Unes tecles, un cos.

Un relat de: kispar fidu

Una sala buida.
Un silenci molt buit.
Mirades discretes i dissimulades.
Un escenari.
Una llum tènue.
Una ombra que surt rere les cortines.
Un instrument de cua negre al bell mig: un piano.
Un tamboret que és ocupat per l'ombra que ha esdevingut un silenciós i cautelós rostre.

Un silenci misteriós i expectant.
Uns moviments de preparació.
Uns sospirs d'emoció.
Uns respirs per aconseguir la calma abans de començar.
Un espai buit dins d'aquest temps.
Atenció, molta atenció.
Expectació.
Dues mans. Un cos.
Unes tecles. Un altre cos.

* * *

Jo sóc al bell mig de la sala. Damunt l'escenari. Amb una llum tènue que deixa intuir un piano sota la seva claror. Un silenci que fa ressonar qualsevol petit so en tota la sala.

La meva imaginació que és capaç de crear tot això.

M'assec amb compte davant aquest magnífic piano de cua, una cua llarga. Tot negre. La tapa oberta mostrant-me les seves cordes preparades per sonar. La seva grandesa davant la meva senzillesa. Em miro les mans, de moment encara no tremolen (tinc sort). Tanco els ulls durant uns instants i agafo aire amb força però tranquil·lament. L'expiro lentament. Em sento en calma. Aixeco les mans. Les deixo caure suaument sobre les blanques i negres tecles. Uns instants abans, repeteixo la melodia dins meu, per començar a endinsar-me en la peça.

El so de la primera nota trenca el silenci que l'expectació produïa. Les meves mans es mouen dolçament sobre les llargues tecles que desprenen suaus sons. La melodia omple la sala. No puc evitar moure'm al ritme del seu so. La seva melodia em posseeix. Per uns moments m'oblido del meu voltant. M'adono que tanco els ulls i que les meves mans continuen el seu moviment guiades pel meu impuls.

És una sensació tan dolça! Tan gran! És fantàstic!

Somio imaginant-me aquests moments: Una gran sala. Foscor que deixa entreveure una gran multitud. Silenci. Expectació. I la melodia de les meves mans.

Són moments de calma. De tranquil·litat. Em deixo portar per la melodia. Escolto. Sento. Deixo que em transporti. I continuo tocant.

La melodia sols es trenca després del so de l'última nota. En deixar-la anar, lentament; el seu so és apagat pel silenci. El silenci buit del principi. Un silenci que sols uns instants després és trencat per un seguit de forts aplaudiments, que augmenten amb força. M'omple una gran emoció. Un gran conjunt de sensacions s'apoderen de mi i fan que la il·lusió d'aquella gent m'ompli de goig. Em trobo aixecada allà al mig, de peu, al costat del gran piano que ara resta en silenci. No puc creure'm que sigui allà dalt.

La meva imaginació té una gran força.

De mica en mica, la llum tènue que ens il·luminava al meu piano i a mi, es va escampant per tota la sala i va destapant cada rostre canviant-li la foscor per una claror que em mostra la immensitat de la gran sala i la multitud que l'omple.

Sovint m'imagino tot això, i sóc capaç d'aclucar els ulls i sentir l'escalfor de la gent enmig de la immensitat de la sala imaginària.

No sé si algun dia no em caldrà imaginar-m'ho, i em trobaré dalt d'un escenari, amb un gran piano negre davant, esperant a que les meves mans facin cantar les seves cordes.

Certament, m'agradaria. M'agradaria que aquesta sensació s'apoderés de mi i em fes vibrar d'emoció.

* * *

Dues mans. Un cos.
Unes tecles. Un altre cos.
Un piano, i jo.


Comentaris

  • jOaneTa | 22-01-2008 | Valoració: 10

    segueixo adorant aquest poema...

  • M'ha encantat![Ofensiu]
    diesi | 04-11-2006 | Valoració: 10

    Hola Kispar Fidu! Aquest relat és magnífic! jo també toco el piano i m'ha encantat. També somio en estar a dalt d'un escenari amb milers de persones mirant-me, escoltant-me. Uau! es que no se que més dir-te noia. Ha estat impresionant.

