SIMBOLS DE LA LLEGENDA DEL DRAC DE VILARDELL

LA LLEGENDA DEL DRAC DE VILARDELL

Les llegendes tenen el seu origen en la mateixa història d’un indret. Són narracions que combinen els fets reals amb elements procedents de l’imaginari col·lectiu. Gràcies a la tradició oral, aquests relats passaven de generació en generació, i transmetien un seguit de valors, com ara l’esforç personal, la solidaritat o el compromís. Amb aquest objectiu, les llegendes contenien una simbologia específica, esquematitzada en un nombre reduït d’elements. La presència d’un o altre símbol comportava una determinada explicació per a les persones que l’escoltaven, i donava sentit a allò que es narrava. Així doncs, les llegendes, com a part del patrimoni socioecològic d’un territori, mantenen vius aquests esquemes, els valors i els símbols que formen les nostres fonts culturals. (R. Verdaguer, com. Pers.).

Un drac, un cavaller i una espasa de virtut són les tres protagonistes d’aquesta història, una de les llegendes més destacades de Sant Celoni, que pren com a escenari la vall de Vilardell. Per analitzar-la, s’ha pres com a obres de referència, el Libre de feyts d’armes de Catalunya atribuïda a Bernat Boades (Roig i Jalpí, 1930), el capítol que Pau Vila hi dedica a Visions geogràfiques (Vila, 1962) i la recerca realitzada per Martí de Riquer al seu llibre Llegendes històriques catalanes (Riquer, 2000). També s’ha comptat amb la col·laboració de Ramon Verdaguer, expert en la llegenda del drac de Vilardell, les converses amb el qual han estat claus per a l’elaboració de l’apartat.

ORIGENS I EVOLUCIÓ DE LA LLEGENDA

Tot i que la llegenda del drac de Vilardell té uns orígens molt més antics, procedents de la tradició oral, la primera notícia escrita que confirma la seva existència data del segle XIV:

E en los archius del senyor rey d’Aragó huy present és la spasa de Vilardell, famós cavaller, ab la qual matà la serp aquella tan gran de Sant Celoni, qui matava los hòmens passants per lo camí.
(Francesc Eiximenis, 1385-1387)

Es tracta d’una referència, molt sintètica, que realitza fra Francesc Eiximenis en el seu Dotzè del Chrestià, en la qual ens parla d’una “gran serp” morta a mans d’un “famós cavaller”. El fet que no s’estengui més en les explicacions fa pensar que era una llegenda prou popular i ben sabuda (Riquer, 2000).

No és fins el segle XVII, dos-cents anys després de la cita d’Eiximenis, que apareix el primer relat extens i detallat de la llegenda:

De la espasa de Soler de Vilardell. La pedra partida que sta prop de Sant Saloni, la qual partí Soler de Vilardell ab la spasa tant nomenada, és cosa digna de consideració. Y perquè aquest cas maravellós que succehí nol trobaran en històries, y és cosa certa que ha succehit, segons antigua tradició, serà bé referir lo que en esta ocasió succehí.

Lo cas és que junt a Sant Celoni avia un drach de gran estatura, y tan ferós que ningú se atrevia a passar per lo camí; féu notables danys y tragà a molta gent. Emprengueren molts matar-lo, però restaren morts y vençuts del drach.

Un dia, vigília de una festa, estant per anar a tallar rama un home anomenat Soler de Vilardell, li acontegué que acudí, estant per exir de casa, un pobre, lo qual per amor de Déu li demanà almoyna. Dexà Soler la espasa que tenia en la mà a la porta, e pujà dalt per fer-li almoyna; quant baxà no trobà lo pobre ni sua espasa, sinó una altra en lloch de la sua. Desembaynant la espasa aparegué-li bona, y pegant ab ella a un arbre, rompé lo tronch per lo mig.

De aquí prengué motiu per a pensar que alguna cosa miraculosa devia ser lo del pobre y aver-li cambiat la espasa; reduí”s a la memòria los danys que feya lo drach en aquella terra; pensà si Déu li auria enviada aquella espasa per matar lo drach. Consultà lo cas ab persones religioses y descretas, y tots li aconsellaren era rahó emprengués aquella cosa, de la qual avia de redundar tanta utilitat ab aquella terra.

Comanà’s de veres al Senyor y determinà de armar-se y anar a pelar ab lo drach. Y acompanyat de molta gent, antes de despedir-se dels qui anaven en sa compañia, per a provar la espasa, pegà ab ella a una ferma pedra y partí-la per lo mig (que es lo que apuntava de la pedra partida que està en Sant Saloni.) No fou de poch contento aquest partir la pedra, antes bé donà esperances a tots de la victòria avia de alcançar en Soler de Vilardell del drach.

Despedit de la gent que l’acompanyava, acudí a hont sabia trobaria lo drach, y en acostar-se a ell an gran ànimo donà un colp al drach, tant ferm e rèzio ab la espasa, que restà lo drach partit y mort.

Tornà-sse’n En Soler de Vilardell ab gran contento, y encontrant ab la gent lo avia acompanyat, alcà lo bras y espasa dient: !O espasa forta y bras valerós d’en Vilardell!” Y com en la espasa y agués sanch del drach, en lo alçar del bras caygueren algunes gotes de sanch de la espasa, y entrant-se’n per lo bras, li inflaren lo braç, del qual morí En Soler de Vilardell.

