La llegenda dels homes llop

Un relat de: Marina Soto Castillejo

La llegenda dels homes llop comença a l'època dels déus grecs.
Lycaon va crear un culte pagà als deus de l'Olimp, i a les cerimònies feia ofrenes humanes als Deus i assassinava a persones innocents com a prova de la seva lleialtat i devoció.
Les històries dels horribles assassinats de Lycaon van arribar a oïdes de Zeus, que va enfadar-se i va decidir baixar a la Terra per castigar a Lycaon.
Quan els altres membres del culte de Lycaon van veure a Zeus demanant-los explicacions per tot el que havien fet, van fer-li ofrenes per calmar la seva ira. Lycaon, però, no estava segur de que aquell home fos el vertader Zeus, així que va preparar un sopar amb la carn d'un nen petit que va matar expressament.
Zeus va adonar-se de que allò era carn humana i va rebutjar el sopar. Enfadat, va voler castigar a Lycaon, però aquest s'havia escapat al camp i no va poder trobar-lo. Tot i així, Zeus li va tirar una maledicció i quan Lycaon va matar un llop per cuinar-lo i menjar-se'l es va convertir en home llop.
Però el que Zeus no sabia es que, cec d'ira, la maledicció que li va tirar va convertir a Lycaon en home llop immortal.

Freith era una terra abandonada, les cases semblaven mortes i l'ambient gris, amb una boira permanent al cel i temperatures sempre molt baixes. Quan Gérard va arribar a Freith, pensà que s'havia equivocat de ruta, o potser era un poble tan antic que ni tan sols apareixia al plànol. Però no va ser així. Enmig de les runes del poble, hi havia un petit hostal que semblava que estigués a punt de caure's, però l'únic que es mantenia de peu. Gérard va donar-li una ullada abans d'entrar-hi, desconfiat. Semblava que una multitud de gent l'estigués mirant fixament. Finalment va acostar-se a la porta on, de cop i volta va aparèixer un home d'edat indefinida. Els seus cabells es mantenien, blancs; mirava fixament a Gérard amb un somriure burleta. Una cicatriu profunda i antiga, sobre el nas a l'alçada dels ulls decorava la seva cara arrugada. Passa, li va dir, i lentament es va girar per entrar a l'hostal. Gérard va veure que duia una pell gruixuda d'animal per sobre la roba.
L'hostal era com una biblioteca gegant. Totes les parets estaven tapissades de llibres gruixuts i pesants com una mala cosa, fins i tot la paret de les escales estava ple de prestatges amb més i més llibres. L'home de l'hostal li va explicar que li agradava molt la lectura i s'estava quedant sense espai perquè encara en comprava més, de llibres. Podia llegir-se qualsevol llibre que li cridés l'atenció, però primer ha de demanar-me permís, li havia dir el propietari amb espurnes als ulls. Tot seguit li va donar la clau de la seva habitació, al segon pis. Gérard va a donar-se que tenia el tercer dit de la mà més llarg del normal. El lavabo era la porta esquerra del final del passadís. La dreta no es podia obrir, estava destinada a un l'ús del servei d'habitacions de l'hostal.
La seva habitació, petita però acollidora, el va calmar. Estava molt cansat i pensava que el propietari de l'hostal era estrany i misteriós. No sabia perquè, tenia alguna cosa que li cridava l'atenció però li feia por descobrir. També dubtava de l'existència de més gent al servei de la poca clientela que aquell hostal podia atreure. Ni tan sols sabia si hi havia algú més a l'hotel.

A l'hora de sopar va baixar per les escales silenciosament, com si li fes por molestar a algú. Es va trobar al propietari al peu de l'escala, esperant-lo. El guiaré fins al menjador, va dir-li amb la seva veu rovellada. Va portar-lo per un passadís fosc, amb olor d'humitat i després per un altre una mica més ampli fins arribar a una porta mig oberta. El menjador era un lloc més aviat pobre, amb no més que cinc taules de fusta fetes malbé. A una de les taules hi havia una noia asseguda llegint un dels llibres de l'hostal. Quan va sentir que s'obria la porta va aixecar ràpidament la mirada, i va acostar-se fins a Gérard per saludar-lo. Es deia Mònica.


Van tenir un sopar entretingut. Gérard va explicar que estava fent una ruta per la zona, ja que hi havia una vegetació meravellosa i la volia investigar perquè era botànic. Mònica els va explicar que, temps enrere, els seus pares havien passat per aquell hostal i havien mort poc temps després d'estar-hi, i volia fer el mateix recorregut que ells ara que era independent i economia suficient.
L'home de l'hostal no va explicar res. Simplement aixecava la vista i els mirava de reüll, desconfiat.

Després de sopar, el propietari va retirar-se a la seva habitació del primer pis. Mònica i Gérard van pujar per les escales a les fosques, comentant alegrement el que farien els propers dies. Mònica, va agafar el braç de Gérard i va estirar-lo fins a la seva habitació.
- T'he d'explicar una cosa... -va dir mentre tancava la porta silenciosament -que té a veure amb el propietari.
Va tancar les finestres i va córrer les cortines, va assegurar la porta amb el pany rovellat i, per seguretat, va posar-hi la tauleta de nit al davant.
- Però què passa? Què és tant de misteri?
- Recordes que abans he dit que els meus pares van morir poc després de passar per aquest hostal? -Gérard va fer que si amb el cap -Be, doncs la veritat es que van morir aquí. En aquest hostal.
- Com pot ser? Alguna malaltia o potser...
- El propietari -Gérard va obrir el ulls, espantat -El propietari no és una persona... Com t'ho diria... Ell és...
Mònica va mirar a dreta i esquerra de l'habitació. Va intentar escoltar sorolls que no existien, i va descórrer les cortines per si algú els espiava.
- Aquí no podem parlar. Hem d'anar fora d'aquest hostal.
Silenciosament i amb la por ficada al cos, tots dos van baixar les escales esperant que l'home aparegués per qualsevol racó de l'estança i els digués amb la seva veu perversa que què feu a aquestes hores rondant per aquí. Però van poguer sortir sense entrebancs de l'hostal i es van dirigir cap al bosc. Mònica portava una motxilla.
Quan van arribar ben al centre, rodejats de pins i plantes que s'enganxaven a la roba, Mònica va treure una llanterna i sis o set llibres gruixuts de la motxilla.
- Mira, he vingut a l'hostal per investigar coses sobre la mort dels meus pares. I tot el que he trobat està als llibres del propietari. Mira...
Mònica va agafar el llibre més gastat, amb les tapes de pell blau marí podrides i les pàgines tacades d'humitat. Va buscar enmig el laberint de capítols fins arribar a un: La llegenda de l'home llop.

La llegenda dels homes llop comença a l'època dels deus grecs.
Lycaon va crear un culte pagà als deus de l'Olimp, i a les cerimònies feia ofrenes humanes als Déus i assassinava a persones innocents com a prova de la seva lleialtat i devoció.
Les històries dels horribles assassinats de Lycaon van arribar a oïdes de Zeus, que va enfadar-se i va decidir baixar a la Terra per castigar a Lycaon.
Quan els altres membres del culte de Lycaon van veure a Zeus demanant-los explicacions per tot el que havien fet, van fer-li ofrenes per calmar la seva ira. Lycaon, però, no estava segur de que aquell home fos el vertader Zeus, així que va preparar un sopar amb la carn d'un nen petit que va matar expressament.
Zeus va adonar-se que allò era carn humana i va rebutjar el sopar. Enfadat, va voler castigar a Lycaon, però aquest s'havia escapat al camp i no va poder trobar-lo. Tot i així, Zeus li va tirar una maledicció i quan Lycaon va matar un llop per cuinar-lo i menjar-se'l es va convertir en home llop.




- I què vols dir-me amb això? -va fer Gérard, espantat
Mònica, però, no va contestar. Va agafar un altre llibre, aquest cop d'éssers mitològics i fantàstics, i va buscar.

Els homes llop es poden reconèixer per les característiques següents:
· El tercer dit de la mà més llarg del normal
· Una forta afecció per la caça
· Tenir, a la forma humana, les ferides marcades que s'han fet en la forma de llop

I les formes de transformar-se en home llop són:
· Menjar el cervell o la carn cuita d'un llop
· Vestir pell de llop
· Ser mossegat per un llop

També cal tenir en compte la manera de matar llops. La més coneguda és la mateixa que es fa servir per matar vampirs, és a dir, utilitzar una bala de plata o clavar un a estaca al cor; però n'hi ha d'altres, com donar-li un fort cop al cap amb una barra de ferro, fer-li veure aigua amb sal o donar-li menjar salat.
El mètode més utilitzat a l'edat mitjana era el de l'aigua sagrada. L'home llop tenia que estar convertit en llop totalment abans de tirar-li aigua sagrada, perquè sinó no moria, simplement deixava de ser home llop.

- Ho entens ara? -va dir-li Mònica -El propietari és un home llop. Estic segura que li has vist el tercer dit de la mà i t'has fixat en la pell que sempre utilitza per abrigar-se… Pell de llop! I mira aquí on diu això de les cicatrius! Ell té una sobre el nas! No és normal!
- Com vols que sigui un home llop?! És impossible!
Mònica va mirar-lo, ofesa. Es va aixecar i va posar tots els llibres dins la motxilla. Va girar-se per tornar a l'hostal, però un soroll la va fer parar.
- Què passa? -va dir Gérard amb un fil de veu
- Shhh…
Se sentia un rumor passes i branques trepitjades. Silenci. A Mònica se li va caure la llanterna a terra, que es va apagar de cop. Algú va arrencar a córrer direcció a l'hostal enmig de la nit deixant un rastre de fulles trepitjades.
- Era ell?! -va dir Mònica esglaiada
- El propietari? Impossible! Si estava ben adormit quan hem sortit de l'hostal!
Va caure un llamp prop d'ells. Mònica va cridar. Gérard va dir que era millor sortir del bosc, l'hostal seria molt més segur.
Començà a ploure. Primer, la pluja queia silenciosa, tímida, però en un moment, va començar a caure un diluvi que els va deixar a tots dos molls i sords del soroll que feia en caure i picar contra les roques. Quan van arribar davant la porta, van veure unes marques recents de petjades. Van obrir la porta silenciosament i Gérard va començar a sospitar del propietari de l'hostal. Tot el parquet de l'entrada
estava tacat de petjades de fang fins a la porta del dormitori d'aquell home misteriós. Mònica estava molt espantada.
Van pujar silenciosament a les seves habitacions i no es van dir ni bona nit. Gérad no sabia què pensar sobre l'home de l'hostal, estava massa cansat i tenia moltes idees voltant-li el pensament.
Va treure's la roba molla i va desar-la sobre l'estufa. No tenia esma ni d'eixugar-se el cabell. Va posar-se el pijama i en ficar-se al llit, tot se li va fer fosc i va caure adormit a l'instant.



Els llibres estan escampats pel terra, tots oberts i amb els fulls arrencats. Algú riu. Sent com cau l'aigua lentament de les goteres de la casa, fent un soroll sec al caure a terra. Ell camina i entra a un passadís fosc on no es veu ni els peus. Se sent el riure un altre cop, ara més fort. De cop, algú l'il·lumina amb un llum d'oli. "Què fas aquí?!", li crida. Ell s'espanta. Comença a sentir veus que li diuen coses incoherents; veus, cada cop més i més. Sent el seu nom. Es gira per buscar a qui l'hagi dit. De cop tot torna a ser fosc. Trepitja un llibre del que hi ha al terra, rellisca i cau a terra.


És un somni... O no? Molt a prop seu, sent una respiració agitada i un cos feixuc s'aproxima a ell, lenta però costosament. Un alè de bèstia omple l'estança; ell, espantat, intenta distanciar-se però cau del llit. Sent un rugit greu, però no sap d'on prové, no pot distingir la figura de la cosa que l'està atacant.
S'aixeca com pot, fet un embolic de llençols i intenta córrer cap a la porta. Tot és fosc i busca a palpentes el pany de la porta. El troba i l'obre: Una figura enorme es dibuixa davant seu. És una bèstia enorme de peu sobre les seves potes del darrere, mirant-lo fixament amb ulls de cristall de color blau. Un home llop...? La bèstia camina cap a l'homenet que te al davant; ell es retira lentament, amb els seus ulls fixats en les pupil·les de l'altre. De cop, l'home llop fa un bramit horripilant que deixa estès de pànic a Gérard. No es tornarà a despertar fins ben tard del dia següent. Però cau a terra convençut de que allò tenia una cicatriu profunda i antiga, sobre el nas a l'alçada dels ulls.

