Wo ai ni (Capítol 3)

Un relat de: Marina Soto Castillejo

LLUITA A MORT,

-Tu creus, Yûko?
-I tant, Yûki, n'estic segura
-Jo no ho veig tant clar, Yûko. Hi ha molts bruixots que saben les tècniques Wud, i segur que aquest no és el que...
-Yûka -interromp Yûko- perquè tu siguis la germana gran no vol dir que tinguis raó. Amés, aquest noi és el deixeble de l'honorable mestre Karekurô.
-I com has obtingut aquesta informació?-pregunta Yûki
-Per jugar a fet i amagar-diu Yûko-has de pensar massa. He fet servir... A una persona molt especial, noies.
Yûki i Yûka es miren entre elles. Yûko era la més petita de les tres, però tot i així manava i donava ordes al grup. Des que la mare va morir tot havia canviat tant... I si el bruixot que Yûko havia trobat era el de debò, ja podrien acabar amb tot...

Els llops udolen. Oraruko no pot dormir. Està molt nerviós, perquè ja estan al territori de les bruixes renegades. Els poden atacar en qualsevol moment. Gira lentament el cap i veu el rostre de Nanajima. Dorm plàcidament. Quan Oraruko la veu dormint, li recorda a un nadó. Està tan calmada i relaxada...
De sobte, recorda la cançó que li cantava la seva mare de petit. Era en el llenguatge dels bruixots. No entenia res, i seguia sense entendre-ho.
Oraruko es deixa anar pel records, i canta la cançó fins que cau en un son profund.

Ja és de dia. Oraruko badalla i obre els ulls. La herba està molla, i el sac on dorm comença a humitejar-se. S'aixeca, busca a Nanajima amb la mirada... I no la troba. El seu sac no hi és, la pila de la seva roba tampoc, el seu rastre, la seva veu, la seva mirada, ella... Ha desaparegut. Comença a córrer, desesperat. La busca, la crida, demana ajut... Allà està el bosc, no hi ha ningú, tot està en silenci. Oraruko corre, simplement mou les seves cames ràpidament i es deixa anar. No sap on va, no sap res: Està desesperat.
De sobte, sent una rialla estrepitosa, que el fa parar en sec. Mira atemorit al seu volant i veu tres figures sobre d'un arbre. Les reconeix ràpidament, doncs cap altre bruixa seria capaç de riure's davant de la seva cara sabent que era deixeble de l'honorable mestre Karekurô.
-Yûko, com sempre. Mai em deixaràs en pau... Tant et va afectar allò?-diu Oraruko, rialler.
-Esclar que si, Amaterasu-diu Yûko reptant-lo
-Deixa de dir-me així, Yûko!!!-crida ell enfurismat- Ara em dic Oraruko, ja no sóc el d'abans!!
-El que no entenc...-diu Yûki extranyada- És la raó per la qual vas abandonar els poders i les comoditats del Deu del sol.
-Simplement volia viure com una persona normal, però si no em deixeu en pau, no podré. Què voleu de mi, eh?! Jo ja no sóc un Deu! No us puc concedir cap desig!
Yûko riu. Per a què vol ella un simple desig de l'antic Deu del sol? Per a desitjos ja te ella la seva categoria de Deessa!
-Mira, Oraruko... T'informaré de les novetats que hi ha allà dalt, què et sembla?-suggereix Yûko
-Ja estic informat, gràcies-contesta el millor que pot Oraruko.
-Hm... Ja saps que la teva estimada mare va morir -Oraruko obre els ulls, espantat i enfadat alhora- a la batalla contra nosaltres? Ah, i m'he casat amb el teu cosí. Ja deus saber que ara ell ocupa el lloc d'Amaterasu, no?
-Yûko-diu la seva germanaYûka-crec que t'estàs oblidant de l'autèntic missatge que li hem de donar.
-Oh -diu rient Yûko-, tens raó! A la teva amiga no li ha passat res, tranquil.
-Què li heu fet a Nanajima! Insensates, si em voleu a mi, mateu-me a mi!
Ara són les tres les que riuen. Sembla que Oraruko hagi explicat un acudit. Però ell no enten el que passa. Es que potser ha caigut en un parany o cap cosa per l'estil?
-Es que no entens, Oraruko-li diu Yûka irònicament-, que la teva dolça i estimada companya de viatge no és cap altre cosa que la nostra espia? Em pensava que Karekurô t'hauria ensenyat més coses...
Oraruko no entén res. Nanajima una espia? Tot el que ell havia compartit amb Nanajima... Ell la estimava! No es podia creure que aquella noia fos la seva enemiga! No podia ser! Tot era fals, tot mentida, tot incrèdul! Les tres germanes eren unes hipòcrites. No sabien mentir. Segur que Nanajima era presonera... Esclar, no podia ser de cap altre manera. Tot era mentida. Oraruko només tenia que desempallegar-se d'elles, pressionar-les per que li diguessin on era Nanajima i fingir que res no l'havia afectat. Era el més senzill. D'aquesta manera aclariria el malentès. La primera norma d'un bruixot era: "No mostreu els vostres sentiments als contrincants que teniu al davant perquè ells no puguin descobrir els punts febles en la vostra mentalitat".
-El mestre Karekurô era un decrèpit-diu Yûko davant de la incredulitat d'Oraruko i les seves germanes-. Només ensenyava la màgia Wud, la més antiga que pot existir...
-I la més segura que existirà-talla Oraruko com si res-. El mestre Karekurô era famós per la qualitat de la seva màgia. La màgia que s'ha anat creant o modificant és més senzilla, però més insegura i poc eficaç.
-Això ho diràs tu, incrèdul!-li etziba Yûka- Ja em diràs de què et serveix parlar amb un arbre i acaronar-li les fulletes! La nostra màgia consta d'una infinitat d'encanteris per a matar i torturar, cosa que un parell d'arbres no faran!
-Antigament, els bruixots i les bruixes vivien en pau. Un dia, però, una bruixa es va rebel·lar i va fundar el primer clan contra els bruixots. Tots els historiadors es pregunten com feien les bruixes per procrear-se sense homes, i amés a més tenir filles i no fills. Si no és amb màgia és impossible, oi? Doncs les bruixes van fer servir màgia negra, invocant al diable. És per aquesta raó que les bruixes es varen anar consumint poc a poc, perquè el diable s'alimenta de les ànimes que el criden. Hi va haver una sola bruixa que estava en contra d'aquests ideals. Era la bruixa Nakame, es a dir, la vostre mare.
-I què vols dir amb això?-crida Yûka
-Vosaltres dieu que sou partidàries de una societat dividida per sexes, però la vostra mare era d'opinió oposada...
-Això no canvia les coses, Oraruko!- diu Yûko, un xic espantada- No hi ha relació entre la nostra mare i la màgia Wud!
-I tant, si n'hi ha!-respon Oraruko amb seguretat- La vostra mare va ser-ne la creadora.
-Jo vull lluitar contra tu- diu Yûki, que no havia parlat gaire-. Vull saber quins poders te la màgia que suposadament va crear Nakame, la meva mare.
-No siguis idiota! -li crida espantada Yûka-No sabem res d'aquesta màgia!
-Doncs...-li respon Yûki amb un somriure-Ho descobriré jo sola.
Yûki ja és a terra davant d'Oraruko. Ell mira al seu voltant, i busca un arbre gros. S'hi acosta lentament. Aquest no es deixa, el rebutja, però Oraruko li parla en veu baixa i l'arbre es calma. Li explica que l'ha de protegir, que de seguida acabarà i tot tornarà a ser com abans. L'arbre hi està d'acord i es prepara per a lluitar.
-Oraruko-li diu Yûki-, serà una lluita a mort.
-Molt bé-contesta ell-. I si jo guanyo m'haureu de dir on és Nanajima.
-D'acord.