    1 ptó:

    b#NaT#b

  • Pànic!!![Ofensiu]
    Lady_shalott | 03-11-2006

    això és el que sento el moment abans de començar a tocar en públic... les mans que suen, tota jo suo, i tinc un pànic horrible.
    Sort que després la sensació al final s'esvaeix, però prefereixo el violí, aquesta sensació que descrius... no aconsegueixo sentir-me unida a les tecles del piano... encara que amb el violí si que puc sentir aquest plaer de tocar en públic.

    Tot el que tingui a veure amb la música m'encanta, molt bon relat.

    Lady Shalott

  • Somnis d'una pianista...[Ofensiu]
    jOaneTa | 03-11-2006 | Valoració: 10

    Que dir-te perque entenguis el que he sentit en llegir aquest relat?
    Es magnific... has plasmat perfectament el que es sent davant un piano, l'emoció de començar un concert, i sobre tot el somni que te tot pianista:
    una sala enorme, on el silenci sigui quasi complet... on tothom t'escolti fer sonar aquell marevallos instrument, que et porta a un mon on tot es perfecte...i que tots t'aplaudeixin a tu, si a tu! perque ets tu qui els ha fet passejar per aquell mon fora problemes, tu els has fet somiar amb els teus dits...
    Jo també soc pianista, pero fa un any que per culpa d'un braç malalt no puc gaudir de la serenitat que em dona el meu petit piano de paret...aquell que passi el que passi em sap fer viure un moment màgic!
    Gracies per ajudar-me a tornar a somiar!
    un peto

  • nena! és genial![Ofensiu]
    Pandita | 29-10-2005 | Valoració: 10

    com pot ser que no l'hagués llegit abans???
    avui he entrat amb la intenció d ficar-te un comentari... no sabia en quin escrit ficar-lo.... xo kuan he llegit aket... m'ha agradat mooolt!!! en serio k no ho has viscut mai això? qualsevol diria k sí... ho descrius perfectament.
    La música és genial, i si a sobre la vius des de dins, encara millor. T'ho explicare millor el dia que vingueu a l'Auditori. Amb una obra com akella, se'm arriba a ficar la pell d gallina. Seguramen des dl public aixo no ho pots arribar a sentir, però des d dins, es meravellós. És que tal com ho has descrit, qualsevol diria que ho fas cada dia!!
    Weno, a part d'això!Tu vigila b, k akesta gent d la uni té intencions rares amb tu... jejeje ja tu contare millor kuan ens veiem pels pasadissos!
    Ah! i segueix escrivint, k miro sovint si publiques relats nous... i ja fa temps k n'esperu un!!! :)
    Que vagi mol b!!!! Ens veiem! Una abraçada!
    Aida

  • donaria[Ofensiu]
    Ainoa | 03-07-2005

    el que fos per saber tocar el piano, sempre he volgut apendre i mai he trobat temps ni diners, així que felicitats perque si tu en saps, acabas de guanyar una fan!!!

    i dos petons

  • una guitarar, una ànima[Ofensiu]
    fill de les ombres | 20-06-2005 | Valoració: 9

    i és que no sé com dir les coses, tot el que em corre per dins, tot el que m'exalta, el que em commou, el que em rebenta, el que m'emociona, el que m'enamora, el que m'apassiona... però tinc una vella guitarra viatgera que ha voltat mig continent, que ha sofert a sobre les mans de molts nens d'esplai, molts caps de setmana de reflexió, molt dies de desesperació, moltes tardes romàntiques, moltes nits de passió i molts matins d'enyorança, ... i ella, més experta, més sàvia, més virtuosa... diu per mi allò que flueix del meu cor.

    i poder-ho fer davant de la foscor on s'amaga un públic m'omple tan com deixar-ho córrer en la soledat del meu pis silenciós.
    tanmateix, deixar córrer tot això no té preu, no té límit, no té fre,... val la pena... (i somiar-ho ho hem fet tots!)

    fins aviat!



    PD: he visitat el teu espai... compartim facultat! jo faig arquitectura tècnica! jeje, casualitats de la vida!

  • Saps?[Ofensiu]
    brumari | 17-06-2005

    Molt sovint, en els concerts he intentat imaginar-me les sensacions dels músics solistes, primer els nervis i la tensió dels moments previs, després la plenitud de l'execució i finalment l'embriagadora recompensa dels aplaudiments.
    Avui, amb la lectura del teu relat, he arribat a sentir-me protagonista d'aquesta extraordinària vivència. Et felicito per la qualitat de la teva descripció.
    Tant de bo un dia ens puguis narrar una experiència similar, però no imaginada, sinó viscuda.
    Molts petons

  • la melodia de les teves mans...[Ofensiu]
    quetzcoatl | 17-06-2005 | Valoració: 10

    ...destriada, reordenada, i feta de nou melodia a paraules.

