Va de vent (II)

Un relat de: clariana

La vida va a ràfegues, com el vent.
Ha passat quasi una setmana i ja torno a ser a Alacant, avorrida. He passat un cap de setmana a la costa. Vida a prop del mar.
Ara de veritat no tenim feina, decideixo fer una proposta al mariner d'aigua dolça, risc?
Potser sí, però m'agrada el risc. M'agrada tenir el temps ocupat i anar de bòlit. De fet és la guspira que em permet viure i ara no hi ha llumins. No tinc feina a la feina, cobro, visc fora, tot pagat, però em falten motivacions.
I la cultura, també m'agrada, per això accepto la seva proposta de fer la visita al museu, fa dies que m'adono que m'estic entristint.
Missatge i nervis. Trucada i cita.
Una visita que sembla importar poc, de fet els quadres de "El Prado" percebo que no interessen.
El MUBAG resulta el punt d'inflexió de dos desconeguts que intentaran ser amics.
Comentaris, mirades, rialles, una olor. M'interessa seguir aquesta tarda amb ell, tot i que em sento lligada a les meves companyes que estan pendents de mi.
L'any passat estava lliure i acompanyada de qui jo havia escollit, ara estic lligada als companys sense voler-ho i sense poder sortir. Però m'intento espavilar, perquè sinó no té sentit.
Seguim amb la cita, que m'estic anant per les branques. Després del museu, un cafetó i un got de llet, açò comença a ser un punt dels curiosos i sorprenents. Xerra, xerra i jo quasi no puc fer-ho, però ric, passa el temps. Les hores van corrent càlidament com ho fa el vent glaçat d'aquests dies d'hivern. Arriba l'hora de sopar.
Su gozo en un pozo, s'haurà d'esperar, per avui hi havia una altra cita.
La cosa ha estat més interessant que la primera trobada. El millor de tot, originalitat i rareses.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Foto de perfil de clariana

clariana

41 Relats

60 Comentaris

33332 Lectures

Valoració de l'autor: 9.34

Biografia:
Em defineixo com una persona nòmada, talment com els nostres avantpassats. Visc navegant, i sentint que formo part de tot allò que els meus peus trepitgen.
La meva llar és vora el mar, l'aigua em dóna l'equilibri.
Es bo descobrir molts camins que al final no arriben enlloc i et porten a tot arreu, mentre els trepitjes pots trobar moments de felicitats.
Sembla una paradoxa... oi?