Una passejada pel Comunidor de La Costa del Montseny

Un relat de: serrallonga

Avui, a primera hora petita, estàvem davant d'un espai màgic. Estàvem davant del petit clos de la parròquia de Sant Esteve de la Costa. Poques imatges et poden fer petit com un nen que, retornant a la infantesa, vol copsar la bellesa del més enllà. A les petites hores, quan el sol passa la rella als seus colors des del seu llit d'estels i entrelluquem la petita boirina juganera enmig de la creu i el xiprer, veiem allí, al costat, silenciós, temorenc, el comunidor perfecte, on les formes geomètriques no son casuals ni balderes, sinó que l'ordre de l'univers es conjura dins aquest clos obert als quatre vents. I si pareu la orella (aquesta orella que a terra baixa tenim adormida, però que a la terra alta et desperta a les sensacions del més enllà) podreu copsar com el mossèn, a toc de batall de la campana petita es posa a comunir el mal temps, espargeix les bruixes que poblen els nostres instints... I la batallada es perd a la llunyania, i el nostre cor, freturós de sensacions internes, ens recull en el més pregon del nostre ésser. Però a voltes, això només és un miratge... cal retornar a la vall i cal reprendre la vida que ens espera amb delit per engolir-nos en el gran buit i farcir-nos les albardes d'un fat prou pesant.....

Però nosaltres, petits mortals ... hem copsat un instant de bellesa infinita...

Nota: Comunidor: Petita edificació en forma de porxo obert a tots quatre vents, coberta i situada prop de l'església, on s'aixoplugava el sacerdot que comunia les tempestats i les pedregades, (i les bruixes).

Comunir. Conjurar el mal temps (i les bruixes) amb oracions o exorcismes.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: