EL DAVANTAL

Un relat de: serrallonga
De matinet, a bona hora, quan amb el marit ja havien agombolat el bestiar petit i havien tingut temps d’enfarfegar-se amb una bona pendencia, la dona, deixa anar un esgarip:

-Adéu, me’n vaig al Gorg....

I triscant camí amunt, te pensat enfilar-se Gualba amunt i endinsar-se pel Serrat de les bruixes i fer cap al Gorg negre.... bona hora per a collir la verdolaga, que tan bé li va pel mal de cap que no la deixa ni de nit ni de dia.....

En abocar-se a la riera i abans de fer el primer glop, veu , talment que si l’aigua li fes d’espill, la cara verdosa i pigada d’una dona que, a primer cop d’ull, feia feredat....

Mala negada, pensa, una bruixota de les del Gorg....

-Bona dona, no voldríeu pas fer-me un favor, que li fa la desconeguda.

- Prou ...

- Caldria que us arribéssiu fins a Sant Segimon, on hi trobareu un partera que necessitarà de les vostres arts per tal que l’ajudeu a infantar....

-Bé... no era pas el meu camí, però si falta fa, m’hi arribo .... -Te, la paga per endavant...., para la falda i no miris què et dóno.... Només podràs mirar-ho quan hagis assistit a la partera....

-Així ho faré....

I remugant, la bona dona, s’enfila cap a la creu de Cant Prat, deixant enrere la Creu del Rector de Gualba que obren i tanquen el gorg. Oh! I sort de les creus, que des que hi son, no hi ha cap terrabastall , ni tamborinada organitzada per les maleïdes bruixes....

Les dues creus tenen més força que el comunidor de la Costa del Montseny....

Quina bona pensada va tenir el mossèn de tancar, amb la Creu de Baix, el gorg... i així, quan venen maltempsades i les maleïdes bruixes salten i ballen al gorg, no poden escapolir-se i congriar les tempestes.... les creus els treuen la força...

I amunt, cap amunt, cap a Passavets.... Sant Marçal, Coll de Sesportadores, Coll Pregon, Matagalls, el Prat Xic, coll Saprunera, Sant Miquel dels Barretons i l’oratori de Sant Segimon.....

-Bon lloc per veure el que m’ha posat a la falda....

Obre el davantal. I la sorpresa la deixa garratibada, segó.... només hi ha segó.... no era res d’una bona paga, com havia dit la mala pècora!.... ¡

Ho rebot tot al terra i fa cap a Sant Segimon a cercar la partera..... Entra d’una revolada al gran casalot i llença furiosa el davantal a la lleixa de la cuina...

I és llavors que sent dringar, com uns esquellerincs, unes unces d’or que, escadusserament, van caient, ara l’una, ara l’altra i fins i tot una tercera....

I llavors s’adona que el segó se li ha convertit en or.... Or del bo, del que li havien explicat que existia i que ella ni podia somiar que sí, que existia....

I retorna corrents cap a l’oratori del Sant francès on havia llençat la resta de segó ...

I te temps de veure-ho.... Un ventijol suau, que de cop es torna com un terrabastall anunciant una tempesta i aixeca un bufarut de vent que escampa, sense que es puguin recollir cap de les engrunes se segó que havien quedat....

I al terra, res de res......

L’avarícia, pensa la dona......

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: