Zzz...

Un relat de: aina




Me n'ané en un boscatge, on estava en plor,
Tan fort desconhortat, que.l cor n'era en dolor:
Mas per ço car plorava, hi sentia dolçor.
Llull.

Zzzz...


En Zzzz se sentia sol i es clavava agulles al pit per veure-s'hi teranyines de sang a través d'un tel de llàgrima. S'aclofava sobre un munt de coixins, nu, i celebrava la seva suor i el seu dolor. Era un màrtir sense causa i amb una justícia pròpia. I parlava i deia que volia morir-se però sabia que no era cert, que volia viure, sentir-se sol i clavar-se agulles al pit. Si tenia forces, si el dolor no el calmava, s'aixecava i es posava a saltar i cridar follament, colpejant amb el puny clos les parets i el sostre, fins que les cames se li enrampaven i queia a terra invertebrat, s'escampava per l'habitació i l'omplia, abans d'adormir-se entre sanglots, cada cop més tènues, com de criatura amb misèria.
Quan es despertava, amb dolor a tot el cos, recordava només les teranyines al seu pit. Entrava a la dutxa, aigua freda i temia començar un altre dia ple de gent-hola-què-tal-què-fem. Intentava posar-se una imatge fixa a la retina que li impedís pensar -un paisatge, una flor, les volves de fum d'un cigar, una pedra, i cantava cançons de bressol mentre es vestia, mentre esmorzava, de camí cap a la fàbrica.
Dret davant d'una màquina la seva feina repetitiva el deslliurava dels records: examinava cada ampolla i cada tap com si no hi hagués res més important al món, desitjava que les hores a la fàbrica no passessin, temia la botzina de l'inevitable final de jornada, ignorava les riotes dels companys que parlaven de futbol i de les dones que treballaven cinquanta metres més enllà, totes amb bata blau cel i a sota les calces. A l'hora de l'esmorzar es prenia un cafè sense sucre i veia, perquè li era inevitable, els enormes entrepans d'aquells cossos que es movien al seu costat sense callar, sense deixar espai al silenci, imposant-se al soroll de les màquines amb un altre soroll sense cap mena de sentit. Però la botzina sonava, cada dia ignorava els precs d'en Zzzz que posava tota la seva fe inconscient, apresa en molts diumenges de pantalons curts i hòsties sense voler-ho, per fer-la callar i l'obligava a dutxar-se entre cossos peluts que cantaven coses com La Macarena o El Tractor Amarillo o Si yo tuviera una escoba rascant-se el cap amb unes ungles llargues i grogues i es posaven els mitjons blancs amb dues ratlles i fumaven, el vestuari ja era zona lliure de prohibicions. La dutxa era el moment més odiat. Algun dia hauria volgut agafar-ne un pel coll i obrir-li el cap contra l'aixeta de l'aigua freda perquè callés, o depilar-los a tots el pit i el cul sense pietat. Vestir-se, sortir al carrer, tota la tarda per davant, fotudes vint-i-quatre hores del dia. Li hauria agradat que la terra girés tres cops més de pressa sobre el seu eix perquè així el dia només tindria vuit hores, les vuit de feina i no hauria de moure's de davant de la màquina.
Faltaven pocs minuts per plegar, en Zzzz ho intuïa en la frisança dels companys, en la rialla aguda, pressentiment del cap de setmana etern que venia, en la zona femenina, en la pressió que aquesta mateixa intuïció li produïa sobre els polsos, en les ganes de fer-los callar. Una mà sobre l'espatlla va estar a punt de fer-lo reaccionar violentament, de fer-lo cridar. El propietari de la mà va tenir por en veure'l girar-se, però va intentar mantenir una aparença serena mentre li deia:
-Senyor Zzzz, faci el favor de passar pel meu despatx en plegar, si us plau.
El despatx de l'encarregat era fet de taulers d'aglomerat pintats de gris i de vidres, molts vidres per poder controlar, des de la mateixa planta, els més de cinquanta treballadors. En Zzzz va entrar-hi després de trucar i de rebre un endavant cortès que no feia pressentir cap bona notícia.
-Senyor Zzzz, vostè ja deu saber. És a dir, no tinc cap dubte que entre els treballadors d'aquesta empresa ja fa temps que es comenta, que la nostra empresa està plantejant-se una reestructuració important, és a dir, que la situació fa inevitable una adequació als nous temps i això passa per una reducció de personal. No m'entengui malament, a vostè se'l considera un bon treballador, és a dir, cap queixa. Però des de direcció es planteja una política de jubilacions anticipades i vostè està, és a dir, la seva edat fa aconsellable que s'aculli a aquesta mesura. És a dir, vostè rebrà amb aquesta jubilació el 80% del sou i tindrà temps, vostè encara és jove, pot disfrutar molt de la vida, ja m'entén.
En Zzzz no va dir res, potser no va entendre res. Va signar tots els papers que l'encarregat va posar-li al davant, sense llegir-los, pensant en un paisatge, una flor, les volves de fum d'un cigar, una pedra, mirant a través dels vidres del despatx o a través de l'encarregat la seva màquina.
