Nadal diferent

Un relat de: Marina Soto Castillejo

Quan els primers raigs del sol els feien obrir els ulls, totes tres s'aixecaven de l'herba humida, i es posaven a fer camí novament, sense vacil·lar. Aquell any, l'hivern no era gaire fred, tot i així no paraven un sol moment a descansar.
Totes tres juntes no feien gaire impressió, perquè l'una era massa vella per anar pel món, l'altre era blanca, i l'altre tenia cua.
Quan una parella topava amb elles, les miraven amb estranyesa, i sorgia un xiuxiueig constant que les perseguia fins a la pròxima parella que trobaven.
Quantes normes, quants compliments, el que tenies que fer perquè hom t'acceptés!
I si eres estrany? I si eres d'una altra raça ? I si anaves acompanyat de dues persones en comptes d'una? Justament tot el que havien fet elles era completament prohibit. Però elles eren diferents i volien crear una raça diferent, i ser d'una manera diferent, i viure en harmonia, d'una manera diferent a la que havien viscut fins ara.
Aquell dia no varen trobar ningú pels camins del bosc, car era 31 de desembre ja entrada la nit.
Si acostaves l'oïda a terra, senties tota la gentada fent festa, passant-ho bé, rialles de criatura…Però elles tres no la podien pas celebrar, la vinguda del nou any, puix eren diferents.
Es varen posar panxa enlaire, mirant les estrelles, i cada una d'elles va demanar un desig, tot i que sabien quan n'era d'impossible que es complís.
" Que ens acceptin a qualsevol edat" ,
"Que no es fixin en el color de la pell",
"Que no et deixin de banda per la forma física",
va demanar cada una d'elles. Poc després, es varen adormir.

Com cada dia, quan els primers raigs del sol els feien obrir els ulls, totes tres s'aixecaven de l'herba humida, i es posaven a fer camí novament, sense vacil·lar.
Però aquell dia, no varen ser els raig del sol, sinó els raig de la lluna el que les va fer despertar. "Què estrany", es van dir cofoies totes tres.
D'entre els brins d'herba, varen divisar sis grosses figures. Eren sis peus humans, pertant 3 homes.
No anaven de parella, sinó que eren 3. Cada u tenia una edat, i cada u un color diferent de pell.
-Petits animalons, petites vides les que ens salvareu, petites sou, però què gran el vostre cor -va dir l'home ros
-Som tres homes de tres cultures diferents, som tres homes de tres pensaments diferents, som tres homes en busca d'una mateixa ajuda -va dir l'home blanc
-Vosaltres sou tres formigues especials, l'una és anciana, l'altra és blanca i l'altra té cua. Sou diferents totes de cada una, però les tres voleu el mateix: una vida nova -va dir l'home fosc
-Si nosaltres us ajudem, i us proporcionem un cos diferent per veure el món des d'un altre punt de vista, oi que vosaltres ens ajudareu a portar aquests tres presents al nen Jesús? -va dir l'home ros
-Una mica d'aventura no li anirà malament aquest cos rovellat… -va dir la formiga anciana
-Si us fem aquest favor i no us penedireu de fer-nos un favor a nosaltres, endavant, doncs -va dir la formiga blanca
-Nosaltres faríem un favor a qualsevol vida, sigui per bé o per mal, perquè no volem que la gent es lamenti per no haver fet el que volia -va dir la formiga amb cua
En acabat, un dels tres homes va alçar el braç, l'altre va tancar els ulls, i l'altre va recitar una pregaria. En un tris-tras, les tres formigues ja no eren formigues, sinó camells.
-Valga'm Déu! -va dir la nova camell-anciana -Això sí que és ser gran!
Tot seguit, els tres reis mags, van muntar-se a sobre els camells.
Van caminar un bon passeig abans d'arribar a Betlem.
I un cop allà, els tres reis van entregar el seu present, van beneir al nen, i vàrem tornar per on havien vingut.

Després de dir adéu (no per sempre), i tots els agraïments que els va ser possible a les ex-formigues, els reis mags van pica-ls'hi l'ullet i van desaparèixer deixant un rastre rera seu: un estel fugaç.
Les tres formigues van tancar els ulls i varen demanar un desig.

···

Quan els primers raigs del sol els feien obrir els ulls, totes tres s'aixecaren de l'herba humida i començaren a fer un nou cau de formigues per a elles tres soles.
Què felices que eren les tres formigues juntes! Perquè cada un és diferent a l'altre.
En aquest cas l'una era vella, l'altra blanca, i l'altra tenia cua.




Comentaris

  • Genial[Ofensiu]
    Vicenç Bacardit i Garcia | 17-07-2004 | Valoració: 9

    M'ha agradat molt aquest relat nadalenc. De veritat només tens catorze anys? Joder, com puja el jovent (en el bon sentit de la paraula, clar!)
    Ara seriosament, el teu conte és molt bo i està molt treballat. Realment, ets una artista.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marina Soto Castillejo

Marina Soto Castillejo

12 Relats

20 Comentaris

25433 Lectures

Valoració de l'autor: 9.15

Biografia:
Vaig néixer un primaveral dia d'abril, al 1990, pertant tinc 14 anys.
Quan era petita volía ser "científica", nom que li donava a l'acció de treure sang i mirar-la pel microscopi. Poc temps després, les meves dots artístiques es van manifestar, de manera que em va donar per pintar i fer gargots a qualsevol lloc.
Fa un parell d'anys, els boligrafs i llàpissos em van enamorar, i van fer que no parés d'escriure ni un sol moment.
Actualment, les meves aficións es decanten per fer el bago (acció no recomanada a ningú), llegir i escriure.
Però les dots artístiques no es rendiràn mai: A un prestatge de la meva habitació, hi descansen 30 figures de plastilina, totes elles fetes i adorades per mi, al costat de la taula del meu estudi, hi tinc una caixeta (100% reciclada) que serveix per guardar el mòvil.
Si tot segueix així, potser d'aquí a uns anys seré dissenyadora d'ordinadors. Mai se sap.