Va despertar-se amb un ensurt, sense saber la raó. Potser havia tingut un malson. Mònica era amb ell, cuidant-lo. No va dir res quan el va veure despert, simplement va fer un somriure trist.
- Jo... -va començar Gérard -No m'ho creia, però ara sí! Realment.. Era horrible! Tenia uns ulls... I aquelles dent afilades! Era una bèstia! Realment era el propietari?!
- Ja t'ho vaig dir... No m'esperava que ens atacaria; bé, que t'atacaria a tu.
- No, no va ser res...
Van quedar-se callats. Havia dit que no era res, però li feia mal tot el cos de l'ensurt, de caure a terra, o de qualsevol altra cosa. Se sentia com un drap moll, incapaç de fer altre cosa que dormir.
- He descobert que hi ha un llibre capaç d'exterminar al propietari.
- Com?!
- Es diu Exterli. És un llibre antic, crec que del 1760 o per aquelles dates. Més de 120 persones, en especial dones i nens van morir assassinats a dentegades per una bèstia misteriosa. Ells llavors no ho sabien, però es tracta, sens dubte, d'un home llop. Tenia unes mandíbules descomunals, perquè arrencava el cap d'una sola mossegada el cap a les seves víctimes. Uns investigadors de molt reconeixement van investigar el que podia produir la mort dels homes llop, i van arribar fins a un gravat medieval, el qual explicava que calia clavar- hi una daga gravada amb les paraules "exterli", que provenia d' "exterminador de licàntrops". No era una daga normal, estava feta d'una de les dents del primer home llop, Lycaon.
- A-això que m'estàs explicant no és una mica incre...
- Deixa'm acabar! Doncs Lycaon va ser el primer home llop, també el més fort en tota la història. La seva dent va ser gairebé un miracle d'aconseguir, per què el caçador va tenir la impressió de que aquella pell era impossible d'atravessar! Però es va descuidar un moment, i una de les armes... Pum! Li va donar de ple a una de les seves dents quan estava en posició per atacar! El llop se'n va anar corrents i la seva dent al terra! Llavors van fer la daga amb les inscripcions i la van col·locar dins un llibre que van anomenar també exterli. I ara aquest llibre està per algun dels prestatges de l'hostal.


- Però li hem de demanar aquest llibre! No ho recordes? Ens va dir que li demanéssim qualsevol llibre que volguéssim llegir, i ara em far por fer qualsevol cosa sense que ell ho sàpiga...
- Ets un fleume!
- Fleume?! Et penses que ell estarà esperant que el matem d'un cop d'estaca? Això és una batalla declarada a crits! Ell ens va seguir a nosaltres i segur que sap perfectament que el volem matar, i també què és ell realment! Això no és cap joc, ens hi juguem la pell!

Finalment varen decidir que buscarien el llibre. No sabien com enfrontar-se al propietari, ni tampoc sabien què dir-li, com mirar-lo, com mentir-li... Sabien que s'estaven mentint mútuament, era una lluita silenciosa però alhora cruenta. De totes maneres era millor parlar- hi com si res.
Ja estava decidit: Gérard baixaria a la recepció i li demanaria al propietari un llibre, no-se-què-erli; eterli, esperli... I bona sort...

Li bategava el cor com una mala cosa, només sentia el soroll dels seus batecs. Baixava les escales com si li fes por trencar alguna cosa, espantar o molestar a algú.
Allà hi era. Imperceptible, relaxat, tranquil. El propietari estava assegut en una cadira empolsimada de temps passat, esperant a que algú li demanés un llibre.
- Com et trobes, jove? -va dir amb un somriure burleta
- Bé, suposo... Bé, jo he vingut perquè li voldria demanar un favor.
- Si? Algun llibre, potser?
Gérard sabia que el propietari no era idiota. No volia fer més representacions teatrals ni fingir més. Aquell home l'havia estat enganyant des del dia que va passar la porta de l'hostal. Abans, fins hi tot. Abans de creués aquella porta, el propietari havia estat espiant cada un dels moviments que havia fet.
- Jo no sóc idiota. Sé el que vols, Gérard. Busqueu-lo, i a veure si el trobeu tu i la teva amigueta.
- Les trampes sempre fan guanyar al que les utilitza. I això és injust; ho saps, oi?
- Esclar. Però no serà culpa meva si sóc més intel·ligent que vosaltres i ser jugar millor.
- Experiència segur que en tens.
- Ja ho pots ben dir. Sempre guanyo... La veritat es que m'avorreix guanyar sempre.
- Tranquil: aquest cop t'ho passaràs molt i molt bé, t'ho garanteixo.
- Les promeses es compleixen.
Gérard es va girar; tens, però dissimulant-ho. Va pujar les escales i va entrar a la seva habitació gairebé sense respirar. Mònica l'estava esperant, histèrica, i el va començar a crivellar de preguntes de seguida que el va veure. Què ha passat, què t'ha dit...Si el te, si no el te; t'ha mirat malament, t'ha dit alguna cosa important...