Comentaris

  • quan he llegit el títol[Ofensiu]
    Shu Hua | 12-07-2005

    no me n'he pogut estar, de llegir el conte. Ja saps què vol dir? Suposo que sí, els còmics t'ensenyen de tot.
    Es una història ben interessant i ben plantejada. Força original. No hi ha bons ni dolents integrals.
    Només una coseta, potser et semblarà una tonteria. Si els dolents havien de ser o els bruixots o les bruixes, no triis mai les bruixes. No vull dir que els homes siguin més dolents que les dones. Però tu ets una dona, una joveneta, i a poca història que llegeixis, t'adonaràs que sempre s'ha acusat a les dones de les coses dolentes. No ho fem nosaltres, també.
    Però aquest petit comentari no significa que la història no m'agradi. Al contrari, em sembla motl bona.

    Una abraçada
    Glòria

  • La mar de xulo[Ofensiu]
    Dragon | 05-07-2005 | Valoració: 8

    Man agradat molt tots els de wo ai ni i penso q tens fusta descriptora. aki sacaba la trilogia? o ni auran mes. u deixo a les teves mans marina!
    siusplau comenta els meus relats!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marina Soto Castillejo

Marina Soto Castillejo

12 Relats

20 Comentaris

25646 Lectures

Valoració de l'autor: 9.15

Biografia:
Vaig néixer un primaveral dia d'abril, al 1990, pertant tinc 14 anys.
Quan era petita volía ser "científica", nom que li donava a l'acció de treure sang i mirar-la pel microscopi. Poc temps després, les meves dots artístiques es van manifestar, de manera que em va donar per pintar i fer gargots a qualsevol lloc.
Fa un parell d'anys, els boligrafs i llàpissos em van enamorar, i van fer que no parés d'escriure ni un sol moment.
Actualment, les meves aficións es decanten per fer el bago (acció no recomanada a ningú), llegir i escriure.
Però les dots artístiques no es rendiràn mai: A un prestatge de la meva habitació, hi descansen 30 figures de plastilina, totes elles fetes i adorades per mi, al costat de la taula del meu estudi, hi tinc una caixeta (100% reciclada) que serveix per guardar el mòvil.
Si tot segueix així, potser d'aquí a uns anys seré dissenyadora d'ordinadors. Mai se sap.