Va de vent (I)

La vida va a ràfegues, com el vent.
Aixina és com em va realment ara, la meua vida. Carai, carai, heu vist que m'ixen paraules amb Valencià? Deu ser que se m'ha enganxat des de que estic a Alacant, em digueren que seria una setmana, però el període s'ha fet més llarg del què pensava, què ho fa? La feina. Aixina que ara que ens hem establert de noves habitants en una nova ciutat. Prou interessant.
De sobte, ja no tenim feina i ens busquem distraccions, ens ha costat, però ho hem aconseguit.
La setmana passada per exemple, la platja. Com bé sabeu no ha fet fred aquest hivern i com que m'agraden les emocions fortes hi vaig anar. Un matí quan les meves companyes encara dormien jo vaig agafar la closca i caminant vaig eixir fins el desert per on he estat passejant des del mes d'octubre.
Allà vaig estendre el llençol de bany agafat d'esquitllada de l'hotel i m'hi vaig estirar talment com un llangardaix, és el mes de gener no cal oblidar-ho.
Fa caloreta, hi ha gent, un mariner d'aigua dolça, un home gran intentant vendre cendrers, un amic del mariner jugant a pilota, dones grans que es banyen i rejoveneixen, escultors d'arena, i jo. Sola, però no m'hi sento gens. Estic acompanyada del meu somriure. M'aixeco, camino direcció el mar, que em sembla un oceà. No hi ha límits, hi ha l'horitzó, m'hi llanço i nedo. M'apropo a l'horitzó, però no em resulta més proper.
Aigua gelada, bones idees. Adrenalina i felicitat.
Altra vegada com un llangardaix, ara el mariner em cuida. M'estranya, no em molesta. Riem, conversem. Arriba l'hora de dinar.
"Su gozo en un pozo", s'haurà d'esperar.
Però la cita arribarà.