Vidres

El telèfon va sonar i es va alçar d'un bot. Mai no dormia a gust quan ell no hi era, com si esperés una trucada, una trucada com la d'avui. No va ni encendre els llums, descalça i mig a les palpentes va córrer cap a l'escassa llum que venia de l'estudi, on hi havia el telèfon que no parava de sonar. Una ullada ràpida al despertador d'agulles fluorescents l'havia alterat encara més, les cinc de la matinada. El cor li bategava esverat.

El telèfon sonava persistent, el veia a prop, banyat de llum de lluna, va alçar el genoll per fer la última gambada, a punt d'allargar al braç i agafar-lo. De sobte, es va adonar amb sorpresa que havia topat amb alguna cosa i va sentir el soroll de vidres trencats, i el dolor a la cama, i va tardar uns segons a adonar-se que estava descalça sobre un munt de vidres trencats i a notar la tebior de la sang baixant-li per les cames, i una mena de nàusees. I encara uns segons més a entendre que a contrallum no havia vist que la porta de vidre era tancada i l'havia travessat. Quan s'estava embolicant amb una tovallola de bany es va donar que el telèfon en algun moment havia deixat de sonar. Ara però la urgència era una altra, aturar aquella sang. Va trucar demanant una ambulància, i després va trucar als pares perquè anessin a l'hospital, que ella se n'hi anava. En sabatilles i embolicada amb tovalloles va baixar a l' entrada el pis, a esperar l'ambulància.

A l'hospital finalment va haver d'anar al quiròfan durant hores, perquè alguns talls eren molt profunds. Quan hores després es va despertar a l'habitació, ell ja hi era. I es va adonar que fins llavors havia tingut el neguit de la trucada, de que potser a ell li havia passat alguna cosa. Es va sentir alleujada. Van parlar, van fer broma. Ell semblava preocupat, una mica culpable, ella ho trobava entendridor.

Ell la va recollir per dur-la a casa , al cotxe va estar una estona llarga callat, després de cop i volta va començar a parlar sense parar, com una reclosa oberta de sobte. Ella assistia sorpresa a l'envestida de les seves paraules, intentant entendre, mentre la sang se li acumulava a les orelles i a les ferides, que li brunzien. I ell parlava i parlava i deia que ja no podia més, que no l'estimava, que havia conegut algú altre, ara demanava perdó, després desgranava vells greuges que ella desconeixia o que pensava que formaven part de la convivència... Algunes paraules semblaven surar a l'aire, ..culpa, entendre, distància, diferents... A poc a poc entenia coses, lligava paraules i pensaments. Va saber també que la trucada que havia causat l'accident havia sigut d'ell, això, però, era el de menys llavors.

Quan van arribar a casa i ell s'oferí a acompanyar-la a dalt, fins i tot a quedar-se uns dies si calia. Ella va sacsejar el cap. No va voler ni que baixes del cotxe. Amb les crosses, sola i aguantant les llàgrimes, va pujar a l'ascensor.

Dins l'ascensor un joc de miralls li retornava la seva imatge multiplicada. Mentre les llàgrimes calentes li esbandien la cara enrogida, va resistir-se a deixar-se endur per les sacsejades de plor que sentia acumular-se en el seu pit, i va pensar que tot al seu voltant es fondria en negre. Però no va passar. En lloc d'això, va sentir a dins un gran esclat de llum, i en un instant brevíssim es va veure travessant mil parets de vidre, vidres de soledat, de ràbia, de tristor, mil i mil vidres tallant-li la carn i dibuixant a dins i a fora del seu cos fines cicatrius vermelles. I ella, aguantant-se sola sobre les crosses, superant el dolor, aguantant i esperant el moment de curar les ferides i tornar a caminar.