deixant estel en el teu pit amb la saliva dels meus llavis..." i va desitjar tornar a ser-hi. Recordava les línies perfetes del seu cos, el perfum magnètic dels seus ulls, la dolçor dels seus olis, el misteri provocador del seu sexe, la suavitat monòtona del seu pateix, a cau d'orella, la tendre decadència de la seva veu i la tendresa dels seu dits en investigar rutes secretes. El vidre de la finestra tornava a mirar-lo. Penentrant i exigent, aquella mirada de vidre l'abocava cap a les profunditats més desbocades, fosques i delirants de l'abisme. Del seu.
Aquell coll...
S'hi va abraonar.
Llavors, un crit.
Esgarrifós.
Horripilant.
Espaordidor.
De dolor, o de plaer...?

Comentaris

  • Atreveix-te![Ofensiu]
    llapisipaper | 07-06-2007 | Valoració: 9

    És un "primera persona"… Deliciós, tan com truculent.

  • Joc brillant[Ofensiu]
    gener76 | 07-06-2007 | Valoració: 7

    M'agraden molt les imatges barreja d'intriga i sexe que ets capaç de dibuixar. M'has fet olorar els sexes, i m'has fet estremir amb la possibilitat d'un cruent assassinat. El trobo un compte prou ben tancat (tancat?) on el protagonista retroba els seus dubtes inicials. Jo sempre em pregunto que ho fa, que no ens deslliurem dels nostre tabús i que sempre aturem els nostres desitjos. Creieu que el protagonista d'aquesta història ho haurà aconseguit?

  • Amb una mica de tot...[Ofensiu]
    paqui | 06-06-2007 | Valoració: 8

    És un thriller? És un relat eròtic? Un curt viatge introspectiu? Una filosofia de vida? És només violència per violència? És "Bogeria, plaer o només tedi"? Felicitats pel final obert.

Valoració mitja: 8

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Rabriel

Rabriel

13 Relats

11 Comentaris

13994 Lectures

Valoració de l'autor: 8.40

Biografia:
"Vull tenir la serenor per acceptar el que no puc canviar, la valentia per a canviar el que puc canviar, i la saviesa per a destriar la diferència".