A la dutxa ja no hi havia ningú. Ell va ficar-s'hi i va engegar l'aigua calenta. Cremava i així ell no podia rebre cap més estímul de dolor.
Dilluns en Zzzz va anar a la feina després d'un cap de setmana reclòs a casa, rebolcant-se al matalàs, rebregant els llençols i clavant-se cops a les parets, sanglotant. Li havien amputat un membre, la seva màquina, i el seu sistema no se n'havia adonat. Sentia la màquina prop seu i responia a tots els seus estímuls amb els gestos mil vegades repetits; premo un botó, mira a l'esquerra, baixo la maneta amb la dreta...però ja era conscient de la seva absència i s'hi rebel·lava. Volia recuperar el seu membre i amb aquesta intenció va entrar a la fàbrica puntualment i va acostar-se al seu metre quadrat sense vacil·lar, accelerant les seves estereotípies corporals. L'encarregat va acostar-se-li cridant-lo pel seu nom i dient-li: ja no feia falta que vingués avui. Però ell avançava amb pas ferm dient-li; jo visc aquí, no pots separar-me d'ella, només vull la seva companyia. Va prémer el botó, va mirar a l'esquerra, va baixar la maneta amb la dreta, amb els ulls negats per una realitat que havia temut no recuperar, i així va continuar fins que dos guàrdies de seguretat van agafar-lo i primer amb paraules amables, després amb una violència continguda, van deixar-lo a l'exterior, rient com uns imbècils de la gesticulació imbècil d'en Zzzz.
En Zzzz sempre havia estat un treballador modèlic, sí senyor. És a dir, puntual, sempre però sempre puntual en vint-i-cinc anys a la casa, sempre disposat a fer hores extraordinàries, als bons temps. Això sí, raro ho era, és a dir, parlava poc, era reaci a canviar de lloc a la cadena, no volia que ningú toqués la seva màquina i patia amb els treballadors dels altres torns, cada dia l'examinava detingudament. Però de gent rara n'hi ha molta, és a dir, estranys, oi? I ell no era gaire simpàtic i tenia alguna mania, però res, oi, sembla que res. Jo la primera vegada que vaig pensar que s'havia trastocat va ser aquell dia, quan ja havia plegat, que va venir a treballar i feia aquells gestos tan raros, que aquell dia sí que, bueno, és a dir, un sonat.
Bueno, i després una bona temporada que va venir, que rondava per allà, que els de seguretat ja tenien ordres de no deixa'l entrar per res, i que se les va ingeniar per anar per la part de darrera i no sé com, suposo que duia una escala o algo així i es passava les hores mirant per la finestra i movent els braços. Ja li deien el loco de la ventana les dones i li feien acudits. Però això van ser uns quants mesos, després ja no va venir més, sobretot després que vam canviar la línia de producció, ja no va venir més, em sembla.
En Zzzz va veure des de la finestra com els de manteniment començaven a desmuntar la seva màquina, com la trossejaven i la convertien en ferros, motors, tubs, cargols. Cada peça separada era una punxada que sentia sobre el seu pit, però suportava el dolor perquè li era conegut, era el dolor de cada nit. Hauria volgut cridar però sabia que era inútil, que assistia a una mort cruel però inevitable. Va baixar de l'escala, va carregar-se-la a l'espatlla i va donar la volta a la fàbrica, buscant un lloc per veure el camió que havia d'endur-se el seu membre trossejat dins d'un container, el taüt concedit pels homes a les desferres per portar-les a aixafar, triturar o simplement reposar eternament en la fossa comuna de les deixalles. Va llegir a la porta del camió unes lletres vermelles pintades amb pols no massa ferm que deien Chatarras sin plataforma. Tel. 555 44 22. No va costar-li descobrir, consultant la guia telefònica, l'adreça del dipòsit del drapaire.
Aquella nit l'Zzzz va asseure's al llit i va treure del fons del calaix de la tauleta de nit la foto de la seva dona. Feia més de quinze anys, des que va morir, que no se la mirava, que no suportava ni l'intent de fer-ho. Va recordar que havia viscut, que abans de refugiar-se en la feina tenia algú amb qui parlar. Va recordar el tacte de la pell, de la carn d'un ésser viu, va recordar-ne l'olor. Parlant amb el retrat, va confessar-li la seva infidelitat. Per primer cop va preferir la mort al dolor.
Ella havia mort en un accident, al seu costat. Una màquina folla l'havia destrossada travessant la línia contínua, saltant-los al damunt com una fera i ella l'havia vista, travessada per centenars de vidres com agulles, estirada sobre l'asfalt com una nina vella, trencada, teranyines de sang cobrint-li el cos, deixant-lo sol i buit i amb tantes hores per davant!
Una màquina li havia pres l'únic que ell estimava i només l'amor a una màquina havia pogut substituir-la. En Zzzz va preferir la mort al dolor i va clavar-se al pit, definitivament la maneta de la seva màquina que acabava de recuperar d'entre la ferralla.












Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: