Una persona influenciable

Una parella jove, prop de la trentena. Ella porta una faldilla llarga i d'una tela fina que sembla molt fresca, i ell uns texans color carabassa i una camisa de quadres. Caminen agafats de la mà per una avinguda ample i plena de cotxes. És una tarda d'agost i el sol pica intensament. La dona llepa amb delit la bola d'un gelat de maduixa mentre passegen i es miren aparadors com si tinguessin per davant tot el temps del món. En un moment donat, l'home estira la mà d'ella i tots dos s'acosten a una llibreria. Davant l'aparador, l'home li encercla amb el braç les espatlles estretes i, amb gran emoció, tots dos es miren el llibre que ocupa el primer pla. És un llibre força prim, enquadernat en rústica. A la portada hi apareix una fotografia d'un quadre de Edward Hopper d'un carrer desert a la matinada. Sobre el títol -Dotze Contes-, un nom: Carles Bonaventura. És el seu nom. És el seu llibre.
Com a carta de presentació podia considerar-se tot un èxit. Un recull de contes situats en contextos suburbans, la majoria dels quals tenien per protagonistes matrimonis de classe mitjana amb educació universitària i fills i vides plàcides només aparentment. Tot i que no gaire originals, eren prou bons. Fins i tot molt bons. De fet, un crític literari de renom va celebrar-ne l'aparició com "el naixement d'una nova veu a les lletres catalanes, un crit vigorós i ple de lírica amargor. Sens dubte, un descobriment. Carles Bonaventura, benvingut".
No podia pas queixar-se i, tanmateix, hi havia quelcom dintre seu que en aquell moment li impedia gaudir de l'èxit. Des del moment que va començar a escriure'ls li semblava que la influència de Raymond Carver hi era massa evident, massa forta. L'atmosfera opressiva, la lírica amargor, les frases pulcres, directes i punyents.
-Què et passa? -li pregunta ella, fent l'última queixalada al cucurutxo de pasta de full i fregant-se amb el paper les engrunes que li queden als dits.- Ja estàs pensant una altre vegada en aquelles rucades sobre Raymond Carver...
Ell se la va mirar alleujat, com si li agraís la possibilitat de parlar-ne que li oferia.
-És que no me'l puc treure del damunt. Qualsevol frase, història, paràgraf que escric, me'l trobo darrera, entre els matolls, disposat a saltar-me a sobre. No ho faig conscientment, ni tan sols m'agrada veure'l en els meus escrits tota l'estona. Has vist la pel·lícula Alien?
-Sí que l'he vist.
-Doncs em sento com si tingués un alien amb la cara de prunes agres de Raymond Carver dintre meu.
-Però escolta, amor, no hi ha res de dolent en això. Forma part de tu. Amb el temps ja te'n aniràs desfent. A més, ningú t'ho ha assenyalat. Cap crític t'ho ha retret. Amor, que em sents? Ni tan sols t'ho han assenyalat. És normal que en les primeres obres d'un autor les influències hi siguin més evidents. Amb el temps t'aniràs acostant a la teva veu natural.
La seva dona era professora de literatura catalana en un institut, i ell respectava la seva opinió. Una mica tranquilitzat, va tractar d'oblidar-se de Raymond Carver i de gaudir del seu èxit.
No se'n va acabar de sortir.
-Et juro que si hagués sabut que em passaria això -va insistir al cap d'un moment-, no hauria obert un llibre seu en tota la vida. A mesura que continuo escrivint cada vegada l'odio més. He començat aquest coi de novel·la de la parella de joves amants que pretenen ser escriptors i de les dificultats que passen mentre ho intenten.
Portava escrites un centenar de pàgines però a ella encara no li havia ensenyat. Deia que ensenyar els textos abans no estaven acabats portava mala sort.
-Doncs bé, segueix amenaçant-me des del moment que començo a teclejar. És com si tingués un voltor volant amb cercles sobre el meu cap cada vegada que m'assec a escriure.
Ella va aixecar els ulls, com clamant al cel "Déu meu, quina creu!" i li va donar una bufetada suau i falaguera a la galta dreta. No siguis ximple, li va dir. Ara va ser ella qui el va estirar del braç per treure'l de davant d'aquell aparador i poder seguir passejant. Mentre ho feia, Carles Bonaventura, la nova veu de les lletres catalanes, va pensar en la novel·la a mig fer que l'esperava a casa, dintre d'una carpeta nova del seu nou ordinador portàtil. I també en aquell moment, el seu baròmetre d'escriptor, que li feia senyals d'alarma cada vegada que una frase interessant voltava pel seu subconscient, el va avisar:

Es recolzaren sobre la porta, com en contra del vent, l'un als braços de l'altre.

Era una bona frase, sens dubte; prou bona per incloure-la a la novel·la. No una frase simplement bona, sinó una d'aquelles frases que per si mateixes suggereixen escenes noves i generen expectatives argumentals. Potser l'escena tindria lloc a la casa que el pare d'ella tenia al camp. Va visualitzar camps de blat florit assotats pel vent i un gos rebolcant-se alegrement sobre la gespa d'un enorme jardí. Immers en les possibilitats que li oferia aquella frase, per un moment la preocupació per l'influx de Raymond Carver el va abandonar. El què té de fantàstic l'acte creatiu, va pensar, és el seu poder de redempció. Llavors, una altre vegada, es va repetir la frase mentalment, paladejant la cadència, acariciant-ne els ressons.

Es recolzaren sobre la porta,
com en contra del vent,
l'un als braços de l'altre.

-Amor, que et trobes bé? T'estàs posant molt vermell.
Ara ho recordava, maleït sigui: aquella frase era de Raymond Carver.