Una tarda d'escèptica alegria

Un guerrer de la llum assumeix completament la seva Llegenda Personal.
Els companys li comenten:
-Tens una fe admirable!
El guerrer se'n sent orgullós durant uns moments i després s'avergonyeix del que ha sentit, perquè no té tanta fe com demostra.
Aleshores, el seu àngel li xiuxiueja:
-Ets un instrument de la llum. No tens cap motiu per vantar-te ni per sentir-te culpable; només tens motius per sentir alegria.
I el guerrer de la llum, conscient que és un instrument, es queda més tranquil i segur. (Paulo Coelho. Manual del guerrer de la llum)

Una tarda, d'escèptica Alegria

Al segle XXI, la gent te el costum de creure que la seva, és i serà sempre; la única veritat. Tot i així, aquest coi de món, disposa d'infinitat de veritats on triar i remenar; sembla que només calgui escollir una de les que aquest t'ofereix, fer-se'n el carnet i, anar després a votar per fer valer un sistema, que no sembla poder admetre canvis, crítiques o dubtes. Estareu amb mi, que si un no s'ho pren amb bon humor, és francament difícil prendre's la vida amb alegria si ets escèptic sobre la felicitat que diuen hi ha ara al món. Sobre allò que els altres, consideren, els fa feliços.
Tot i que no ho semblés, la gent es creia feliç o alegre fins i tot. Habitava un indret de costums estranyes i anormalment contradictori per a tot aquell que emprès el xic de seny que encara podia quedar. Així per exemple, quan calia la unitat de tots i tothom, per fer mans i mànigues per afrontar els reptes que anaven més enllà de les baralles polítiques, semblava que una tempesta eixordadora damunt el cap dels que ho posaven en dubte, no els abandonés mai per tal que no s'entenguéssim entre ells. Era trist, molt trist d'observar, que nosaltres mateixos produíem aquesta tempesta terrenal i mental; actuant des de la nostra pròpia comoditat, des dels nostres propis desigs i des de les nostres pròpies individualitats de l'egoisme humà. No érem res més que homes que aconseguien una felicitat disfressada de còmode progrés en un món, on no hi cabia la crítica que durés prou per denunciar l'abús de poder. Tot això, i el sense fi de males costums de tots nosaltres, et feien arribar a la conclusió que l'alegria, molt probablement; no eren els èxits que en aquest món prefabricat assolíem, sinó el com de tranquils i nets estaríem de les decisions que la vida ens obligaria prendre. Quan críticament observaves, que la felicitat de tothom, semblava anar de bracet de la desgràcia de tots els altres i de l'auto destrucció del món, només et quedava l'esperança de creure que algun dia, els hi podries fer veure d'alguna manera. No em negareu, que pensant així, tenia molts motius per dubtar respecte a l'alegria. Tot i així, com tots, em creia i em crec feliç dins la desgràcia, per tan, diríem que tothom pot ser feliç, o fins i tot, alegre crònic. Jo, en aquest cas; encara podia gaudir sense saber-ho de l'alegre exercici de fer safareig, sense que això m'hagués semblat mai, que era alegria.

No era fosc encara, tot i que no tardaria gaire. Parsimoniós i sense presses; l'immens cúmul de núvols color tempesta i les seves pluges torrencials havien acabat passant de llarg el poble. Tot i que encara eren visibles, s'allunyaven ara del Maresme direcció nord-est damunt la mar. De tan en tan, deixaven anar algun que d'altre llampec, sense resposta sonora apreciable des d'on ara érem. Les pluges, desfermades; havien deixat un rastre evident d'humitat al parc, a on hi feia ja força fresca tot i ser primavera, ara que avui dia, les estacions eren cada vegada més contradictòries i no seguien cap patró prèviament observat abans pels nostres avis. Teníem el canvi climàtic a tir de pedra i Catalunya era cada vegada més seca tot i aquella flaire que en queda després de ploure, de la que en Josep Maria o Pep, doncs tan era; no es cansava mai de recordar-me sempre que es tractava de microbis suspesos a l'ambient per la pròpia acció de l'aigua al caure. Una visió massa científica pel meu gust, doncs li restava plaer al fet d'inundar l'olfacte d'aquella flaire de vida, a fi de contes, escèptica.

Dels quatre gats de sempre de la colla aquella tarda, i contant-me a mi i tot, n'érem tres asseguts damunt diaris al banc humit i circular de pedra, on ens trobàvem com cada divendres passades les vuit de la tarda reunits a la taula rodona d'una de les poques zones verdes que encara es conservaven al poble. Sense més feina aparent a fer que la d'arreglar el món a la nostra com ja feien els que tallaven el bacallà sense consultar-nos. De fet, passàvem sense adonar-nos la resta del vespre lluny del record de les nostres obligacions diàries; els estudis, la feina o qualsevol cosa amb la que passéssim bona part de les hores de llum tancats en edificis, com "orcos" de Tolkien. No érem res més, que les restes d'un gran colla d'amics que s'havia mantingut intacta des de la mateixa infància i que a còpia dels anys, i del temps, s'havia anat dispersant precisament per la raó mai nomenada , de la cercar l'esmentada alegria post adolescent. De fet, contàvem tots, els vint i molts; i els que encara quedàvem a la resistència immadura, semblàvem tenir-ne menys per a massa veus crítiques, que com ja deia, creien que la seva era i és l'única veritat que portava a portes de la felicitat absoluta.

-Què has fet ja "berru"!? - Va dir l'Edu, alhora que li prenia el bolígraf de les mans a en Josep Maria, que fins ara apuntava els punts de la partida - Es que ens girem un moment i ja ens la cardes? - va dir per acabar, contrariat però amb mitja rialla -.
-Ei, que vol dir això? - Va dir en Pep seriós sota la barba de tres dies, amb un somriure evident i sospitós que li voltava sota el nas - Aquesta vegada no! El dau ha quedat borratxo i torno a tirar... - Va dir, mentre demanava amb els dits que li retornessin el bolígraf -. No tenia cap possibilitat - a primera vista - de sortir-se'n...
Valia la pena aclarir que en Josep Maria, solia estar emmerdat a tot merder per quan jugàvem a daus o a cartes, el burxaves i et distreies prou com per a donar-li màniga ampla. Era una mica trampós tot sigui dit de pas, i tribulava tot sovint si en veia l'oportunitat, i tot i que ara no semblava haver actuat de mala fe; portava sempre la llufa del dubte penjada a l'esquena; no per res era col·lega, de tota la vida. El coneixiem prou per saber, que sempre et podia sorprendre.
-No, no no... hahaha - Va dir l'Edu. Això és tribular, que t'hem pillat de peus a la galleda nanu! Tri-bu-la-cióóó.. - va repetir allargant les paraules refregant-li - Jeje.. Oi que si Enric? Cinc-cents punts menys s'ha guanyat per corrupte...
L'Enric era jo. I jo creia, que la cosa degeneraria en breu per un camí ja prou conegut per tots. Com sempre, l'acusació en ferm d'un dels jugadors; en aquest cas, la de l'Eduard demanant justícia per les cabòries tramposes del conegut trampós Josep Maria Porroner. Aquesta acusació, aniria seguida d'una votació de la junta improvisada, en la qual jo hi tindria vot com a teòric implicat directe al ser-ne indirectament afectat. I finalment, i com era de suposar en aquest món on tothom demanava sempre el canvi, s'acabaria executant la pena, merescuda o no pel recent acusat - el tribulaire o tribulador, això com vulgueu -. En Pep vaja, havia fet dubtar de l'eficàcia i la confiança del sistema establert per les normes no escrites però que havia de saber, de la nostra taula rodona de democràcia. Era el més semblant, a la ja democràcia de pacotilla que ens havien ensenyat sempre amb el toc de surrealisme i ximpleria que ja gastàvem quan érem fora de cal pares matant el temps a plena tarda per cercar quelcom semblant a l'alegria del que s'ha de conformar amb el que es troba i no el que busca.
