Fuig del somni...

-
-
-"¿ Què profesor? ¿Qué novela?
-¿ Què novela va a ser? -contestó Rodney-. El inquilino. ¿ Olalde soy yo o no?
-Olalde es Olalde -improvisé-. Y tú eres tú…
-…No me vengas con el cuento de que una cosa son las novelas y otra la vida…todas las novelas son autobiográficas, amigo mío, incluso las malas…"

La velocidad de la luz, Javier Cercas.



FUIG DEL SOMNI…

M'he despertat sentint el crit llunyà de l'Home que Fuig del Somni. Només he pogut veure-li l'esquena, com ahir, com sempre. Ha desaparegut deixant-me sense somni, amb els ulls ben oberts mirant cap a la finestra, acostumant-me per la força a la foscor que acompanyarà la meva vetlla fins que surti el sol, sabent que qualsevol temptativa d'aclucar-los no servirà per tornar-me el son ni el somni.
A vegades, l'home torna altres vegades, el veig més de prop, en un pla mitjà, immòbil, sempre mostrant-me una ampla esquena nua i colrada pel sol, de color d'oliva. La càmera del meu somni s'allunya i l'home, que segueix immòbil, es perd per l'horitzó. Potser el somni fuig de l'home.
No sé si els somnis ja semblaven pel·lícules abans que les pel·lícules existissin suposo que sí, en les pel·lícules, com en els somnis, el temps i l'espai són il·lusoris, no tenen sentit, no hi ha regles, podem prescindir-ne o bastir-los a mida de cadascun, de cada home o de cada somni o de cada somni de cada home.
L'home fuig del somni sense títols de crèdit, amb un simple continuarà que mai no és fi, sempre torna, sempre d'esquena amb una trena llarga als cabells negres i brillants, ni un sol gest, només una veu aguda i udolant, que xiuxiueja una mena de lletania inintel·ligible al principi, però que es va repetint fins que crec entendre uns mots que no comprenc però no puc treure'm del cap: Aztlan, Tlapallan, Tollan. No veig la cara de l'home que fuig del somni, però en les inflexions de la seva veu crec intuir-hi el patiment, la joia i el terror, el terror es manifesta ja quasi desapareixent en els tremolors de la seva esquena i l'agudesa gairebé insuportable de la seva veu, un terror ancestral, heretat d'altres memòries.
El meu horari és estricte, de nou a cinc cada dia amb una horeta per dinar. La meva feina, un càrrec de director del departament de compres en una empresa multinacional, és el que havia desitjat des que estudiava enginyeria, d'això fa més de vint anys. El meu cotxe, que m'acosta cada dia a l'empresa des de la casa amb jardí a vint-i-cinc quilòmetres de Barcelona que comparteixo amb la meva dona i les meves dues filles, és segur ràpid, fiable. La meva vida ha estat fins ara ordenada i moderadament feliç o feliçment moderada, què més podria haver volgut? La Marta, la meva dona, amb qui vaig casar-me ja fa dotze anys, m'ha donat dues filles precioses, rosses i alegres, com ella, que em fan content quan arribo a casa i se'm pengen al coll i em donen una benvinguda riallera mullant-me la galta amb un petó de llavis tendres. Seguim estimant-nos o cuidant-nos, sense massa exigències ni massa entrebancs ni gaire passió ni massa res ni gaire res.
Però hi ha això del somni, que cada cop em neguiteja més. No sé si el somni n'és el culpable directe o només és culpable de l'insomni que em fa anar cada dia més cansat, més nerviós, arrossegant-me per les hores allargades del meu horari estricte. No sé si el somni o l'insomni m'estan provocant els dubtes, cada cop més instal·lats, que cada cop em distreuen més de la meva feina estricta i desitjada que se'm fa un pes enorme, de l'estabilitat absoluta, de la meva moderació feliç, de la meva felicitat aparent, de la meva exigència satisfactòriament nul·la, del conformisme, petó bavós i prou, d'una línia recta que és el camí més curt per arribar a la mort sense massa exigències ni massa entrebancs ni gaire passió ni massa res, però amb un bon cotxe, una mort ràpida i amb el mínim dolor però amb un cotxe fiable i una casa amb jardí.
Avui he anat a veure les obres del nou magatzem. He parlat amb l'arquitecte i l'enginyer de logística i m'han mostrat l'estat actual dels treballs, hem discutit dels detalls importants o no que jo ja duia anotats en la meva agenda, gruixuda, inseparable. Feia calor, i dúiem les camises amb tres botons descordats i la corbata a la butxaca de la jaqueta. Suàvem. Molts obrers treballaven amb el tors nu i els cascs reglamentaris -saben tots dos que sóc molt estricte amb les normes de seguretat-. Ja m'acomiadava dels meus col·legues -o contrincants o contractats- quan, dalt d'una bastida, he vist l'esquena nua, morena i ampla, i una trena negra i lluent que baixava per l'espinada sortint de sota el casc. M'he aturat per un moment, amb ganes de cridar Aztlan, Tlapallan, Tollan, però m'he sentit tan infantil que em dec haver posat vermell. M'he posat la mà a la butxaca, m'he nuat la corbata, he girat cua i me n'he anat.
No he pogut reprimir la temptació, cap dia, i ja han passat setmanes, d'acostar-me a les obres i observar-lo. Algun matí he superposat la seva imatge a la del meu somni, encara recent; els mateixos contorns, els mateixos colors. A ell, a l'home real, he pogut veure-li la cara rapaç, amb un nas corb i uns ulls negres de ninetes brillants que han quedat fixats als meus, o així m'ho ha semblat. La seva mirada és com la d'un falcó, arriba molt lluny, et travessa.
Avui m'hi he acostat massa i m'ha mirat sense parpellejar, ja n'estic segur, fins que he apartat la vista i me n'he anat, sentint el pes de la seva mirada a la meva esquena. S'han invertit els papers. He cridat: Aztlan, Tlapallan, Tollan.
He sabut el seu nom. Es diu Huemac Sánchez. És Mexicà.
L'he cridat en somnis: Huemac!, i s'ha girat, m'ha parlat movent molt poc els llavis: nosaltres també vàrem buscar llocs per bastir ciutats esplendoroses, i també van esfondrar-se. Jo vaig voler que seguís parlant, però ell em va fer un gest perquè em retirés, i estava investit d'una autoritat que jo no podia qüestionar.
Nosaltres també vàrem buscar llocs per bastir ciutats esplendoroses, i també van esfondrar-se. La meva dona ja fa dies que em nota estrany, que no para de fer-me preguntes. Ahir vaig sorprendre-la remenant els meus calaixos. Jo no sé que dir-li, no sé si és massa tard per parlar-li del somni, no sé si vull fer-ho. Els crits de les nenes em molesten. No tinc ganes de fer res. Nosaltres també vàrem buscar llocs per bastir ciutats esplendoroses, i també van esfondrar-se. Quin sentit té tot això, quin dret hi té a invadir-me presentant-se repetidament al meu somni?
La meva vida trontolla. Per primer cop he estat cridat al despatx del director general i he rebut una advertència severa, gairebé una amenaça. Estic cometent molts errors, i a l'empresa es comença a comentar que deambulo pels passadissos parlant sol i dient paraules sense sentit. Molt cops he sentit riures continguts i comentaris xiuxiuejats en travessar les oficines i m'he mossegat el llavi inferior. Tinc ganes de plorar.
Aztlan, Tlapallan, Tollan. Ciutats mítiques dels Tolteques. Ho he llegit en un llibre de mites i llegendes de Mèxic que he consultat a la biblioteca municipal. Van construir ciutats durant la seva migració cap al sud. De les dues primeres no n'hi ha ni rastre. Tollan, la darrera ciutat de l'imperi, va créixer en sis anys al centre d'una vall rica, amb aigua abundant, la Vall de la Fruita. S'hi edificaren palaus i temples i hi regnaren monarques llegendaris. Els desitjos d'un poble orgullós van fer-se realitat a la fastuosa ciutat, però la ciutat va morir, i amb ella els Tolteques.
Ara crec saber que els desitjos només són això i que la tirania dels temps s'encarrega de demostrar que no tenen importància, que és igual si es compleixen o no, perquè quan ho fan han perdut ja el seu valor i són ja fets, successos, immediatament records.
Els Tolteques van caure i es van veure obligats a dispersar-se per tot Centreamèrica després de ser invadits per un poble guerrer, per homes a qui consideraven salvatges, incivilitzats. Homes a qui havien menyspreat.
La meva dona m'ha deixat. En arribar a casa he trobat una nota, breu, concisa. Ha fugit enduent-se les nostres filles, que sempre han estat més seves que meves. Em recomana que no la busqui, que ha marxat lluny, que fuig per amor a un altre home, que a la nostra relació havíem perdut ja la il·lusió. Nosaltres també varem buscar llocs per bastir ciutats esplendoroses, i també van esfondrar-se. Em promet escriure'm aviat per explicar-me aviat per explicar-me la seva decisió amb més serenitat.
Un mes després rebo una carta des de Tula, Mèxic.