VOLDRIA

Un relat de: Fidel Gangonells i Borràs
VOLDRIA

Fa temps que penso en tu, no cal negar-ho.
Talment la pluja fina de tardor,
has xopat el meu dins, entre silencis.

Pausadament, sense estridències,
has entrat fins al profund a dintre meu,
amb claredat, sensible la presència.

No sé si n’ets conscient
--ni tan sols puc saber si així ho volies--,
mes ara emplenes les hores del meu temps
amb pensaments de tu punyents i tendres.

Estic confós, i m’atabala...
No sé si penses en mi alguna vegada
ni sé si m’has volgut parlar sense paraules.
Em cal saber del cert si el teus missatges
eren focs d’encenalls amb pistes falses
o te’ls dictava el cor ple d’esperances.

Espero un senyal teu, una evidència,
que em mostri bé el camí que em cal emprendre.
No em vull equivocar amb aparences falses,
amb vanes il·lusions sense substància.

Voldria ser per a tu camí i parada,
ser la destinació, també el viatge;
voldria viure amb tu les nits i els dies:

voldria viure amb tu el meu morir!


Fidel Gangonells i Borràs

Comentaris

  • Un poema que es gronxa[Ofensiu]
    Atlantis | 13-05-2023

    perquè té una musicalitat que el fa llegir com una sèrie de desitjos que sembla que esperes cantant.
    De tot el poema em quedo amb

    Voldria ser per a tu camí i parada,
    ser la destinació, també el viatge;
    voldria viure amb tu les nits i els dies:

    voldria viure amb tu el meu morir!


    Hi ha moments que l'amor i la mort semblen que vagin junts. Morir abraçats.