Visions

Sempre hi veig coses a la bola de vidre, retalls de vides alienes que passen com un miratge. En fotografies o en somnis recurrents. Primer ho deia als pares, però em renyaven sempre.

- Mare, aquesta nit he somiat que l'avia petita em trucava per telefon, he sortit del cos, he marxat amb ella i he volat sense sentir la feixuguesa de la carn que arrosseguem al caminar!
- Marta, prou d'aquest color, l'avia és morta i no pot telefonar

Després, ja no els hi contava res als pares, però alguna amiga sabia que veia bocins de la vida dels altres ocorreguts en un altre temps - passat o futur -

*****

La senyora Maria va venir un dia que la mare no hi era. Tenia la filla malalta.
- Marta, podries mirar la bola? per saber si l'Anna es posarà bona
- És que no sempre es veuen coses, de fet, gairebé mai no s'hi veu res.
- Va, tu mira, aviam què veus

M'acosto a la taula on tinc la bola de vidre. Quan la vaig comprar em va semblar un objecte decoratiu bonic. No pensava que mai hi veuria res, tret del meu reflex.

- Veus alguna cosa?

Em concentro en la imatge de l'Anna: una nena riallera, amb la cara pigallada d'esmolet. Veig un llac, enfosquit per la nit que s'atansa, una barca sense rems al bell mig del llac. L'Anna és dins la barca, voltada d'aigua obscura. Crida a la seva mare entre sanglots, mirant al seu voltant espaordida.

- Què veus?
- Veig el Sol que enlluerna la cambra on s'està l'Anna, i una finestra que dóna al mar. Tot és blau i ple de vida. La nena la demana en somnis.
- Oh, quina alegria sentir-ho. Segur que es guarirà!

La dona marxa amb un esbos de felicitat al rostre i amb una llum que no es veu, carregada d'esperances. Resto cansada i no vull tornar a mirar la bola de cristall, però finalment m'hi atanso amb lentitud: ara, la barca és buida. A uns metres, un nena s'ofega sense que ningú l'ajudi. Se'm claven al cervell els esbufecs entretallats respirant el darrer oxigen, mentre observo esbalaïda com una altra vida s'escapça sense poder fer-hi res. Em sento arbre mut, espectadora impotent de l'existència.

*****

Diumenge quatre d'abril. Toquen a morts a la parròquia de Sant Miquel. Tot el poble hi és concentrat a l'enterrament de la petita Anna de cal Ral. La mare plora, l'escolto amb un fil de veu, que minva en la meva oïda.

- Pobre angelet, que n'és d'incomprensible la vida

Faig que sí amb el cap, mentre sento percudir sense treva, els esbufecs de l'Anna dins el meu cervell cansat de veure la vida desdoblada en dues dimensions. I altra volta em sento estranya, com si les realitats convergissin en un punt, on vull creure que tot és mentida. Mentre sento un murmuri de pregàries, m'endinso en el somni de pensar que no sóc jo.

Voldria descansar, deixar de viure d'altres vides que no són la meva. Desfer el sortilegi d'endevinar cap futur. Esperar els esdeveniments, com qui espera un tren. N'hi hauria prou amb reeixir la pròpia vida sense sentir més dolor del necessari.


gypsy