Assassinat al port

Un relat de: Marina Soto Castillejo

En Tom era al jardí llegint el diari. Era horrible. Cada dia trobava més notícies de morts. Assassinats, crims, morts i més morts.

En Tom Williams era el director de l'empresa del seu pare, però des de ben petit volia ser policia. El seu pare no el deixava, perquè era molt orgullós. Pensava que ser policía era ficar-se en coses que a ningú li importaven, i menys a un home amb gorra i vestit de blau. Per això, en Tom va posar-se molt content quan el pare va anar-se'n a l'altre barri…
Va sonar el timbre i en Tom es va treure del cap tots aquells pensaments. Va obrir la porta i el seu germà va aparèixer davant seu. Justament un diumenge al matí, el seu únic dia de festa, havia de veure la cara d'aquel desgraciat? I a més, quant de temps havía passat des que no el veia?
- Què coi hi fas tu, aquí? -va exclamar en Tom
- Veure al teu germà no et fa gaire il·lusió -li va contestar en Bob amb un somriure maliciós
- Feia segles que no et veia i ara et presentes com si res?
- Ooh... - va fer en Bob sarcàsticament -I no em deixes
entrar a casa teva?- es va acostar al seu germà i li va dir a cau d'orella- Ja saps que en Jules et vigila des del meu cotxe?
En Tom va aixecar el cap ràpidament i va veure una figura fosca dintre del cotxe de vidres negres. Així que una amenaça... Les amenaces del seu germà eren molt perilloses. "Mes val fer-li cas", es va dir. Va apartar-se de la porta i va obrir-la més per deixar-lo passar.
- Bé... - va aprovar en Bob -Així m'agrada
Va fer una ullada a la casa i es va estirar al sofà amb les botes plenes de fang posades.
- Això és comoditat - va dir ell en un sospir
En Tom mirava a en Bob de reüll mentre preparava el dinar. Estava cometent una barbaritat acollint al seu germà. Havia estat 10 anys incomunicat. Però bé, a en Tom no li importava que el seu germà hagués estat tot aquell temps sense aparèixer; com s'hi s'hagués mort. El seu germà robava des dels 12 anys, es drogava, bevia... Era molt obscur, i en Tom no estava gens content de que el seu germà fos en Bob. La veritat, no s'havien tractat gaire. Mentre en Tom feia treballs per a l'institut i estudiava, en Bob desapareixia constantment de casa, s'enfrontava amb el pare i la mare, feia campana i no estudiava ni un pel. No havia entrat a la universitat ni tan sols als 21 anys.
- Tom! - va dir en Bob distraient-lo dels seus pensaments -El telèfon!
"Serà idiota..." va pensar en Tom "I ell no pot agafar-lo?"
- Si? - va dir despenjant en telèfon amb fúria
- Per fi t'he trobat, Frank Wills... - va dir algú a mitja veu - Pots parlar?
- Perdoni - va fer en Tom avorrit - , però s'ha equivocat de casa. Adéu- va dir mentre penjava el telèfon
- Qui era?- li va preguntar en Bob molt seriós
- Ha dit alguna cosa d'un tal Franc Wills
- Ah... - va dir en Bob tot empal·lidint


Aquella tarda en Bob va estar al sofà molt a prop del telèfon. El mirava atentament, com si l'aparell li estigués parlant.
- Saps qui era el paio que ha trucat abans, oi? - va dir en Tom, que feia estona que el mirava per sobre del diari
- I què, si fos així?
- Doncs que no vull psicòpates rondant per casa meva
- Què dius, ara? - li va contestar en Bob tot dolgut
- Segur que aquell home era de la teva banda de mafiosos - va dir en Tom misteriosament
En Bob es va aixecar, entre sorprès i enfadat. Va pujar mig tram d'escales, es va girar tot mirant al seu germà i li va dir amb odi:
- Ves-te'n a la merda
En Tom va sospirar i va continuar llegint el diari, mentre el seu germà va tancar-se a la seva habitació.

El dilluns per la nit, quan en Tom va tornar de la feina, es va trobar una única carta a la bústia. La va agafar, va entrar a casa i la va obrir. No duia segell, i no se sabia qui era el remitent.
" Però què..." va pensar en Tom "Ara ho entenc!!"
Va deixar els dossiers de feina sobre la taula junt amb la carta, va pujar precipitadament per les escales, va obrir la porta de l'habitació del seu germà... I no hi era. En Bob Williams havia marxat de casa. Un home molt, però que molt perillós. Va tornar a baixar les escales precipitadament. Havia d'avisar a la policía el més aviat possible, havia de dir que el seu germà era molt perillós, i ara mateix podia estar planejant la destrucció del planeta!
Però el creuria, la policia? Un moment... Ell no havia desitjat des de ben petit ser policia? No havia volgut investigar qualsevol cosa que passés al seu voltant? No s'havia imaginant vestit de blau? Doncs ja era hora d'investigar el cas, amb totes les pistes que havia descobert.

Eren les 12 de la nit, i en Tom encara estava ben despert. Per sobre la taula del menjador es podien veure tot de fulls escampats, arrugats i escrits.
- El que he d'odiar-te per estar treballant d'aquesta manera, germanet- va dir-se en Tom entre vadalls


Tots els folis estaven plens de plans per atrapar el seu germà. El que estava redactant en aquell moment era el que més li agradava:

Llocs on pot estar:
-Banda mafiosa (Lloc?)
-Amagat a casa d'en Jules (Lloc?)
-Despatx

Pistes:
-El telèfon de l'home que va preguntar per a en Frank Wills
-L'ordinador que es va diexar a casa

(Està apagat i no se quina és la contrasenya)


-La nota que em va escriure

-Mirar la guia de telèfon i comptes bancaris a nom específic

Aquell pla seria el definitiu. Però ara havia de dormir. Al dia següent tindria molta feina.

El dimarts es va despertar tard. Havia de començar a buscar al seu germà.
Va començar trucant al despatx d'en Bob.
- Si, digui? - va dir la secretària
- Perdoni, ha arribat en Bob Williams?
- Disculpi, qui ha d'haver arribat? - li va preguntar ella una mica desconcertada
- El director de l'empresa.
- Ah, el director, volia dir... Doncs no, hauria d'haver arrivat ja fa estona.
- Molt bé - es va afanyar a dir en Tom- Gràcies.
Quan ja va haver penjat el telèfon es va enrecordar de que una de les pistes per endevinar el parador (i llavors els plans del seu germà) era el telèfon de l'home que va trucar a en Frank Wills. Sort que tenia un d'aquells telèfons "espieta" que enregistrava el número de telèfon. Va agafar paper i llapis i va apuntar:
555 16 49
Va inspirar vàries vegades i va decidir-se a marcar aquell telèfon.
- Per fi em truques, Frank- va dir la veu- Com van els plans?
- E...els plans? Quins? - va dir en Tom que notava com li començaven a suar les mans
- Psè... Veig que el teu "sentit de l'humor" no canviarà mai... Em refereixo a la importació d'armes, Frank- va espetar-li l'home
- Ah, hum... bé, sí.. Molt bé.
- Què volen dir tots aquests dubtes sobre els teus plans? Fa 6 anys que espero aquella arma fantàstica des del Japó, Frank. - va començar a dir mentre pujava el to de veu- Es que potser ha oblidat com em dic i qui soc, senyor Wills?
- Potser m'ho podria recordar- va dir-li en Tom amb un fil de veu
- Molt graciós, com sempre. No se que feu tu i el meu germà...
- Qui es el seu germà? - el va interrompre en Tom
- Que potser has perdut la memòria, Frank? - va dir tot irritant-se- Primer no saps de què et parlo, no saps com em dic, em preguntes qui és el meu germà... On tens el cap!!!
- Es que últimament no em trobo gaire bé... I el meu metge em va dir que no em forcés a pensar gaire i...
- Em pren el pèl, senyor Wills? ES QUE NO SAPS QUE JO SÓC EL TEU SUPERIOR I TINC PODER SOBRE LA TEVA INSGNIFICANT EXISTÈNCIA? VOLS QUE ET RECORDI EL MEU NOM?
- Per favor- va dir-li carinyosament en Tom
- Oliver Hartloff, Frank. Senyor Hartloff per a inferiors com tu.
- Ahhhh... - va dir amb veu de despistat- Clar, clar... Ja deia jo...
- Et podries presentar davant meu un moment, Frank? O es que potser no saps on visc?
- Hum... Faré un petit esforç, senyor Hartloff...
- No cal, no cal... Avinguda Principal, número 65. I porta'm al meu germà.
- Qui? - va cridar en Tom com si no l'hagués sentit
- A EN JULES, CAP D'ESTORNELL!! - va cridar mentre penjava d'un cop el telèfon.

Després d'aquella accidentada xerrada ja sabia dues coses més: Que en Bob no era a la banda mafiosa, ni al seu despatx ni a casa d'en Jules. Les altres coses importants eren que en Frank tenia superior, que en Jules era el germà del seu superior i podia estar en contacte amb la banda mafiosa, perquè estava del tot segur de que Oliver Hartloff no era un home qualsevol. En Hartloff s'havia cregut que en Tom era en Frank i per culpa d'això, ara estava ficat en un bon embolic. I què passava si no hi anava? Segurament l'Oliver li voldria parlar d'aquella arma del japó... I en Tom encara es posaria més nerviós...

Amb el pes de la conciència es va posar de nou a treballar. Aquest cop va agafar la guía de telèfons i es va posar a mirar per la I d'informàtic.
Va trobar uns quants, va optar pel més barat després de comprovar preus i va trucar.
- INFORMATIC STUDIO, digui?
- Hola - va dir en Tom secament
- Bon dia tingui, senyor. Què vol?
- Doncs, miri... Es que tinc un problema amb el meu ordinador... - va dir en Tom que encara no s'havia inventat una bona excusa
- Ui, senyor... Però quina mena de problema? Se li ha trencat el port de sortida del ratolí i no el pot moure? La pantalla està trencada i és per això que no veu bé els colors i li fa un soroll estrany la torre? Vol un lladre nou per connectar els 10 ordinadors de la seva oficina alhora? Vol un joystic? Què vol?
- No, i ara! El que passa és que l'ordinador me'l va passar la meva tieta, i no es va recordar de dir-me la contrasenya...
- I vol que malgasti el meu temps per endevinar la clau? Perquè no truca a la seva tieta i li pregunta quina és? - el va interrompre
- Es que la meva tieta... Va morir el mateix dia que em va donar l'ordinador - va mentir en Tom- Oi que m'entén? No sap el trauma que porto a sobre!! La pobra dona morta i jo sense fer servir l'ordinador, sense cumplir la seva última voluntat! Siusplau, endevini la clau!
- Oh, monsieur... Hem sap greu això de la seva tieta... - va dir adoptant un aire innocent i tranquil·litzador- Però es ben fàcil: vostè ha d'anar posant les
contrasenyes fins que li surti la que és. Suposo que l'ordinador deu tenir una pantalla enorme i una torre ben pesant...
- No, i ara... És un portàtil d'aquests nou d'ara... Ja sap què vull dir.
- Un portàtil!! Donc llavors no. Porti-me'l quan pugui, d'acord?
-Gràcies. Fins ara.
Aquesta vegada la casualitat l'havia acompanyat, i amb una mica de sort li podríen desxifrar la clau i segurament desvetllaria gran part del misteri...

Mentre xiulava una cançó, en Tom va agafar les claus del cotxe i va anar cap al garatge per deixar l'ordinador portàtil i anar-se'n a la botiga d'informàtica.
Va trucar vàries vegades al timbre fins que li van obrir.
- He trucat no fa gaire estona. Per allò de l'ordinador portàtil
- Ah! Passi, passi - li va contestar l'informàtic amablement. En Tom li va fer cas i es va deixar conduir fins a una sala il·luminada per una sola bombeta. Al mig hi havia una taula. L'home li va preguntar- On és l'ordinador?
Tot seguit, en Tom es va treure del maletí un petitíssim ordinador, del tamany d'un foli DIN A5. L'informàtic va posar els ulls com unes taronges
- Això és un model que encara no ha sortit a la venda! Com ha aconseguit aquest model? - va començar a inspeccionar l'ordinador mentre anava murmurant emocionat- Una targeta de so excel·lent! I... Quina varietat de colors, 152 més que l'altre model! CD-rom doble, gravadora de DVD i CD! Un disc dur amb una capacitat infinitament més gran...
- Perdoni, però podria trobar la clau d'una vegada? - li va dir en Tom emprenyat.

Una mica morrut, l'informàtic va encendre l'ordinador. Va estar una bona estona barallant-se amb l'aparell fins que finalment va trobar la clau: FRANKWILLS. La por va envair a en Tom quan l'aparell es va posar en marxa. Totes les icones estaven alineades a la dreta, deixant veure el fons de la pantalla.
- Vaja... - va dir sorprès l'informàtic- La seva tieta tenia una gran afició per les armes de foc, oi?
- Eh... Si, jo tampoc ho sabia...