Sigui com sigui, en aquell moment veia una oportunitat clara que el meu vot comportés un resultat divertit instantani, o seguir tirant daus sense solta ni volta. Vaig optar per la diversió; calia animar la vetllada amb discussions d'aquestes si volíem riure mentre esperàvem en Patxi, que pujaria a buscar-nos per tal de quedar per la nit. Si més no fotre llenya al foc, sempre comportava una sana discussió i dir les coses pel seu nom; precisament el que m'interessava per tal de caldejar l'ambient i saber més sobre l'alegria i la felicitat amagada en cada un de nosaltres. O els impediments per assolir-la.
-Si, si... - vaig dir teatral. Conscient que inflava artificialment un hipotètic globus de conflicte que ens podia dur a una tertúlia sense fi -. No se't pot deixar sol Pep, ara ho veig. Cinc cents punts menys crec jo, si Eduard.. hehehe vaig coronar, còmplice.
-Hòstia... - va queixar-se en Josep Maria - Això si que no m'ho pensava de tu eh nanu... Però si ni miraves, i no he fet res aquesta vegada; altres vegades si, però aquesta no.. - deia mentre provava de somriure'l amb sorna i acostar-li una ma oberta com si l'entengués -. Passa d'aquí... - va dir - que ets pitjor que el botifler aquest a qui segueixes el joc.. Ves a cagar.. que ja no et vull..
No havia "guipat" res, tenia tota la raó. A banda de la meva creixent miopia irreversible de mussol i que amb prou feines havia fet més que seguir la corrent del conflicte per riure una estona, tampoc volia res més que riure una estona. Quan jugàvem a daus, damunt el mobiliari públic, sempre hi havia "piques" a causa de la falta d'un lloc adient on fer una simple partida de daus on no quedessin borratxos aquests. Que el mobiliari públic del poble no era de primera línia; ens ho demostrava la decapitació de la paperera de la plaça del sol ara feia més d'un any. Si que de tan en tan ens visitaven els mossos i els locals, però després de les inspeccions desconfiades, no recordaven mai de passar la nostra queixa a l'ajuntament. Així i tot, la qüestió era passar junts les misèries o alegries jugant a alguna cosa i que aquesta derivés almenys, a tenir més contacte que el que t'oferia aquell món del segle vint; normalment rere una pantalla d'ordi
nador o enganxat al mòbil. Si una cosa creia certa, és que el segle de les noves tecnologies, ens estava fent més mal que bé humanament parlant.
Tot aquell pintoresc passatemps de tarda, com podreu observar, degenerava finalment en un vespre que acabava essent volàtil si sabies treure'n el suc; si al final pujava força gent; tocàvem tots els temes mentre rèiem de passada; social, crítica, cinema, televisió, sexe, vida, mort.. I per gustos com sabreu, els colors, i per llampats, nosaltres. Tot el que se't passés pel cap podia ésser debatut i sotmès a un - per desgràcia - inútil però distret referèndum dels assistents. Si una cosa tenia l'escamot al complet quan es trobava, era que érem ben mestissos els uns amb els altres. Un club sense carnet ni socis ni obligacions fixes. Anarquia democràtica de pa sucat amb oli.

-Je, je, je.. - Reia l'Eduard, tot i conscient per la cara del "puteig" al que estava essent sotmès injustament en Josep Maria aquella vegada -... Res, res.. vagi per les altres "pues". - Va dir aquest - Votació finalitzada; Josep Maria Porroner, perds cinc cents punts per un intent de tribulació i comportament... mm.... ehhh...
-... Irreverent. - vaig afegir amb sorna -.
-Irreverent! - Això, això -. Va dir en l'Edu mentre esclatàvem en un sense fi de rialles a l'uníson per mala llufa d'en Pep, que encenia un cigarret per tal d'aplacar-se.
- S'ha de tenir respecte a la junta de la taula rodona! - va afegir l'Edu - Ha ha ha ha!... Això t'ensenyarà democràcia.. Rojo!
-És fort això eh! - va dir en PEP - Esteu tarats, us ho veieu no? Se us en và la "flepa"... Això és... bé.. no jugo més perquè no val la pena perdre el temps...
