Unes tecles, un cos.

segueixo adorant aquest poema...

Hola Kispar Fidu! Aquest relat és magnífic! jo també toco el piano i m'ha encantat. També somio en estar a dalt d'un escenari amb milers de persones mirant-me, escoltant-me. Uau! es que no se que més dir-te noia. Ha estat impresionant.

1 ptó:

b#NaT#b

això és el que sento el moment abans de començar a tocar en públic... les mans que suen, tota jo suo, i tinc un pànic horrible.
Sort que després la sensació al final s'esvaeix, però prefereixo el violí, aquesta sensació que descrius... no aconsegueixo sentir-me unida a les tecles del piano... encara que amb el violí si que puc sentir aquest plaer de tocar en públic.

Tot el que tingui a veure amb la música m'encanta, molt bon relat.

Lady Shalott

Que dir-te perque entenguis el que he sentit en llegir aquest relat?
Es magnific... has plasmat perfectament el que es sent davant un piano, l'emoció de començar un concert, i sobre tot el somni que te tot pianista:
una sala enorme, on el silenci sigui quasi complet... on tothom t'escolti fer sonar aquell marevallos instrument, que et porta a un mon on tot es perfecte...i que tots t'aplaudeixin a tu, si a tu! perque ets tu qui els ha fet passejar per aquell mon fora problemes, tu els has fet somiar amb els teus dits...
Jo també soc pianista, pero fa un any que per culpa d'un braç malalt no puc gaudir de la serenitat que em dona el meu petit piano de paret...aquell que passi el que passi em sap fer viure un moment màgic!
Gracies per ajudar-me a tornar a somiar!
un peto

com pot ser que no l'hagués llegit abans???
avui he entrat amb la intenció d ficar-te un comentari... no sabia en quin escrit ficar-lo.... xo kuan he llegit aket... m'ha agradat mooolt!!! en serio k no ho has viscut mai això? qualsevol diria k sí... ho descrius perfectament.
La música és genial, i si a sobre la vius des de dins, encara millor. T'ho explicare millor el dia que vingueu a l'Auditori. Amb una obra com akella, se'm arriba a ficar la pell d gallina. Seguramen des dl public aixo no ho pots arribar a sentir, però des d dins, es meravellós. És que tal com ho has descrit, qualsevol diria que ho fas cada dia!!
Weno, a part d'això!Tu vigila b, k akesta gent d la uni té intencions rares amb tu... jejeje ja tu contare millor kuan ens veiem pels pasadissos!
Ah! i segueix escrivint, k miro sovint si publiques relats nous... i ja fa temps k n'esperu un!!! :)
Que vagi mol b!!!! Ens veiem! Una abraçada!
Aida

el que fos per saber tocar el piano, sempre he volgut apendre i mai he trobat temps ni diners, així que felicitats perque si tu en saps, acabas de guanyar una fan!!!

i dos petons

i és que no sé com dir les coses, tot el que em corre per dins, tot el que m'exalta, el que em commou, el que em rebenta, el que m'emociona, el que m'enamora, el que m'apassiona... però tinc una vella guitarra viatgera que ha voltat mig continent, que ha sofert a sobre les mans de molts nens d'esplai, molts caps de setmana de reflexió, molt dies de desesperació, moltes tardes romàntiques, moltes nits de passió i molts matins d'enyorança, ... i ella, més experta, més sàvia, més virtuosa... diu per mi allò que flueix del meu cor.

i poder-ho fer davant de la foscor on s'amaga un públic m'omple tan com deixar-ho córrer en la soledat del meu pis silenciós.
tanmateix, deixar córrer tot això no té preu, no té límit, no té fre,... val la pena... (i somiar-ho ho hem fet tots!)

fins aviat!



PD: he visitat el teu espai... compartim facultat! jo faig arquitectura tècnica! jeje, casualitats de la vida!

Molt sovint, en els concerts he intentat imaginar-me les sensacions dels músics solistes, primer els nervis i la tensió dels moments previs, després la plenitud de l'execució i finalment l'embriagadora recompensa dels aplaudiments.
Avui, amb la lectura del teu relat, he arribat a sentir-me protagonista d'aquesta extraordinària vivència. Et felicito per la qualitat de la teva descripció.
Tant de bo un dia ens puguis narrar una experiència similar, però no imaginada, sinó viscuda.
Molts petons

...destriada, reordenada, i feta de nou melodia a paraules.

Un relat sublim que evoca l'imaginacio que tu proposes en cada un de nosaltres, i si la llum s'escampa per la sala il.luminant-nos els rostres veuras com brillen els somriures.

Excel.lent estructura -l'introduccio i el final son l'embolcall perfecte- i un ritme melodic com un concert d'histories i somnis preciosos. Potser l'unic que trenca una mica el fil es la reiterada mencio al fet que estas imaginant; potser fent-hi referencia nomes una vegada o com a molt dues n'hi hauria ben prou.
En tot cas, ha estat un plaer imaginar-ho a traves dels teus mots. De lo millor que t'he llegit.

Felicitats guapa!!

Una abraçadassa,

m

Hola!!
En primer lloc, gràcies pels comentaris!
He de reconèixer algunes coses: em vas encuriosir al haver-me "comentat" i vaig decidir anar a tafanejar la teva zona relatista... i aquí estic! Encuriosida per atançar-me a llegir els teus relats!
Quan tingui una mica de temps, ara veus, precisament en tinc mooolt poc, t'explicaré el millor que pugui el concepte Dadaísta però he de reconèixer que no vas gens desencaminada.

Bé, només volia dir-te aquestes quatre coses i que ja ens anirem llegint, per aquí, eh?
A cuidar-se molt! Un petó!

Psique*

PD: Saps que la paraula Dadísta bé del típic "da-da" d'un nadó? Aquella etapa en que encara no diu gairebé res i sols balbucejai diu sí, senzillament coses com "da-da"...
Pensa-hi!! ;)

Introdueixes el relat amb un poema explicatiu d'una situació. Després desembolupes el relat de manera àgil, amb frases curtes i amb una exposició clara del que sentiries. Imaginació? Realitat? Si tu vols, pots, no en tinc cap dubte. M'ha agradat com arrodoneixes el relat amb el poema en forma de final
"Dues mans. Un cos.
Unes tecles. Un altre cos.
Un piano, i jo."
L'evocació d'un altre cos m'agrada, mmm, ...
felicitats pel teu 30 relat, ... Per cert, si algun dia aprenc a tocar la trompeta, mmm, em deixaràs acompanyar-te mentre toques el piano?

Un petó dolç,
OhCapità.

de l'acolliment del públic...

Ostres... Ho donaria tot per poder gaudir-ne, però no, sempre que pujo dalt d'un escenari... la por em domina... i m'aïllo.. només hi sóc jo, no hi ha ningú més... costa... però és l'única manera de sobreviure a aquest fet...

La llum hi fa molt, és ben cert! Un dia vam fer un concert a la llum de les espelmes... relaxa tan poder tocar quasi a les fosques, sabent que no ets objecte directa de totes les mirades... M'encantaria que totes les vegades que toques davant de gent fòssin tan "fosques", més íntimes...

Sí, realment un bon relat!!

hola, m'ha fet ilusio el teu comentari i m'agradaria molt coneixet una mica millor. aqui et deixo el meu correu: xaropdetu@hotmail.com
petonets!!