La desgraciada història de la Blancaneu

Un relat de: Marina Soto Castillejo

En un poble molt, molt, molt i molt llunyà, l'heroi de la nostra història, (és a dir, el príncep) es preparava per salvar a la Blancaneu. La Blancaneu, bonica i adorable, era una noia terriblement malaltissa, pertant sempre estava tancada a casa seva. Pobre Blancaneu. Qui hauria de dir que, ella, aquella noia tan maca… hagués de ser la presa de la Bruixa Piruixa?
- Oooh, pobre Blancaneu, la meva estimada i bonica Blancaneu! Com t'estimo! Ets la meva vida, el meu cor i les meves llàgrimes… Com t'abraçaria si pogués ser al teu costat! - es lamentava el príncep, amb les llàgrimes ben presents als seus preciosos ulls.
Així doncs, valent com era el príncep, va decidir marxar d'una vegada a salvar a la vulnerable Blancaneu de la Piruixa.
Cavalcant contra el vent, els cabells daurats del príncep desprenien una lluïssor especial. Potser era per l'amor que sentia cap a Blancaneu, que…

-Tu! No t'enrotllis tan i continua, imbècil!
-Eh! Has trencat el rotllo!
-Això és massa cursi! Deixa d'escriure coses d'aquestes i fes-me entrar en alguna baralla, tia, que sinó és molt avorrit!
-Tu calla, tros de burro! O et mato a la pàgina següent!
-Au, va…

Ja era de nit. El príncep havia estat cavalcant amb honor tot el dia i estava esgotat. Llavors va decidir que ja era hora de descansar i reposar durant una estona. Va adormir-se ràpidament. La remor de les branques de bambú el va bressolar durant tota la nit des de que va adormir-se fins que va despertar-se sobtat.
Un soroll li va destorbar el son, i va ser llavors quan va veure un petit conill rosat. Els seus ullets vidriosos el miraven fixament, però va espantar-se quan el príncep li va tornar la mirada. El conillet, espantat, va sortir corrents.
- Espera't! No marxis, que et vull preguntar una cosa! - va dir el príncep
Però com que el conillet no el va sentir, el príncep el va seguir fins a la part més profunda del bosc. Havia perdut el conillet i també tota esperança de trobar a Blancaneu, quan…
- Ji, ji, ji, ji…
- Ju, ju, ju…
- Has vist, quina carona?
- Si que l'he vist, si…
- Ji, ji, ji…
- Eh! Qui sou? On us amagueu?
- Estem aquí, príncep! Ji, ji, ji...
- A terra, príncep...
El príncep va mirar a terra i va fixar-se en uns petits bolets marrons que tenia just al costat del seu peu dret. Bolets parladors! Fantàstic!
- Escolteu, bolets! Sabríeu dir-me on és la casa de la Blancaneu?
- Ji, ji, ji...esclar que si!
- Doncs, digueu-me!
- És seguint aquest camí. Està indicat. Hi veuràs fletxes roses amb floretes, príncep... Ji, ji, ji, ji...
- Molt bé. Moltes gràcies! Adéu!
El príncep va dirigir-se ràpidament cap a casa de Blancaneu. Va guiar-se amb les petites fletxes roses que decoraven gairebé tots i cada un dels arbres que passaven pel seu camí... fins que va veure la casa i a la seva estimada Blancaneu corrents al voltant de la casa. Precipitat, el príncep va acostar-se a Blancaneu i la va abraçar.
- Ooh, Blancaneu, estimada meva! Com t'he trobat a faltar! El meu amor per tu és encara més profund que ahir i més vulnerable que demà... Però se que tu m'estimes, oi?
- Però vols fer el favor de deixar-me, imbècil?! Pervertit! Vell verd! Sortit! Acosador! Desgraciat!
- Però Blancaneu, estimada...!
- Què Blancaneu ni quins set bolets parladors! Jo sóc un nan! Cec pervertit! Que veus coses no les hi ha!
Si he de dir la veritat, el príncep és mig cec, el pobre, i no s'hi veu gaire bé de lluny. És clar, no tothom té totes les virtuts...

-No comencis!
-Això et dic jo, inútil!
-Calla i escriu!
-I tu comporta't!
-Bah...

L'inútil del príncep li va preguntar sobresaltat al nan disfressat de Blancaneu:
- On és la meva estimada?
- Blancaneu, vols dir?
- Sí, sí, ella mateixa!
- Ah, fa un parell d'hores que ha marxat a comprar-se roba...
- Esclar... Com?! Però... Ella no era presonera d'un encanteri de la Bruixa Piruixa?!
- I ara! D'això se'n diu propaganda, nano, pro-pa-gan-da!
- Mare meva, a quina història m'he ficat... A quina història m'he ficat!
De cop i volta, un parell de dispars van interrompre el discurs de la propaganda del nan i els terribles sentiments del príncep. Després, silenci. Tots dos s'havien ajupit tapant-se les orelles i tancant els ulls amb força... Quan els van obrir, van veure unes sabates de cowboy. Van pujar la vista...
- Mola!! Eh, tu ets en Lucky Luke, oi que si?
- Salutacions, cowboy... De quina terra provens?
- Eh? Jo?! Doncs de Princeplànida, Lucky Luke.
- I... per on cau això?
- Doncs és al Sud Oest...
- Bé, doncs... Salutacions, cowboy del Sud Oest!
- Ostres! Quina passada! Et saludo, Lucky Luke!
- He vingut a saludar a Blancaneu, cowboy. Saps per on para?
- Si, m'han dit que ha sortit de compres.
El Príncep i Lucky Luke van tenir una agradable conversa, tot parlant de proeses que havien fet ambdós, de les receptes màgiques de l'àvia de Lucky Luke i dels bolets xerraires.
Finalment, al cap de gairebé quatre hores i a punt de que el príncep abandonés aquesta redacció, Blancaneu va arribar a casa carregada de bosses de roba nova. El príncep, feliç de tornar a veure a Blancaneu, li va saltar al damunt, més content que mai.
- Blancaneu!
- Príncep!
- Blancaneu!
- Príncep!
- Blancaneu!
- ... Para ja, no? Ja se que et fa il·lusió, però... Ets una mica curtet, estimat príncep... Hauries de saber que això de la Piruixa és propaganda, amor meu...
- Blancaneu!
- Que t'he dit que paris de repetir el meu nom, inútil!
- Oh, estava tan preocupat...!
- On toques, porc?! Veste'n de casa meva, pervertit!
- Ai, perdona! Ja ho saps, estimada, es que no hi veig gaire i...
- Quina barra! Sempre em dius el mateix! Tu tens la mà massa llarga!
I dit això, Blancaneu va entrar a dins de casa seva arrossegant una quantitat infinita de paquets de roba nova. Lucky Luke, per la seva part, no va perdre la oportunitat de consolar a Blancaneu, i després de donar-li uns copets d'ànim al príncep va entrar a la casa més content que ningú mentre xiulava una cançó...
- Oh, la Blancaneu ja no m'estima... Sóc un príncep desgraciat... Oh...
- Va, príncep... - va animar-lo el nan, que ho havia estat observant tot
- Blancaneu... Oh, Blancaneu... Has trencat el meu cor... La meva vida ha d'acabar...
- Príncep, crec que tinc la solució perfecta per a vós!
- No... la meva vida no te sentit.. Sense ella res és el que és! He de morir ara mateix!
- Com...?
- Ràpid, una katana i un quimono!
- Un què?!
- Una katana! La espasa de bambú dels japonesos! I un quimono! La roba dels japonesos!
- I.. per a què vol això?
- Per matar-me, és clar! Per fer-me un Harakiri!
- I perquè d'aquesta manera?
- Perquè és com ho van fer a la pel·lícula d'ahir a TV Princeplànida...
- No seria més fàcil matar-se amb la pistola d'en Lucky Luke, senyor?
- ... Lucky Luke! Lucky Luke, la pistola!
- Però senyor, ja li he dit que tinc la solució per a vós... No cal morir...
- No!? De veritat?
- Esclar! Miri... Sap vostè qui és l'home del barret? -avans que el príncep pogués contestar, el nan va explicar-ho tot amb detalls - doncs miri, el Senyor del Barret està com un llum, però té els remeis de tot... M'ha curat mil·lers de coses: Caiguda desmesurada de cabell, una pansa que em va sortir al nas quan era petit, fins i tot em va curar una berruga assassina que em va sortir a la planta del peu!
- Ostres...!
Va ser així com el príncep va dirigir-se a casa del Senyor del Barret amb l'ajuda escrita que el nan li va oferir. Deia el següent