El florit discurs per tal de defensar-se d'en Pep no feia més que exaltar més les rialles dels que realment ni es sentien culpables de la situació observant la impotència del que no tenia res a fer però alhora ho acceptava de mala gana. Això, en bona part, era el poder i l'abús d'aquest encarnat en nosaltres. Aquest abús teòricament "democràtic" de la junta arbitral de la plaça del sol exiliada a la taula rodona del parc de la Misericòrdia, no era res més que l'exercici abusiu d'aquest poder sobre els febles. Intuïa, com no va fallar, lliçó magistral de "l'alter ego" d'en Josep Mª, que no trigà a aparèixer filosofant sobre la trista realitat que li estàvem obligant a menjar-se amb patates.
-Sabeu quin és el gran mèrit de la democràcia? El gran mèrit de la democràcia és.. semblar just, sense arribar a ser-ho! El mateix que feu ara vosaltres... Semblar justos sense ser-ho! Xupòpters!
-Collons "nanu". És bona aquesta eh! - Vaig dir, que m'agradaven les frases d'aquest tipus. De qui és aquesta?
-És d'internet. - va dir en Pep, que ràpidament s'oblidava de tot com els savis de debò -. Però no recordo de qui era - Va continuar aquest, abans de retornar a la realitat quan l'Eduard li va prendre la llibreta -. Però va....eh! Què va de serio Edu? Me'ls has tret? - va repetir després de corroborar-ho d'un cop d'ull mentre l'altre reia - Que cabró! Va home, que pensava que em preníeu el pel!

Era vist, que últimament, aquest tal internet que deia en Pep, era un dels savis més ben valorats del nostre segle, no només perquè estigués a tocar de tecla o d'un miserable ratolí, sinó perquè alhora, era a l'abast de quasi tothom. Tal i com era d'enrevessat i curiós el cervell d'en Pep, dubtava que perdés gaire el temps fora de pàgines de tecnologia o de filosofia per tal de visitar les que jo i tots, si acostumàvem a visitar, i no calia citar-les. Podria dir-se d'ell, que ja portava anys apuntant molt alt sense acabar de rematar-ho, però era massa reposat i idealista, i a sobre, independentista; cosa que li feia guanyar massa enemistats entre els sectors, que no entenien de veritats sense "ñ". Tot i així, deia, no tenia pressa. Restava encara a la universitat allargant l'últim any de carrera científica. De fet, en resum; era un estudiant encara pendent de fer-se un lloc a la vida, com tots els de la colla que encara ara ens reuníem aquí; els quals, sense raó és clar; se'ns creia una mica bales perdudes. Però només una mica eh!

-Bona tarda. - va dir una veu reconeguda per tots, doncs en Pachi acabava d'arribar i pujava els darrers quatre o cinc esglaons, que portaven a aquell racó alçat del parc. Amb la discussió i el merder generat no l'havíem sentit aparcar com era costum de controlar tot el que passava prop del nostre territori. Va seure després de les salutacions i es va posar la caputxa del jersei d'una bufada; molt acord amb la seva elèctrica i prima constitució. Quin fred que carda no!? - va afegir amb el seu irònic i agut dialecte -. Ja hi érem tots per avui, doncs els altres de la colla que us havia dit, ja havien trobat mossa, hipoteca o lloguer i nova vida feia un parell d'anys; i no us ho perdeu; deien que allò que ells tenien ara, era la felicitat. Jo, me'n feia creus que hi hagués tan de "gamerús" "sueltu" que digués que posar-se una soga al coll quaranta ó ara fins i tot cinquanta anys, feia saltar finalment les llàgrimes d'alegria sense passar pel purgatori
-Patxiiii!! - Va dir en Pep copejant-li l'esquena i baixant-li després encara més la caputxa de monjo de cripta -. Mal parit.. com ha anat per Andorra doncs? Digués alguna cosa, que no sabem de què parlar.... I la Laura? On l'has deixat?
-Bé, va contestar còmplice en Patxi sense ensenyar les mans esmolades de garsa que tenia, i per cert, sempre que ho feia era que en preparava alguna. Doncs no ha volgut pujar - va dir - No en tenia ganes deia i s'ha quedat a casa. I "wenu" no vam trobar gens de neu, diuen que s'havia fos per la tempesta aquesta, i bé, la gent d'allà deia que cada any n'hi ha menys i tota la pesca aquesta del canvi climàtic que ara es diu... Al final m'hauré comprat "l'Snow" per a res. Així que bé, vam anar amb els sogres a passejar el gos per Andorra; vaja, que "lo peor". I vosaltres què però? Tota la setmana santa aquí tirats? Sense fer res? Quins "berrus" sou eh...
-Home tirats, tirats.. Va començar a dir l'Eduard mentre en Patxi aprofitava per encabir un grapat de glans al coll d'en Pep d'amagat, mentre aquest últim es girava a escoltar - Sou... vosaltres els que.... - va dubtar l'Edu mentre observava en Patxi actuar -.Tota la tropa de "caris" que ens abandoneu... Però si que vam sortir.. l'altre dia que feia sol vam anar al Corredor i bé, això...
-La mare que el va...- Va saltar en Josep Maria de cop quan va notar les glans lliscar-li per l'esquena -. Parir! Quina garsa.. no se us pot treure l'ull de sobre. Seu amb l'Enric va! Que avui ja en tinc els collons plens de tots!
Tots, o quasi tots, encara i contant també les parelles dels ja absents i exiliats amics a les seves noves vides, havíem crescut junts al poble. Havíem fet bajanades junts i ens havíem suportat plegats les nostres puntuals diferències i "torracollonades" variades; doncs tot i que sempre hi havia "el millor amic" amb qui més et feies, que en el meu cas era en Pep. Si alguna cosa bona tenia el haver crescut a un poble i haver crescut a la mateixa classe tot i pensar tots diferent, era que tots, molt o poc havíem après a respectar l'altre. Havíem après a raonar junts i a vegades per nassos, les raons dels altres. Si més no era alguna cosa a la que em podia aferrar; em serien sincers...
-Una pregunta però. - Vaig dir, sense que se'm prestés més atenció que la d'en Pep mentre provava encara de treure's les glans de l'esquena. Què seria per vosaltres.. la alegria? Vaig deixar anar, amb veu alta i clara. Si una cosa si era clara, és que necessitava l'opinió de tothom per arribar a una conclusió final en aquesta mena de palla mental que mai fins ara m'havia plantejat. A banda que com us imaginareu amb el panorama, la cosa no va ser fàcil. Després d'haver repetit el missatge per als que no ho havien sentit, i assedegar després la seva curiositat de perquè els hi feia una pregunta "seriosa" com si fos una cosa anormal de demanar als amics sobre un tema per documentar-se; vaig aconseguir més del que em proposava, es va obrir el debat en termes clars.
-No crec que ningú prengui mai a tall d'exemple com pretens - va dir en Patxi partint-se el cul mentre començava la seva explicació- tenir en compte la nostra opinió.. però bé.. jo jugo! - va dir i es va posar més seriós - La veritat és que jo penso que no sabem el que tenim moltes vegades. Mira els immigrants, ara ja tornen a casa perquè no poden ni pagar el lloguer... i faré servir un exemple, que per cert em va donar records per vosaltres, que a veure si quedem un altre cop per fer un "soparet".. l'Abdel..
-Hòstia l'Abdel! - va dir l'Edu- Fa temps que no el veig... com està?
-Espera, espera.... que no saps que vull dir... sabeu el meu ex cap? El que em va fotre la "mandanga" aquella amb el contracte?
-Si.. en Masvilatorta..
-Aquest. Doncs ara es veu, que jo no sóc l'únic, sinó que també li ha fet a ell. I tal i com les gasta l'Abdel, quan se'n va adonar; doncs és clar. Li va anar a dir, que tot i ser marroquí de pell és més català i revolucionari que en Josep Maria.. que ja és dir...
-"Bueno" i què? Va dir en Pep impacient..
-... i clar, com que tots dos son així que s'encenen ràpid, doncs qui gemega ja ha rebut, i no us dic res més perquè ja us ho podeu pensar qui rep sempre. Doncs bé, mira Enric, jo crec que això és un resum, i passa perquè tot i que et diuen que tots som iguals, sempre hi ha algú que està per damunt d'un altre. I això és perquè no hi ha llibertat real... perquè no es poden dir les coses com son. Ara; ell i la Marta, la noia de Tarragona amb qui estava, em va dir; que havien passat tres mesos patint amb la hipoteca i l'aigua al coll; que el banc ja li venia al darrere perquè tenia cognom marroquí.. que no en deixen passar ni una als marroquins.. I tu ja saps què en penso i per on vaig Enric.. que ja n'hem parlat altres vegades tu i jo. Que l'ambició i el racisme és el que s'amaga rere la hipocresia de la g
ent. Que tot és una merda i de seguida te'n pots anar a prendre pel cul o simplement ja estàs exclòs del món abans de començar a viure.. Només has de veure, els preus dels pisos....
-Ei va eh! que no he pujat per sentir com torneu amb el rotllo dels pisos eh! - Va dir l'Eduard molest, doncs comentàvem força sovint el tema -. Cagat en el món si vols, i en el sistema, però això meu és una feina com qualsevol altra - Va dir l'Edu visiblement ratllat -. I llavors pregunteu perquè no puja més gent, l'un es caga en tot, l'altre en l'imperi i l'altre te el cap a vés a saber... Hòstia, quantes hòsties us ha de fotre la vida encara per que poseu els peus a terra... i només hi ha una veritat; que deia en Groucho.. hòstia.. se me'n ha anat.. que per cert, Patxi, donam un parell de papers.
-Te pilla.. agafa'n tres o quatre si vols..
-Bé Patxi, continua si vols.. - vaig convidar-lo pensant que no hauria acabat -...
-No, no - va dir aquest -. Si a mi m'és igual això... doncs a la mínima et discuteixes per res... i no val la pena entre amics... no val la pena perquè no...
-Home, aquests temes, va bé tocar-los de tan en tan. Vaig apunyalar sense compassió en general, al veure com de propicia era l'ocasió de picar l'Eduard i la resta per carambola, per obligar-los a xerrar i arribar a la conclusió, que sembla no arribar mai.
-Si, clar. - Va contestar l'Edu picat -. Però què vols fer? - Continuà dirigint-se a mi en la seva més que raonable línia personal ja escalfada -. Què vols arreglar? L'experiència i el temps perdut et diu que no serveix per a res rallar-te amb coses d'aquestes. Que tothom qui toca teta es corromp, i que a l'hora de la veritat, l'única llei que hi ha és la de la jungla. I mira, ara m'ha vingut la frase que feia estona pensava.. una d'en Groucho Marx, que també t'agradava a tu Enric: "La felicitat, fill meu esta feta de petites coses: un petit iot, una petita mansió i una petita fortuna.... i punts suspensius. I amb això t'ho dic tot "nanu", si un no mira per un mateix, ningú mirarà per ell, jo també he llegit, i aquest home si és un savi doncs en poques paraules t'ho resumeix tot; o trepitges, o et trepitgen, que aquí, no tot ho s'arregla amb pantalons a ratlles i estelades com feu tu i en Pep, que així sembleu un parell de penjats.
L'Eduard era visiblement més d'avui dia que nosaltres; havia trobat feina a Barcelona feia anys, on s'hi desplaçava diàriament en cotxe pe atendre ara el seu nou comprat i renovat petit negoci especulatiu; la qual cosa, li havia fet oblidar finalment "la depre" de no trobar feina de la seva carrera d'enginyer tècnic en teixits de punt al poble. De la fàbrica arruïnada del seu pare, en va fer pisos i en va treure un bon pessic, amb el que acabà canviant de carrera per sempre. Així, l'Eduard, era ara agent d'una companyia pròpia que es dedicava a vendre propietats principalment a Alemanys i Anglesos amb caler llarg. Estava emmerdat fins al coll en aquella nova economia de la pudor, de la qual feia anys que Catalunya i el Maresme, en feia ferum. Tot i així, ell era l'únic que acabava el dia amb corbata, a diferència d'un servidor que ara els hi conta això, a qui la setmana passada encara no li funcionava el braç esquerre per no sé quins sets ous de les connexions nervioses que em fallen segons el metge. Si als vint i pocs estic així, espero no durar gaire anys més, detesto aquest tipus d'agonies.
