Un dia qualsevol

Somriures blancs, ulls brillants, coll encorbatat, cigarreta als llavis, fum dispers, ascendent, narius romans, brillantina, mirada profunda...
Luis Alfredo. Sí. Es deia Luis Alfredo i era l'amant de la meva mare. Com no fotia ni cop, es passava dies sencers a casa tot fugint de la soledat pudent de la pensió.
Crec que la meva mare en va intuir alguna, de cosa. O tal vegada vaig ser jo qui va intuir la mare. No ho sé. Però el cert és que aquell vespre l'ambient era molt tens. Com espesit. Fora, el sol començava a empalidir mentre el gris de la seva mirada ho envaia tot. Els ulls de la mare eren freds, demolidors, i m'esmicolàven cada cop amb més intensitat. Imposibles de fugir, feien mal. Èren la presió del dolor. Però era un dolor callat i dur. Molt dur. La seva acusació, gélida, em despullava. Em vaig estremir quan un calfred em va essigollejar l'esquena. Era un diàleg sense paraules emmig d'un silenci sorrollós. El silenci tremolava, de por.
Ah, sí. Ell també hi era, com sempre. Ningú no li preguntava res però ell, Luis Alfredo, ho negava tot amb el cap. Ella, ma mare, encara m'interrogava amb la mirada. Jo ja no em sentia nomès espectadora. Sabia del cert que ara anava a per mi. Sencillament succeia que, como no tenía ni els nassos ni la malaeducació per a fer-ho devant d'aquella ombra que era Luis Alfredo, la meva mare romania muda rera aquella mirada freda i penetrant que jo tan bé coneixia.
No vaig aguantar més:
"Sí, mare: me l'he follat".