El camí es aquest: dreta, esquerra, esquerra, esquerra, dreta, dreta i esquerra. Veuràs un arbre gegant. Doncs li hauràs de preguntar quina hora és, per què si no s'enfada i no et deixa passar. Segur que et trobes un grup de conills... ignora'ls, si no vols que et facin parar boig. Diuen moltes tonteries... Bé, hauràs de travessar un llac amb una barca. Agafa la blava, és la més segura! Et trobaràs la casa (molt gran, per cert) i digues que vas de part meva. Em dic Bonifaci!

Mentre, el nan pensava en les paraules del Príncep...
- Per on deu caure Japó? Per la Xina, potser...?
El príncep va arribar a casa del Senyor del Barret més aviat del que s'esperava. Va trucar al timbre. Ningú contestava. La casa semblava abandonada, coberta de moho per les parets, i un ambient carregat amb olor de terra mullat.
- Si? - va dir una veu metàl·lica des del timbre
- Ah.. Hola, vinc de part d'en Bonifaci...
- Sí, esclar, passa, passa! Ja trigaves, home!
La porta es va obrir de cop. El príncep va entrar tot trepitjant plantes amb les fulles blaves, liles, daurades... I enmig del seu ensimismament no va adonar-se que el Senyor del Barret estava palplantat mirant-li la cada d'inútil que se l'hi havia quedat.
- Ah! Hola! Perdoni!
- Mal d'amors
- Eh?
- Pateixes mal d'amors!
- Com ho sap?
- Per la cara d'inútil que fas
El que no sabia el Senyor del Barret és que, el príncep, per molt príncep que sigui, és un inútil i sempre fa la mateixa cara d'inútil.

-Eh, eh! Tu no t'hi fiquis! Ja portes tres hores amb això!
-I tu què?! Fent l'inútil! Perquè no t'has vist, que...
-Inútil tu! Que fas prínceps que no serveixen de res!
-Calla i fes la teva feina!
-I tu la teva!

... Així que el Senyor del Barret, després d'adonar-se que havia descobert que el príncep de Prínceplàndia era inútil i sempre feia la mateixa cara, va pensar que s'havia equivocat... Però llavors el príncep va fer un sospir molt profund, i el senyor del barret va decidir que, tot i la seva cara, patia mal d'amor.
- Vine, jove
El va dur fins a l'interior de la casa, que es conservava perfectament. El va deixar esperant a la sala d'estar i al cap de no-res li va donar el remei que l'ajudaria a fer que la Blancaneu recuperés l'amor per ell...

"... recorda, príncep: et prens el verí i quedaràs adormit durant un dia sencer. Quan la Blancaneu et vegi mort, s'adonarà de quant t'estima! Plorarà tota la nit i llavors, quan et despertis, t'estimarà i no sabrà dir-te res més que "t'estimo"! T'ho asseguro."

Tot i així ho trobava arriscat...
Quan va a
rribar a casa de la Blancaneu, es va trobar a en Lucky Luke a la porta de casa, xiulant la mateixa cançó d'abans.
- Cowboy del Nord Oest! Ja et trobava a faltar.
- És Sud Oest, Lucky Luke...
- Tu fas cara de ser del Sud Oest, cowboy.
- Bé, si tu ho dius...
- Escolta, escolta, que se m'oblidava! Què t'ha dit el Senyor de la Barretina?
- És del Barret, Lucky...
- Però és més cowboy si dius barretina...
- Bé... Ah, doncs m'ha dit això...

I bla, bla, bla. Després d'explicar-li-ho tot, Lucky Luke el va informar de que Blancaneu havia sortit a comprar un altre cop per que ja li agafava "la mono" d'estar tantes hores sense consumir. Així, el príncep va poguer dur a terme el seu projecte amb l'ajuda de Lucky Luke.
Unes hores més tard, Blancaneu va arribar a casa carregada de bosses altre cop. Va pujar a la seva habitació... I es va trobar a tots els nans rodejant el llit. Lucky Luke també hi era. I al llit... El seu estimadíssim príncep! A més a més mort!
- Oh! els déus del cel m'han castigat! Això el que els passa a les traïdores en l'amor!
- Blancaneu... - va dir un nan
- Ell és mort! Jo també he de morir! La meva vida no te sentit! Ràpid, una katana i un quimono!
- Senyoreta, no faci com el príncep, que també volia morir així...
- I com a mort, doncs?
Els nans van mirar-se entre ells... I de cop, tots va posar-se a plorar sense consol amb llàgrimes de cocodril.
- Oh... Desgràcia! Mort! Catàstrofe! La vida és simple i dura! Príncep.. jo t'estimava tant... Però tenies les mans tant llargues i feies sempre una cara d'inútil... Però jo t'estimava! Mort a la meva vida!
- No es mati, senyoreta!
- Si!
- Que no!
- ...Va, ens ho juguem a pedra paper tisora?
- Vinga

Al cap d'una estona, Blancaneu va guanyar. La seva vida tenia que acabar... Així que amb la pistola de Lucky Luke, la que havia fet grandioses accions en contra del mal, va acabar amb la vida de Blancaneu.
Els nans ploraven i Lucky Luke també. Van estar a l'habitació fins que el príncep va despertar-se. Quan va veure que Blancaneu era morta, se li va posar la cara d'inútil més gran que mai havia fet. I ell també, amb la pistola de Lucky Luke, el cowboy de tots els punts cardinals va acabar amb la seva vida.

- Què trist...
- Sí... Ja ho pots ben dir...
- Doncs aquesta és la història més trista que mai hem sentit - va dir Lucky Luke - la del Príncep... i Blancaneu.




FI


-...Eh, no calia tanta tonteria, no..?
-Tu calla, inútil...
[...]

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marina Soto Castillejo

Marina Soto Castillejo

12 Relats

20 Comentaris

25672 Lectures

Valoració de l'autor: 9.15

Biografia:
Vaig néixer un primaveral dia d'abril, al 1990, pertant tinc 14 anys.
Quan era petita volía ser "científica", nom que li donava a l'acció de treure sang i mirar-la pel microscopi. Poc temps després, les meves dots artístiques es van manifestar, de manera que em va donar per pintar i fer gargots a qualsevol lloc.
Fa un parell d'anys, els boligrafs i llàpissos em van enamorar, i van fer que no parés d'escriure ni un sol moment.
Actualment, les meves aficións es decanten per fer el bago (acció no recomanada a ningú), llegir i escriure.
Però les dots artístiques no es rendiràn mai: A un prestatge de la meva habitació, hi descansen 30 figures de plastilina, totes elles fetes i adorades per mi, al costat de la taula del meu estudi, hi tinc una caixeta (100% reciclada) que serveix per guardar el mòvil.
Si tot segueix així, potser d'aquí a uns anys seré dissenyadora d'ordinadors. Mai se sap.