Després d'aquella sorpresa, a en Tom ja no li feia por rés més que descobrís d'en Bob. L'única solució que li quedava a en Tom era trucar a en Hartloff i preguntar-li més coses fent veure que era en Frank i havia perdut la memòria.
Sospirant es va treure l'abric. De la butxaca li va caure la targeta d'INFORMÀTIC STUDIO. Quan es va fixar en la targeta, el cor li va palpitar amb força.
- Aquest telèfon... És el de l'Oliver Hartloff, el 555 16 49. Però com pot ser? - es deia m'entre s'incorporava del terra- Jo he anat a l'Avinguda Principal!! En Hartloff em va dir que era allà on estava ell, pertant... a la botiga estava ell!
Va agafar de nou l'americana, va engegar el cotxe i va tornar a la botiga d'informàtica.
- Què s'ha deixat? - li va preguntar l'home després de que en Tom truqués vàries vegades al timbre
- Vostè coneix a l'Oliver Hartloff?
Per darrera de l'informàtic va sorgir primer un núvol de fum, després, evidentment, en Hartloff amb una pistola a la mà.
- Hm... com ho has sabut, Tom?
Primer, en Tom es va sorpendre de que l'Oliver sapigués qui era, però després li va dir:
- La targeta. Quan et vaig trucar a aquell número no me'n vaig adonar de que el vaig tornar a marcar un dia després. A més de tot això, en Bob em va deixar aquest ordinador a casa. I volia descobrir més coses. Per això he vingut aquí.
- Llavors -va dir en Hartloff amb malícia- sabràs que en Bob Williams s'apoda Frank Wills, oi? Masses coses saps tu.

- Sí, ho sé. Abans d'anar-se'n em va escriure aquest paper i me'l va deixar a la bústia - va estirar la mà i li va ensenyar un paper rebregat que deia:

w i ll i a m s

I AM WILLS

- Sí... - va dir l'Oliver sospirant- Aquest truc se'l vaig ensenyar jo. Te molts més noms, en Bob. Per cert, t'agradaría veure'l?
- Doncs no- va espetar-li en Tom-. Per a mi en Bob no és el meu germà
- Doncs més val que ho facis, perquè... - va alçar el braç tot ensenyant-li la pistola- No et sembla que la meva pistola és preciosa?
- Gens ni mica- va desafiar-lo en Tom



En Hartloff caminava cap a en Bob.
- Bé... Aquí tens al teu estimat germà- va dir mirant el rostre blanc d'en Bob- Potser una mica desmanegat, però bé.
En Tom va arrosegar-se cap a en Bob de mala gana. Però al cap de poc temps es va adonar que no només estàven ells tres, hi havia 11 homes més. Però no podía preguntar a en Hartloff, estava lligat de cap a peus.
- Tots aquests homes que veus en aquest vaixell, són els que han fracassat en les ordres que els vaig donar. I tu, Tom Williams, ets el primer que s'ha atrevit a interposar-se en el meu camí. Bé, al que anàvem... Aquest vaixell sortirà del port a les set del matí. Com podeu veure, es un vaixell de càrrega, un mercant grec. El vaixell es diu Kefi, i serà la vostra tomba. Més val que us familiaritzeu amb ell, no? Adéu!
I tot seguit va tancar la porta de la bodega. Després de la seva rialla estrident, no es va sentir rés més que el soroll del silenci, i poques hores després, el vaixell va sortir del port.

Al dia següent al port

- Inspector Noban!! Hem descovert una arma! Hem analitzat les dades dactilars i crec que ja tenim a un sospitós!
- Molt bé, nano- va felicitar-lo el senyor Noban- I qui és?
- Es diu Olivert Hartloff. Te l'expedient ple de crims de tercer grau, i mai l'hem atrapat. És un home de tenir en compte...
- Doncs crec que li ha arrivat l'hora... Troba més pistes. El vull a la garjola.
- Sí, senyor.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Marina Soto Castillejo

Marina Soto Castillejo

12 Relats

20 Comentaris

25672 Lectures

Valoració de l'autor: 9.15

Biografia:
Vaig néixer un primaveral dia d'abril, al 1990, pertant tinc 14 anys.
Quan era petita volía ser "científica", nom que li donava a l'acció de treure sang i mirar-la pel microscopi. Poc temps després, les meves dots artístiques es van manifestar, de manera que em va donar per pintar i fer gargots a qualsevol lloc.
Fa un parell d'anys, els boligrafs i llàpissos em van enamorar, i van fer que no parés d'escriure ni un sol moment.
Actualment, les meves aficións es decanten per fer el bago (acció no recomanada a ningú), llegir i escriure.
Però les dots artístiques no es rendiràn mai: A un prestatge de la meva habitació, hi descansen 30 figures de plastilina, totes elles fetes i adorades per mi, al costat de la taula del meu estudi, hi tinc una caixeta (100% reciclada) que serveix per guardar el mòvil.
Si tot segueix així, potser d'aquí a uns anys seré dissenyadora d'ordinadors. Mai se sap.