VAMPIR

Enmig de la rotllana, entre altres damisel·les i petimetres, amb la música i les rialles embellint-ho tot, ella hi destacava per la seva bellesa esponerosa i rosada.

El seu coll de cigne vellutat, s’exhibia ufanós al món, realçat només pel perfum de roses que, mig coqueta, feia onejar al compàs del seu ventall delicat.

El llavis, molsuts i rojos, de vivor encisadora, semblaven lluents pètals de rosella enmig d’un camp de blat madur. Res, ni tan sols el robí que lluïa enmig del seu escot, no podia eclipsar-los.

Tota ella desprenia alegria innocent de joventut, curulla com estava d’ànsia de viure. I precisament era això el que jo havia vingut a cercar, a ca la marquesa, aquella vesprada d’estiu. Només veure-la em vaig adonar que ja no em calia seguir papallonejant entre la gernació, car de totes les donzelles que adornaven el saló, només ella, ella, podia ser l’escollida.

Mai no he sabut per què passa. Per què em decanto per una i descarto –per corada o, si ho preferiu, per instint- totes les altres, sense cap motiu aparent, o almenys racional que ho justifiqui.

No ho sé, només sé que la tria no la faig jo sinó que es fa sola i evident . Potser és la seva sang la que em demana que la xucli i la faci meva; la que em crida i m’atrau més enllà de la meva voluntat. O potser sóc jo, que sóc de natural voluptuós i capriciós i, com tots els de la meva espècie, instintiu i primari.

Al saló hi havia massa gent i soroll. Malgrat intentar passar desapercebut entre la multitud que assistia a la soirée -car no hi era convidat- no ho havia pas aconseguit. Notava mirades, fitant-me amb disgust i recel, i fins i tot alguna remor de reprovació. Fugint d’elles, vaig sortir a la balconada; allí, entre les columnes neoclàssiques que donen a l’exterior, esperaria que ella sortís al jardí a prendre l’aire, i llavors m’hi atansaria sigil·lós i l’abordaria. Sempre és així, perquè sempre les belles acaben cercant la frescor de la nit, un moment o altre de la vetllada, tot fent un recés en la xafogor del ball i el brogit de la música.

El seu coll, temptador i delicat, s’exposava a la frescor estiuenca mentre la meva escollida s’embadalia olorant un parterre de clavells carmesins, amb delectança i una mica d'afectació.

El coll, el seu coll.... Cap a ell vaig dirigir-me esperitat per robar-li el que més anhelava, l’essència de la vida, el nèctar de la seva joventut. És la meva natura i no puc fer-hi res.

Absort com estava en el delit del plaer que m’omplia, no vaig veure a temps la mà vellutada i ferrenya que, trencant la calma de la rogenca lluna plena, m’esclafà, inclement i barroera, al crit de “Coi de mosquits!”