Li vaig explicar tot i de poc que em mata. Realment Mònica tenia raó. Havia començat la batalla final, l'apocalipsi!, vaig pensar. Ara m'ho miro amb la perspectiva del pas del temps i penso que no va ser més que un somni, o una paròdia increïble sense cap ni peus. Però realment va ser cert.
Bé, doncs els dies que va seguir a la declaració de la guerra van ser complicats. Havia nits que ens les passàvem sense dormir simplement perquè ens quedàvem intrigats, buscant entre la pila interminable de llibres. Aquella desgràcia d'home i de llop ens va enganyar descaradament. I nosaltres, inútils! Era evident que no mentir;
la paraula "no" era inexistent al seu diccionari. L'home tenia poders estranys...




Si, home! Telepàtics vull dir. Podia moure els llibres dels prestatges. Un dia ens vam adonar la Mònica i jo. Estàvem buscant quan ens vem adonar que tots aquells llibres eren exactament els mateixos que els del dia anterior. Un dia perdut, però més pistes. Això és el que ens va impulsar a continuar... Suposo. Tres setmanes més remenant la biblioteca. Va ser per la nit... Potser de dia... Ara no ho recordo bé. La qüestió és que vem fer-nos un planning de busca. I si senyor si va funcionar! Ens vem recórrer tota la biblioteca immensa, descomunal, enorme, grandiosa... Tota! Tota en un sol dia! I allà estava el llibre. El més rovellat de tots! Va trobar-lo la Mònica. Jo vaig seguir buscant, i ella també. Ara em diu que va ser una tècnica perquè el llop aquell no ens descobrís. Ella el va trobar només posar-nos a buscar. I jo allà, com un idiota sense poguer assassinar al llop o a l'home, o la bestiola aquella! Bé, de totes formes ho vaig fer; va costar-me però ho vaig aconseguir...


- Aquí la tens, Gérard -va dir-li Mònica nerviosa amb el llibre a la mà.
Ell va agafarla. Ara havien d'actuar com sempre, mirant-lo amb odi acumulat de tant treure pols dels llibre per acabar amb ell. Però potser no havien nascut per a actors, o potser el propietari era massa intel·ligent. El sopar va ser entretingut. Van parlar tranquil·lament. Més tard, Mònica es va quedar a xerrar alegrement amb ell, com si res, preguntant-li què volien dir uns símbols d'un llibre... Quan va aparèixer Gérard per la seva espatlla i va fer-li un tall al braç; profund però no mortal.
El propietari va espantar-se. Va enfosquir-li la mirada. Ulls assassins els miraven ara. Mònica va apartar-se, espantada.
- Suposo que no t'ho esperaves
- Francament, no -va dir l'home esquivant un atac de Gérard. Van lluitar durant uns cinc minuts. El propietari tenia el cos ple de petits talls per tot el cos. La sang li regalimava i tacava la roba i el terra. Estava panteixant, però tot i així no es transformava en llop. No podia respirar bé. Es queia a terra... Gérard va aguantar-lo abans que es desplomés sobre terra fred. El propietari es va sobtar.
- Ja et vaig dir...
Mònica va apartar el cap: no volia mirar. Gérard va tancar els ulls.
- ...Que les promeses s'han de complir. T'ho has passat bé?
- Gràcies...

Va ser l'última cosa que vem sentir en boca de l'home llop, finalment mort...

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marina Soto Castillejo

Marina Soto Castillejo

12 Relats

20 Comentaris

25671 Lectures

Valoració de l'autor: 9.15

Biografia:
Vaig néixer un primaveral dia d'abril, al 1990, pertant tinc 14 anys.
Quan era petita volía ser "científica", nom que li donava a l'acció de treure sang i mirar-la pel microscopi. Poc temps després, les meves dots artístiques es van manifestar, de manera que em va donar per pintar i fer gargots a qualsevol lloc.
Fa un parell d'anys, els boligrafs i llàpissos em van enamorar, i van fer que no parés d'escriure ni un sol moment.
Actualment, les meves aficións es decanten per fer el bago (acció no recomanada a ningú), llegir i escriure.
Però les dots artístiques no es rendiràn mai: A un prestatge de la meva habitació, hi descansen 30 figures de plastilina, totes elles fetes i adorades per mi, al costat de la taula del meu estudi, hi tinc una caixeta (100% reciclada) que serveix per guardar el mòvil.
Si tot segueix així, potser d'aquí a uns anys seré dissenyadora d'ordinadors. Mai se sap.