covardia persecutòria...

Covardia persecutòria...

Jo sempre havia estat d'esquerres, ho havia heretat del meu pare. Però em guardava prou de manifestar-ho en públic, de militar clandestinament en cap partit, d'anar a manifestacions i córrer davant de grisos. Pensava, segurament d'una manera egoista, que podia manifestar la meva ideologia en la meva vida quotidiana, essent coherent amb els meus actes però sense mullar-me el cul, sense posar en perill la meva vida professional que, des de finals dels seixanta i havent-me costat tan esforç, començava a ser el que jo somiava assegut a les aules de la Universitat. Recordo, encara que ara és un record amarg, gairebé intolerable, l'enorme alegria del dia en què a la porta d'un despatx de l'hospital de Sant Joan de Déu vaig veure-hi, per primer cop, penjat un rètol amb el meu nom amb lletres negres sobre un fons daurat: Dr. Hilari Costa, cardiòleg. Ara ho interpreto, amb un dolor punyent, com una mostra més del pes que la vanitat tenia en el meu caràcter. Però, i per més que hi penso no deixa de fascinar-me, no pot menysprear-se mai l'influx de la joventut, ni la determinació d'uns ulls negres, ni el poder d'unes cuixes fermes. Tot això ho tenia ella, la Loli.
Mª Dolores Cabrera, infermera, va entrar a treballar a l'hospital, assistint a la meva consulta, a finals de mil nou-cents setanta-quatre. Només tenia vint-i-un anys, una força animal que projectava des dels malucs a les puntes dels dits i un pis de lloguer compartit amb unes amigues, acabades d'arribar de Sevilla amb ella. Jo en tenia quaranta, una posició per mantenir i despatx propi. La desigualtat de forces va fer-se aviat evident; ella podia expressar amb una mirada el que jo era incapaç de dir amb mil paraules, no hi havia duel possible. La meva capitulació fou cosa de setmanes. La Loli no va voler mai instal·lar-se per complert al meu pis, però el va anar omplint, modificant amb la seva presència nocturna, amb la seva rialla franca. Aviat va parlar-me de política, de revolució. De mica en mica, vaig anar sabent coses que hauria preferit ignorar, vaig haver d'acollir a casa adolescents barbuts amb camises de quadres que miraven amb menyspreu les americanes i les corbates del meu armari, el meu equip de música, les prestatgeries plenes de discs de música clàssica, gent de qui no vaig arribar a saber-ne el nom, havia de conformar-me amb pseudònims ridículs: León, Pipa, Equis.
El juliol de mil nou-cents setanta-cinc va ser especialment tens, ple de visites fugaces i de mirades obliqües cap a mi de tots els visitants sense nom, que acabaven quan la Loli els agafava pel braç i els duia cap a l'estudi, on ella hi havia instal·lat un escriptori tancat amb pany i clau. Per això no me la vaig creure quan em va dir, un dia abans de l'inici de vacances d'estiu, que se n'anava al poble, a veure els seus pares. Recordo la nit abans de la seva partida, amb una calor xafogosa que ens enganxava els llençols, recordo com m'abraçava, de fort. Potser aquell va ser l'únic moment de dubte, de debilitat, que es va permetre la Loli. Però d'aquella nit, no n'oblidaré mai la vibració dels seus pits, perfectament afinats, fendint l'aire viscós en rebre la carícia aspra de la meva llengua i l'energia inhumana amb que les seves cuixes s'aferraven al meu cos, oprimint-me la cintura, arrapant-se a l'instant com si hagués de ser l'últim, com si l'endemà el llindar que havia de travessar només permetés un sentit, impossibilités el retorn a les coses conegudes i estimades. Vaig sentir-me, jo, només jo, com l'únic baluard de la normalitat, de la vida plàcida, el port que s'abandona en un viatge incert i secret...
L'endemà vaig intenta saber què passava, on havia d'anar, quin acte terrible hauria de cometre, però ella va defugir totes les preguntes fins que em va veure unes llàgrimes salades i enormes i la cara deformada per la pena. Més val que no ho sàpigues, on vaig, va dir-me aleshores. I jo només vaig poder dir-li: Tornaràs? Ella va alçar les espatlles i va moure el cap de costat i, encara que ja no calia, va dir: No ho sé.
Va girar-se i va marxar, carregada amb una bossa a la mà de plàstic amb quatre peces de roba, amb la cua de cavall d'un cabell negríssim caient-li fins a mitja esquena, mostrant-me les natges poderoses sota uns pantalons texans, deixant-me sol i amb un sentiment d'angoixa que no m'havia d'abandonar en molts dies a la xafogosa, ofegant Barcelona de principis d'agost.
La primera quinzena del mes d'agost vaig passar-la amb una atenció desmesurada pels diaris i els noticiaris radiofònics, esperant sentir qualsevol notícia relacionada amb ETA. Suposo que, en el fons, el que desitjava era no sentir cap notícia que en fes esment, perquè això voldria dir que les vacances passaven com a tals, que podria tornar a abraçar la Loli i a sentir la nota afinada dels seus pits, que podríem treballar junts, qui sap si viure junts i compartir-ho tot. El secret em feia ràbia. Jo només havia estat al corrent parcialment de la seva activitat revolucionària, ella no m'hi havia volgut involucrar mai, com si entengués que ja havia fet prou i que no em podia exigir tant, o excloent-me expressament de la seva utopia. Aquesta segona opció m'entristia especialment; la primera em suggeria el perill, les accions que jo hauria intentat treure-li del cap, la violència.
El dia quinze d'agost vaig sentir la notícia. Les primeres hores del matí, l'atemptat no duia signatura. Al migdia ja havia estat reivindicat per ETA. El tirent coronel Santiago Rivas havia mort en esclatar un artefacte explosiu al vehicle que conduïa, al barri madrileny d'El Batán. L'endemà, a les fotos dels diaris mostraven les desferres del cotxe amb una munió de curiosos observant darrera les tanques de seguretat, em semblava distingir, entre desenes de rostres anònims, el rostre de la Loli observant-ho tot amb un somriure de gairell. Encara que sabia que no era veritat, que no era ella, que, no podia ser-ho, no podia evitar imaginar-me-la de bracet de la mort, encara que fos la mort d'un home que m'inspirava una antipatia profunda quan era viu. Però ara era mort.
La Loli havia mort un home, em deia a mi mateix. Un tinent coronel de la Guàrdia Civil, un feixista, un torturador, matisava jo mateix. Però un home, acabava concloent de manera inevitable. Però aquesta preocupació moral no aconseguia destorbar la meva preocupació pràctica: què podia passar-li, a la Loli, si l'agafaven. Estava segur que les últimes alenades del Generalíssim, que en aquells moments acabava de sortir de l'hospital després d'una estada de gairebé un mes per culpa d'una flebitis, serien implacables. Al carrer es comentava, en veu baixa, que no li quedava massa temps de vida, i això deia témer un retorn a la mà dura per no donar més poder a aquells que, des de dins del règim, s'atrevissin a qüestionar la seva capacitat per a governar.
Només pensava en ella, en els ultratges que rebria el seu cos menut i compacte si la detenien i desitjava imaginar-me-la segura, potser rossa, amb els cabells arrissats i unes enormes ulleres de pasta amb vidres foscos, però lluny d'un país de pandereta, castanyola i silenci. Quan sortia al carrer i veia un uniforme gris o verd, imaginava immediatament l'individu descarnat que la portava grapejant-li els pits, que sonaven esquerdats o fent-li girar la cara amb els nusos de la mà. Sentia el dolor intens a les seves cuixes, els estrips a la seva voluntat per culpa de la violència i de l'aïllament, del fred i de l'insult. Aquestes imatges em rondaven contínuament, sense poder distreure'm de cap manera, els dies que seguiren al quinze d'agost, i ja no m'importava si ens tornaríem a veure o no, ja havia descartat les meves il·lusions d'una vida de parella, d'una felicitat conjunta, per pensar només en la seva integritat, en ella i ja no en nosaltres.
El dia dinou vaig trobar-me-la al portal de l'escala. Va ajudar-me a pujar les bosses de plàstic amb l'anagrama del supermercat més proper sense dir ni una paraula. El cor em saltava, no vaig atrevir-me a mirar-la fixament durant el trajecte fins al tercer pis. Necessitava un lloc on amagar-me, va dir un cop tancada la porta de casa. Explica-m'ho tot, vaig respondre-li a cau d'orella mentre ens foníem en una abraçada ferotge. No volia secrets. No va haver-n'hi. Durant tres dies no va haver-hi mitges veritats entre nosaltres, els seus t'estimo em semblaven rodons, obres mestres de la creació, i m'era igual que hagués mort un home o un deu o cent. Però la sensació que cada nit era l'última nit i que despertar-me al seu costat aquests dies era la més inestable de les felicitats es va concretar quatre dies després. Me n'he d'anar, va dir-me. Saps massa coses. No vull posar-te en perill. I després: Gràcies, sense el teu suport no hauríem pogut fer-ho. Has demostrat ser un lluitador, potser ni te n'adones. I, girant-se, amb la mateixa bossa de plàstic de tres setmanes enrera a la mà i un floc de cabells escapats de la cua que li queien esquinçant-li la cara fins a fregar-li un mugró, sortí dels seus llavis la sentència que m'havia d'acompanyar tota la vida, la condemna que carrega les meves espatlles des d'aquell dia: La lluita continua, recorda-ho, acompanyada d'un petó. Judes rebent un petó.
Quan la Loli va haver marxat, la por va instal·lar-se a casa, per tot arreu. Una por concreta, com mai no havia sentit, sense res a veure amb les pors infantils, fantasmals, etèries, indefinides. Una por concentrada a la porta d'entrada del pis i no al sostre, a les finestres, als armaris, sota del llit, una por amb uniforme i targeta d'identificació. Una por que només necessitava un petit incentiu per descontrolar totalment la meva vida, per obligar-me a deixar-ho tot i a fugir.
L'incentiu va arribar ràpidament. El dia vint-i-tres d'agost, set dies després de l'atemptat, una notícia al Telediario parlava de la identificació de dos dels seus perpetradors. Les seves fotografies apareixien a la pantalla. Un d'ells no l'havia vist mai. L'altre era León, co
nvidat freqüent al meu pis en els darrers mesos. N'hi va haver prou perquè l'endemà, sense avisar ningú, sortís de casa amb un destí desconegut per tothom.
Vaig venir al Marroc. En un primer moment havia pensat en fugir a França, però allà em farien massa preguntes, hi havia massa interès per la situació d'Espanya. I jo havia desertat, havia abandonat, havia traït la confiança de la Loli a la primera contrarietat. En aquells moments, la lluita no m'importava gens ni mica, la revolució significava molt poc quan la perspectiva era una acusació de complicitat, la tortura, la condemna, la reclusió en una cel·la. Vaig abandonar el cotxe a l'estació i vaig viatjar en tren fins a Sevilla, després en autobús fins Algeciras. Allà vaig assabentar-me de la detenció de quatre persones en relació a l'atemptat del quinze d'agost. "Tres hombres y una mujer", i ja no vaig sentir res més que el seu nom que es projectava des d'un aparell greixós de televisió i surava sobre tots els sons del bar, Mª Dolores Cabrera Gómez, Mª Dolores Cabrera Gómez, Loli, Loli, Loli, i que no va deixar de dibuixar-se i d'esborrar-se sobre l'escuma en el trajecte del ferry que va dur-me a Tànger.
A Tànger vaig esperar uns mesos, vivint dels diners que havia dut, llegint àvidament amb dos dies de retard la premsa espanyola, intentant acumular energia per tornar, per comprometre'm, per prendre part activa en la construcció d'un país nou. Sense èxit. Al setembre, dos dels participants en l'atemptat, León i el desconegut que havia vist a la televisió, van ser afusellats, després d'un Consell de Guerra Sumaríssim que va condemnar els altres dos membres d'ETA a cadena perpètua. La mateixa por que m'havia obligat a marxar creixia cada dia, m'ancorava allà. Cada dia passejava pel port, observava el ferry esperant que algun atzar m'hi empenyés a dins, perquè sabia que la meva voluntat no ho faria. Després, al novembre, Franco va morir, però tampoc no vaig atrevir-me a tornar.
A principis de 1976, vaig rebre una notícia que va enfonsar els meus peus definitivament en aquesta terra on ningú no fa preguntes, on no importa el teu passat. La Loli, tancada a la presó, esperava un fill, que havia de néixer el mes d'abril. El meu fill, concebut en dies d'amor i tristesa, de separació inevitable, el meu fill seria una filla i que naixeria dins els murs de la presó, que no arribaria a conèixer el seu pare perquè, en aquells moments, vaig decidir rotundament que no tornaria, que no seria capaç d'agafar-la entre els meus braços i mirar-la als ulls, cobert de vergonya com estava. La lluita continua, m'havia dit la Loli, però la meva lluita era la fugida i era jo, que m'havia cobert de vergonya i no les mereixia, no mereixia tampoc participar en la construcció d'un país que necessitava persones lliures i altruistes. Jo ja havia demostrat sobradament la meva covardia i el meu egoisme.
Al mes d'agost vaig veure una fotografia de la Loli amb la nostra -seva- filla de quatre mesos. Què podria explicar-li el seu pare? Sempre seria la filla d'un covard, una filla de filldeputa.
Vaig preferir ser un desconegut, diluir-me com un terròs de sucre en una vida solitària, on ningú fa preguntes. Aquí visc, a la ciutat vella de Fès, la ciutat laberíntica on és molt fàcil no tenir història, ser un més dels homes que vagaregen pels seus carrers. No he volgut mai redimir-me perquè la ignomínia ja és meva, perquè qualsevol acte de valentia o de covardia s'ha de produir en el moment precís, no pot refer-se, no és possible buidar el temps de la vergonya. La covardia et persegueix sempre perquè un dia vares mostrar-la.
Mentre repasso els últims anys, com cada dia des de fa trenta anys, com cada dia des del dia després d'aquella sentència, la lluita continua, recorda-ho, sona el timbre. En obrir la porta, tres ulls freds es claven en els meus. Dos d'ells són blaus. El tercer, negre com la meva covardia, l'orifici del canó d'una pistola...