Va fer 23 anys...i es va posar a pensar

Va fer vint-i-tres anys, i es va posar a pensar...
Tenia la sensació que els anys no havien passat, a la seva ment...recordava perfectament que pensava el mateix quan en va fer 22, i 21, i 20...però el seu cos, en canvi, notava que ja no era una nena, des de feia anys... ara ho sabia del cert.

Li agradava la vida que portava... juganera, desafiant temps, i divertint-se amb les coses més petites, com els nens...Disfrutava els petits moments, els bons i els dolents, escoltava la història de la seva vida com si des del seu interior li expliquessin un conte, d'aquests del que mai podràs veure el final...
Li agradaven els detalls, la gent sincera i senzilla, i els somriures, però també havia descobert què era plorar, i agraïa no sabia ben bé a qui haver après a aprendre plorant...

El que li passava, era que amb el temps, havia substituït llàgrimes per paraules, i escrivia versos, per no humitejar.

Estimava la música, el seus amics,els bons llibres, el bon cinema i els bons moments, per damunt de tot, i quan podia s'escapava a aquell poblet que l'havia vist créixer, per pensar, fer el boig, o simplement viure una mica més la seva vida, amb tota la intensitat possible.

Ara amb 23 anys, després de trobar el camí d'allò que realment volia fer a la vida, sabia capo n havia de caminar, sabia la direcció, només havia de fer un pas endavant.
Havia trobat la seva carrera, la seva casa, les mans que l'havien d'acompanyar, la banda sonora que havia de sonar a la seva vida, tenia tots els ingredients, i només havia de continuar caminant perquè la seva vida fos viscuda dignament, amb més o menys entrebancs, però a la seva manera, i amb la llibertat que dóna que tu triïs com has de caminar i encaminar la teva pròpia vida.

Faltava que les persones que tenia al costat, no fallessin, que les que havien de venir, ho fessin d'hora, que la música no deixés de sonar, i que les ganes i la il·lusió per viure no marxessin mai...
D'aquesta manera, seria inútil fer anys, un simple canvi d'agulla un dia de 365 en un rellotge, un esdeveniment burocràtic, que només serviria perquè al Caprabo et regalessin una caixa de bombons.
Seria eterna adolescent, seria per sempre més Jove, independentment del número de canes o arrugues de la seva cara... la lluita no s'aturaria, ni per una ideals, ni per una vida, i la bogeria acompanya a la lluita, i aquesta al somriures, i aquests a la joventut....

Va fer vint-i-tres any, i es va posar a caminar...