Vés amb compte!

La taca de sang creixia per moments. El líquid dens i fosc lliscava amb parsimònia, com si no tingués esma per fugir d'aquell cos tan quiet, ajagut en una posició impossible, definitivament immòbil. Ben a prop la mare no gosava mirar, arraulida a la vorera escoltava com les rodes dels cotxes trepitjaven una i altra vegada el cos del seu estimat fill. Un cos que cada vegada tenia menys forma de gat, per transformar-se en una mena de taca peluda entre grisa i negra, entaforada al bell mig de la carretera i envoltada per una aura vermellosa que s'anava escampant.
-Mare, no pateixis, ja sóc prou experimentat per sortir a passejar pel món- les paraules del seu fill li retrunyien dins el cervell. De cap manera l'hauria d'haver deixat venir, de cap manera. No s'ho perdonaria mai.
-Vés amb compte!- van ser les darreres paraules de la mare, moments abans d'aquell descomunal xerric de rodes.

Alguns quilòmetres més cap al nord, el quatre per quatre d'aquell viatjant de poc més de quaranta anys (però amb un cervell de dotze) encara arrossegava la taca vermella a la roda del davant. Anava de xulo per la vida, es creia un bon vivant, capaç de menjar-se el món sencer. El company de l'auto, un altre impresentable però una mica més jove (i el cervell igual de petit), no parava d'enaltir la seva habilitat. Havia estat qüestió de mil·lèsimes de segon. El gat havia aparegut pocs metres més endavant i només va caldre un cop de gas perquè aquella immensa i desproporcionada màquina l'esclafés sense pietat.
-Vés amb compte!- van ser les paraules del copilot en veure l'arriscada maniobra. Però després tot van ser crits i alegries, com si haguessin encertat en una barraca de fira, amb el primer premi a la imbecil·litat humana.