humitat opaca

Hi ha humitat opaca. La noia surt d'un portal i les llambordes del carrer reflecteixen viscosament la llum grogosa d'uns fanals massa separats. Camina inquieta, assumint com a vergonyant una conducta tipificada com a masculina: sortir, de casa d'un home, després de follar i el cigarret amb una excusa banal, m'he de llevar d'hora, demà tinc un dia molt atrafegat, mentre ell intentava abraçar-la i seguir-la omplint de petons. Ell no fuma, ell és tan jove!. El soroll de les seves passes la incomoda, té una mica de por a aquestes hores de la matinada caminant per carrers estrets. S'adona que du una camisa mal cordada però no s'atreveix, encara que no s'hi veu ningú, al carrer, a arreglar-se-la. Li agradaria, en un clac de dits, ser a casa, al seu llit amb el seu coixí amb el seu llibre a la pàgina setanta-set amb la llum a la tauleta amb la foto del James Dean que conserva des d'adolescent a la paret de davant i els llençolets nets que ha posat avui mateix.
No entén el seu malestar i això encara la fa sentir pitjor. No ha fet res que no volgués fer. Volia anar a casa seva - és tan dolç, tan atractiu, amb aquells pectoralets gairebé inexistents, un somriure ingenu, uns calçotets blancs model tercera edat -, se'n moria de ganes. Després ha estat un bluff, però tampoc pot dir-se que sigui culpa d'ell. Ella tenia tantes ganes de començar com d'acabar, un cop ha estat allà. No l'ha deixat ni dedicar-s'hi, prou que s'hi volia esforçar, però ha sorgit l'instint de la fugida. Els seus escassos gemecs protocol·laris i un número de telèfon gargotejat amb llapis sobre un paper quadriculat que ha arrencat, dissimuladament furiosa, de la llibreta que du al bolso, és l'únic que ha quedat d'ella al pis desendreçat del tendre aspirant a actor que estudia a l'Institut del teatre, saps?
I ara, enmig de la foscor, només pots esperar trobar-hi monstres, cares desfigurades que surten dels locals amb les persianes a mitja asta, alès alcohòlics que se li adrecen a demanar-li un cigarret o en grup inofensiu que bé que ens ho hem passat i que torrats que anem i que malament que cantem i el cotxe on era.
Però ja arriba a un carrer ample, i allà agafa un taxi, i la humitat sembla menys opressiva i pot començar a pensar que ja està bé, que el polvo s'ho val, després de tot. Quan puja al taxi, signaria tranquil·lament la conformitat. Correcte, aprovat, servei de manteniment digne, no cal que t'hi atabalis més, aquestes angoixes només són reminiscències d'una moral caduca al segle vint-i-un.
La seva jornada laboral a l'Ajuntament ha acabat a les tres i a les quatre ja està fent el cafè, asseguda a la taula del restaurant amb cuina de mercat i menú amb moltes verdures però tractades amb la seva companya de feina, amb qui l'uneixen moltes afinitats -edat, afeccions, feina i sobretot la seva condició de separades sense fills amb un cos encara i totes dues tenen aquest encara gravat repetidament al seu còrtex cerebral, desitjable -.
Avui, havent dormit i amb llum de dia, és capaç d'explicar la història d'ahir com un triomf de les dones de trenta-cinc en amunt capaces de seduir com ningú. La seva amiga ho ha esperat, impacient però sense comentar-li res, fins a l'hora del cafè. Ella ha llegit la seva mirada i en la manera compulsiva de fumar entre plat i plat aquesta frisança, i el fet de fer-la esperar al cafè encara li dóna més sensació de victòria sense pal·liatius.
I és que l'amiga també hi era, van anar-hi juntes, a la inauguració de l'exposició en la qual van conèixer, entre molta altra gent que els va ser presentada com a veteranes d'aquest tipus d'actes, el grup d'actriuetes i actorets aspirants a artistassos entre els quals hi havia l'Oriol. Es diu Oriol, un noi de metre vuitanta i uns quants, amb patilles i jersei color pistatxo. És que és guapo de veritat, ja m'hi vaig fixar, que parlava més aviat poc però mirava ferm amb ulls negres. Vam estar xerrant una estona, és amic de l'artista que exposava. Quin? No ho sé no me'n recordo, un del Bages. M'encanta com parlen aquesta gent de comarques, té com un no sé. Total que vam sortir a fer una copa. Ja m'hi vaig fixar. És que no se t'escapa res.
Li explica afegint-hi flors i trompetes i l'amiga fuma més, envejant-la per evitar mossegar-se les ungles tan ben arreglades i a la mida justa.
Però ara ja ha obert la porta de casa, s'ha tret la jaqueta, s'ha descordat dos botons de la camisa i s'adona que el sofà és molt gran, però tot i així s'hi asseu deixant-se embolcallar pels coixins, amb els comandaments a punt, a la tauleta de vidre i es descalça i es mira als peus, només hi veu tendons i venes.
És un instant d'una buidor absoluta ( i ara què? ), quan ja és a casa, ja s'ha posat còmoda ( i ara què?) que normalment no es prolonga més enllà d'uns breus segons, els necessaris per prendre una decisió. No et pots permetre el luxe de no prendre ràpidament una decisió, ni en la feina, ni en la vida, quan ets i representes el prototipus de dona treballadora amb responsabilitats, amb inquietuds, i fent cas al seu particular llibre d'estil o d'autoajuda, habitualment no dóna temps al tedi i agafa el telèfon per traslladar l'i ara què? a més gent, reduint-lo a un problema de què fem el cap de setmana o aquesta nit o escull un disc o engega la televisió.
Però des de fa un temps, massa sovint, l'instant i ara què s'allargassa i li omple l'estómac, i es deixa envair per una estranya malenconia. Per això amuntega, al costat dels comandaments, uns quants llibres de poesia i li vénen al cap escenes dels vint anys, quan encara pensava que tenia al davant tanta vida que era impossible deturar-se, impossible pensar que algun dia creuria que hi ha més vida al passat que al futur.
Aquesta tarda les poques hores de son i de teràpia televisiva la salven d'atordir-se, com massa sovint fa, acostant-se repetides vegades al moble bar ben assortit i tornant-ne amb un got ple del que sigui, però bo, i a quarts de set ja dorm al sofà enorme, abraçant un coixí de plomes.
A les deu rep una trucada que la desperta, amb un aspecte que no tolera ni en la soledat del seu pis, els cabells esbullats, tres botons de la camisa descordats deixant l'espatlla nua i un pit cobert de negre lluent i un alè espantós. Despenja l'auricular amb fúria.
- sí ?
- Sóc l'Oriol?
- Qui? - tants Oriols, tants noms redundants a la seva agenda, tants noms no significatius, sense rostre i sense olor.
- Oriol de l'Institut del Teatre.
Hi ha una veu càndida a l'altra banda del telèfon, una molèstia. No suporta que algú esperi més que el que es creu disposada a donar, i el seu to pretén ser una barrera.
-Per què em truques?
-Tenia ganes de parlar amb tu. Com que ahir vas marxar, no ho sé, d'una manera tan precipitada. M'agradaria que ens tornéssim a veure.
-Doncs mira, noi a mi no em ve gaire de gust - voluntàriament desagradable, voluntàriament decebedora. Em sembla encaixar el cop sense dolor i amb la mateixa tendresa, li diu:
-Et trucaré un altre dia doncs. D'acord?
-D'acord, d'acord.
-Adéu.
Ha penjat sense deixar-li temps a dir adéu i aquesta brusquedat darrera, aquesta pèrdua de la iniciativa, no li ha agradat gens. Era ella qui deia que no, ella qui podia mostrar una indiferència ratllant el menyspreu, ella qui podia clavar una estella a l'amor propi d'un marrec pretensiós.

-Mira, no m'expliquis històries, ets tu que no et dónes. T'ho dic jo, que me la foto i me la foto i no escarmento, nena, però no vull canviar.
Qui parla així, habitualment desenfadat, histrió per naturalesa o per personatge fet a mida, és en Roberto, dibuixant de còmics als vuitanta, pintor amb cotització a l'alça a la dècada dels noranta, l'únic amic mascle de la Solé.
-És la sal de la vida nena. T'enamores, perquè t'enamores, no em diguis que no, i et donés, et llences als braços d'un home apassionadament i és l'hòstia mentre dura. A mi no m'ha passat, però a vegades hi ha gent a qui li dura li dura dura.
Riu sorollosament el seu acudit i la Sole li diu para, i ell es posa seriós però de seguida s'aixeca i es posa a parlar sense parar.
-Que t'ho dic en serio Sole que no pots anar així, amb aquesta por i aquest no sé què i que em faran mal i totes aquestes coses. Penses massa, deixa't portar xata, que són dos dies!
L'ha agafada, dret al darrera, pels braços i li fa un petó al coll, mentre canta amb veu falsament trencada els versos d'un bolero.
-Mas no sé, no sé decirte cómo fue, no sé explicarme que pasó, pero de ti me enamoré.
I aconsegueix arrencar-li un somriure.
La Sole ha rebut avui una proposta desconcertant, que l'ajuda a perdre, si encara la conservava, la fe en les relacions desinteressades, ja pot anar dient el Roberto. L'alcalde l'ha cridada al seu despatx, cosa habitual, però després de donar unes quantes voltes a temes de la feina, s'ha posat extremadament seriós - li ha semblat que extremadament nerviós, amb una gesticulació excessiva, patètic amb el seu remolí de cabells blancs que es toca contínuament i que sembla fer pessigolles al retrat del rei de la paret del darrera -. L'alcalde li ha proposat que es casi amb ell; així sense embuts, ja saps no et demanaré res. Només la imatge m'importa, la teva carrera també en sortirà beneficiada, no en tinguis cap dubte.
Immediatament s'ha succeït un silenci abrupte i les gotes de suor reflectint la llum de les làmpades halògenes al front de l'alcalde se li han fet ara evidents, com si tota la tensió es concentrés en les gotes de suor amplificades, que corren entre els solcs del seu front com a camera lenta, amb la banda sonora de dits tabalejant sobre la taula enorme de caoba. La Sole també s'ha sentit enganxosa, viscosa, i ha agraït que als despatxos d'aquesta gent hi hagi butaques de cuir i no d'escai, però no ha sabut què dir (hauria dit malparit però també agraeix la franquesa, com a mínim no li ha dit que l'estima ni res que se li assembli).
La Sole s'ha agafat la resta del dia lliure i se n'ha anat a casa a meditar davant el moble bar. El timbre ha interromput les s
eves cabòries i el seu segon gin tònic i a la porta hi ha aparegut l'Oriol de l'Institut del Teatre amb una camisa de color blau elèctric i solapes amples que no ha tardat en fer un viatge parabòlic caient darrera el sofà, descordada amb dits destres per als botons, nacrats enemics, sense temps per creuar més paraules que hola i hola, passa, la sang batent als polsos i els dits àgils i la reflexió a la merda davant el poderós influx d'un cos tan jove i tan sense pèl al pit.
Fa unes setmanes que les trobades amb l'Oriol són freqüents, gairebé diàries, molts dies ell es queda a casa seva, hi dorm, li prepara el sopar i la Sole és a punt d'agrair al Roberto els seus consells de vell o de diable ( et llences als braços d'un home apassionadament i és l'hòstia mentre dura ) perquè sent la carn de l'Oriol com a necessària, té la sensació de ser ella sense vestit jaqueta ni protocol ni necessitat de saber-ho tot o fer-ho veure, agraeix poder-se mostrar tendre i plorar mentre llegeix, recolzant el cap a la seva espatlla que fa tan bona olor, un dels poemes recuperats ( t'enamores, perquè t'enamores, no em diguis que no). L'i ara què ha deixat de tenir sentit perquè ara ell, ara la Sole i l'Oriol que es confonen perquè sí, perquè necessitem una raó?
Avui la Sole, entre les moltes sol·licituds que rep a l'Àrea de Cultura, n'ha trobat una en què el grup de teatre Mil·lenni li demana una subvenció. No li hauria donat més importància si aquest grup no fos el de l'Oriol i encara així si no hagués anat acompanyada d'una nota manuscrita ( Gràcies Sole, anticipadament. T'ompliré de petons. ) signada per l'Oriol, un dels Oriols de la seva agenda que no hauria hagut mai de deixar de ser un dels Oriols de la seva agenda i què és algú que li trenca el cor amb dues línies, t'ompliré de petons, m'ompliràs de misèria, de la misèria que els homes arrosseguen amb nosaltres i que escampen arreu i que ens fa incapaços de no demanar res a canvi, m'ompliràs de misèria, grandíssim fill de puta, de la misèria que ens demostra que som una mercaderia més, a vegades amb un preu molt més baix del que nosaltres hauríem fixat. És en aquell moment quan la Sole, eixugant-se les llàgrimes amb un mocador, decideix vendre's a un preu més alt i convertir-se en l'esposa mediàtica de l'alcalde, si Déu, els electors o els mitjans de comunicació volen, futur president de la nació.