    Un relat sublim que evoca l'imaginacio que tu proposes en cada un de nosaltres, i si la llum s'escampa per la sala il.luminant-nos els rostres veuras com brillen els somriures.

    Excel.lent estructura -l'introduccio i el final son l'embolcall perfecte- i un ritme melodic com un concert d'histories i somnis preciosos. Potser l'unic que trenca una mica el fil es la reiterada mencio al fet que estas imaginant; potser fent-hi referencia nomes una vegada o com a molt dues n'hi hauria ben prou.
    En tot cas, ha estat un plaer imaginar-ho a traves dels teus mots. De lo millor que t'he llegit.

    Felicitats guapa!!

    Una abraçadassa,

    m

  • Dadaísta, eh... ;)[Ofensiu]
    Psique* | 09-06-2005

    Hola!!
    En primer lloc, gràcies pels comentaris!
    He de reconèixer algunes coses: em vas encuriosir al haver-me "comentat" i vaig decidir anar a tafanejar la teva zona relatista... i aquí estic! Encuriosida per atançar-me a llegir els teus relats!
    Quan tingui una mica de temps, ara veus, precisament en tinc mooolt poc, t'explicaré el millor que pugui el concepte Dadaísta però he de reconèixer que no vas gens desencaminada.

    Bé, només volia dir-te aquestes quatre coses i que ja ens anirem llegint, per aquí, eh?
    A cuidar-se molt! Un petó!

    Psique*

    PD: Saps que la paraula Dadísta bé del típic "da-da" d'un nadó? Aquella etapa en que encara no diu gairebé res i sols balbucejai diu sí, senzillament coses com "da-da"...
    Pensa-hi!! ;)

  • OhCapità | 09-06-2005

    Introdueixes el relat amb un poema explicatiu d'una situació. Després desembolupes el relat de manera àgil, amb frases curtes i amb una exposició clara del que sentiries. Imaginació? Realitat? Si tu vols, pots, no en tinc cap dubte. M'ha agradat com arrodoneixes el relat amb el poema en forma de final
    "Dues mans. Un cos.
    Unes tecles. Un altre cos.
    Un piano, i jo."
    L'evocació d'un altre cos m'agrada, mmm, ...
    felicitats pel teu 30 relat, ... Per cert, si algun dia aprenc a tocar la trompeta, mmm, em deixaràs acompanyar-te mentre toques el piano?

    Un petó dolç,
    OhCapità.

  • La sensació...[Ofensiu]
    Pluja | 08-06-2005

    de l'acolliment del públic...

    Ostres... Ho donaria tot per poder gaudir-ne, però no, sempre que pujo dalt d'un escenari... la por em domina... i m'aïllo.. només hi sóc jo, no hi ha ningú més... costa... però és l'única manera de sobreviure a aquest fet...

    La llum hi fa molt, és ben cert! Un dia vam fer un concert a la llum de les espelmes... relaxa tan poder tocar quasi a les fosques, sabent que no ets objecte directa de totes les mirades... M'encantaria que totes les vegades que toques davant de gent fòssin tan "fosques", més íntimes...

    Sí, realment un bon relat!!

  • xaropdetu | 08-06-2005

    hola, m'ha fet ilusio el teu comentari i m'agradaria molt coneixet una mica millor. aqui et deixo el meu correu: xaropdetu@hotmail.com
    petonets!!

Valoració mitja: 9.83

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de kispar fidu

kispar fidu

133 Relats

865 Comentaris

201698 Lectures

Valoració de l'autor: 9.57

Biografia:
si vols descobrir, reCREA


De l'1 d'abril del 86. Sant Quirze(nca) del Vallès.


Escric per a teixir teranyines d'entortolligades paraules, i per a extreure què penso i sento quan sembla l'única manera.


Jo? esperit lliure, ànima catalana, cabreta biciada, somiadora, lluitadora, ment incansable, cul inquiet (i cap), ànima voladora, emprenedora, apassionada de l'art, i... deixeu-m'ho dir... poeta (a petits passos, però constants, formant-se).


kispar què? KISPAR FIDU
Gemma Gelabert Gonzalo