Així veureu, que l'ocasió per treure en net, sense eufemismes i animalades personals, què era l'alegria per als joves d'avui dia, no era una feina fàcil. De fet, no ho era mai. Valia dir que l'Edu havia resumit prou acuradament tota l'arrel del problema de la falta d'alegria del jovent, i en el cas d'en Patxi, ideals i prou; i ja estaven cansats. Mai semblava existir el moment idoni per discutir sense que ningú se'n cansés d'algun dels punts de vista. L'única veritat absoluta, és que tothom estava prèviament comprat i acabava escombrant cap a casa els seus.
-I tú Pep? - Vaig preguntar - Ara, que més o menys crec que ja ho sé.. aventuro que tu més o menys com jo... Primer objectiu; la independència... i després la restauració dels drets catalans i després....
-Ei, ei ei... - Em va tallar en Josep Maria, que ara prenia el cilindre viciós passat per l'Edu-. Tu has preguntat sobre l'alegria, i no sobre els desigs...
- I doncs? - Vaig preguntar després de fer-me sentir com un ximple uns instants -. Va exhalar fent-se l'important. Acabes de sentir aquests dos - vaig continuar - deixar-se anar en les seves explicacions, quines son les claus de l'alegria de cada qual, i pots comprovar, que no en resulta res més, que la consecució del desigs. L'alegria doncs, és assolir els desigs, i les ambicions, els somnis. Per tan, la felicitat existeix.
-Si, però no sempre desitjar és bo, va contestar-me en Pep, que s'acabava d'adonar que tenia previst ometre el seu punt de vista, donant per fet que el coneixia. Si ell no m'hagués tallat aquella tarda no hagués après res de res, però s'havia posat en pla de filòsof grec com acostumava quan volia provar alguna cosa. Era un gran admirador de Plató però ara em recordava més, a el mític mestre Ioda.
-No a veure.. - va seguir en Pep -. No deixaré que presentis aquest seguit de barbaritats sense que una tercera veu discordant hi aparegui... Després treu conclusions si et sembla, però ajuda'm a veure si et faig venir al meu terreny.. Segons el meu punt de vista, i suposo que també serà el teu començarem disposant que l'alegria seria una cosa així com l'estat saludable i recomanable de tot ésser no? L'estat positiu i per tant preferible de plenitud, i de riquesa de l'esperit que res te a veure a primera vista amb els diners, o la possessió física no?
-Si senyor, això si. - vaig dir -.
-Aleshores, si l'alegria és de per si l'estat favorable de tot ésser, disposaràs que en una comunitat com la dels humans, tot i la destrucció, l'egoisme i la hipocresia que gastem, és favorable garantir-los d'aquest estat beneficiós per a que l'ésser, es vegi realitzat i per tan, ple; i per tan, ha de voler acomplir els seus desigs..
-Disposo, no dius res de nou.
-Bé, espera.. d'una altra manera, disposaràs amb mi també, que l'alegria és ambigua, així com l'amor; son dos dels grans temes als que l'home ha buscat respostes al llarg de la seva existència com per exemple en els jocs florals que ens has comentat.
-Si, és clar.. - tot i que no entenia que provés de raonarme l'alegria com una fòrmula matemàtica -...disposo, però es que...
-No em destorbis ara que em descentres collons!.. Aleshores... disposaràs si disposes amb mi que l'alegria és ambigua com l'amor i que no hi ha resposta certa i precisa a aquesta pregunta la cerquis on la cerquis.... que el que sigui per a un l'alegria, no satisfaria de per si un altre individu segur, doncs tothom parteix de les seves individualitats i te desigs diferents si creiem en la riquesa i valor de cada humà oi?
-Bé, diria que si..
-Aleshores, si en Patxi, l'Edu, o jo mateix per exemple, tenim desigs que no quadren amb els teus desigs, i algú, te'ls dona facilitats; tu com a individu cercant el perquè de la felicitat hauràs de buscar altres solucions per a satisfer els teus desigs partint que en els altres, ja no has patit per satisfer-los i els desprestigies...
-Home.. Dit així.. pots tornar-m'ho a dir?
-No, això és així i està demostrat. Però ho deixarem només en que és probable; que tu ets ferreny en les teves cabòries i tot i que disposes dels desigs d'altra gent segueixes pensant, que la teva alegria parteix dels teus més arrelats i no satisfets desigs personals, no tots som iguals ni estem sotmesos als mateixos valors d'entrada no?
-D'acord, però no fas més que donar voltes al mateix, que tots som diferents i que tenim desigs, però no m'has negat encara que la felicitat o l'alegria parteix de la satisfacció dels desigs.
-No, ni t'ho vull negar; però ara ja saps per exemple, que els desigs poden ser infinits...
-Home això sempre, això si és un tema prou literari per no acabar mai...
-Bé, no vull tampoc que ho enfoquis així, fes com a tu et sembli... el que volia que entenguessis finalment, és; que allò que et deia al començament que si comparem l'alegria amb la plenitud, amb el positivisme, amb l'estat "preferible" per als humans, o per qualsevol criatura, serà segons les vostres teories que dels que assoleixen la plenitud, algú, que ha dedicat l'existència a satisfer els seus propis i primmirats desigs, no?
-Si clar, és que és així...
-Però hem dit que els desigs son infinits no? - va seguir -
-Si, també..
-Aleshores, te l'home de per si possibilitat de deixar de desitjar un cop ha assedegat la set amb els primers desigs que s'havia plantejat? O en voldrà de més ambiciosos quan ja els tingui?
-Sempre en voldrà més.. - va dir sola la meva boca per sorpresa..
-Per tan? - Va preguntar en Pep deixat la resposta oberta fent-se el primer i maleït silenci de la ja ben entrada nit.
-L'alegria no existeix.... - vaig tornar a dir inconscient per tornar a callar -.
-Si més no.. - va continuar en Pep - no al món que hem creat fins ara, on es premia la facultat de satisfer-se un mateix, a satisfer la voluntat de la comunitat... Per tan, primer cal canviar el món d'arrel, per canviar les normes que fan que els individus, no parin mai de desitjar allò dels altres. Els humans, son egoisme pur, no hi confio.
De parides d'aquestes sempre en deien els científics. Els que estaven acostumats a trobar la raó o l'arrel de qüestions tan trivials com el perquè uns fan unes coses i altres en fan d'altres, no podien pensar que tothom és i cada dia més per gràcia o desgràcia, una petita illa. I l'exemple dels jocs florals era perfecte per tal argument, o si més no interessant, doncs per regla general, la gent avui dia acostumava a oblidar ràpidament de com n'era de difícil també quadrar una estrofa, o clavar un diàleg; i encara semblava més hipòcrita si qui t'ho deia, no llegia m
és que formules, física i mates. La raó era important, però també ho era la pròpia poesia de prendre's la vida, la pròpia filosofia d'assaborir els instants d'aquesta i de veure-hi el costat menys dolent. Si que la vida era massa pràctica i la moral s'havia perdut; però em resistia a pensar que tota la salabror i gust, que esperava treure d'escriure tot això, es desmanegarien per desesperació meva a l'última pàgina. Encara ara tot i la aventura, m'havia tornat més escèptic.
-Realment som tan deplorables creus Pep? - Va preguntar l'Eduard, que havia seguit fil per randa igual que en Patxi la conversa, caient en una mena d'atzucac moral.
-Tranquils - va dir en Pep - tampoc us quedeu així.. Jo tinc la solució! També us dic sempre, que el dia que cardem el camp d'Ejpanya serem feliços....hehehe
-Va "tiu", que t'ho deia en "seriu". - va dir l'Eduard -.
-Doncs pensa ràpid en el que t'he dit, i "carpe diem". - va dir en Josep Maria, mentre ens aixecàvem per guillar a sopar -.
Potser era això, a fi de contes l'alegria. Tenir la possibilitat de compartir una tarda d'escèptica felicitat oculta i cabòries variades. Entre amics, l'única cosa que sempre et quedava, era que l'alegria no es podia explicar, sinó mostrar-la com sortia; doncs tothom era una illa al segle XXI. I així ens va anar tot plegat, per no saber dir, tots a una; "carpe diem".
Urepel