Aquesta narració es troba en el llibre titulat Sermó vulgarment anomentat del sereníssim senyor don Jaume segon, justicier y pacífich rey de Aragó y compte de Barcelona, fill de Don Pedro lo Gran y de dona Costança, sa muller, que fou predicat, l’any 1596, pel doctor en teologia Onofre Manescal a la Catedral de Barcelona. Sembla que el text, inclòs en una miscel·lània de coses curioses no formava part del discurs original i hi va ser incorporat amb posterioritat, en l’edició impresa de l’any 1602. El fet que Manescal realitzi l’aclariment”...segons antigua tradició...”, ens dóna a entendre que pren la llegenda de la tradició oral, potser de la vila celonina (Riquer, 2000).

Sobre aquest relat, Martí de Riquer fa les reflexions següents:

De cavaller a bosquerol. En aquesta versió de la llegenda, l’heroi no és un famós cavaller ni resideix en un castell. L’anomenat Soler de Vilardell és un home que viu en una casa, va a bosc a fer llenya i necessita el consell de persones religioses.

Cristianisme i paganisme. L’aparició d’un misteriós captaire, sens dubte un enviat celestial, revesteix la llegenda d’un sentit religiós, cristià, que no sosseïa en les referències medievals. Tot i que no indica la festivitat de què es tracta (més endavant, altres autors en faran menció), Manescal ja precisa que l’encontre es produeix en un dia de vigília. Les proves de l’arbre i la pedra, de caràcter més aviat pagà, garanteixen les propietats miraculoses de l’espasa.

Una mort inesperada. Davant una acció tan valerosa, hom esperaria que l’heroi rebés alguna mena de premi. No obstant això, Soler de Vilardell mor inesperadament. Aquesta manca de lògica deriva de la mateixa incompresió de l’autor. Manescal, tot i recollir l’exclamació victoriosa de l’heroi “¿O espasa forta y bras valerós d’en Vilardell!, no n’arriba a comprendre el veritable sentit ni les seves implicacions

Entre els anys 1640 i 1652, l’arxiver Diego de Monfar i Sors ens ofereix una nova versió de la llegenda a la seva Historia de los condes de Urgel. D’aquest relat, ens limitarem a dir que resulta una traducció, gairebé idèntica, del text de Manescal. Ara bé, és important remarcar que Monfar segueix sense comprendre el sentit de l’exclamació d’en Soler i opta per suprimir-la, fent encara més incongruent la mort de l’heroi (Riquer, 2000).

El Libre de feyts d’armes de Catalunya (Roig i Jalpí, 1930) conté una de les narracions més conegudes de la llegenda de l’espasa de Vilardell. L’obra, falsament atribuïda a Bernat Boades, va ser redactada per Joan Gaspar Roig i Jalpí entre els anys 1673 i 1675. Aquest autor, a diferència dels altres, recolza la seva història en “un libre molt vell, scrit en pergamí” (Roig i Jalpí, 1673-1675), no pas en la tradició oral. A més Roig i Jalpí és el primer que situa cronològicament els fets, concretament, a finals del segle XI, “en lo començament del regiment d’En Berenguer Cap de Stopa del seu comptat de Barcelona” (Roig i Jalpí, 1673-1675). En el text, més extens que els anteriors, l’heroi tornar a ser “un sforçat cavaller apellat Soler de Vilardell, senyor del castell de Vilardell” (Roig i Jalpí, 1673-1675) i, i gual que en la versió de Monfar, s’omet la seva exclamació victoriosa. D’entre les principals innovacions de Roig i Jalpí, cal destacar-ne les següents:

L’aparició de Sant Martí. El misteriós captaire és identificat com a Sant Martí en el passatge següent: “E un jorn, lo gloriós monsènyer Sant Martí, bisbe de Tours, en França (patró de la sgleya que s apella de Sant Martí de Partegàs, propet de la vila de Sant Celoni), en figura d’un pobre que n demanave almoyna, va tocar a la porta del castell de Vilardell...”(Roig i Jalpí, 1673-1675).

Un arnés ben lluent. En aquesta versió de la llegenda, la mort del drac es troba directament relacionada amb l’arnés del cavaller, tan lluent que semblava un mirall. “Mes quant veiè al cavall cuberts ab aquells arnesos tant lluents qu ell matex se’n veia com si fos un mirall (¨...), la ferotge bèstia va restar parada; mes tantost lo cavaller, (...) li’n va tirar la llança, ab la qual li’n faé gran mal (...) se’n va sentir molt lo drach, que n faé un bram molt furiós e spantable. Mes com veié en l’arnès una figura de drach tant gran com ell, més que més en l’escut, ne va restar molt sglayat, e meté’s a fugir; e tantost lo cavaller va anr detràs d’aquell ab la spasa a la mà, e, aconstant-s’i, ab tanta força com avia li’n va segar lo coll, e.l lexà mort en aquell lloch (“Roig Jalpí, 1673-1675). La presència dels miralls és un tema folklòric que apareix en altres llegendes catalanes, com la del drac de coll de Canes, que també és mort en quedar paralitzat davant la seva imatge (Riquer, 2000).

L’enterrament del drac.Al final del relat, Roig i Jalpí ens detalla que “perquè no enfaccionàs aquella terra ab lo pudor, faé prestament que.l cubrissen [el drac] de pedres e de terra, e tant, que sobre d’ell s’i faé un gran munt” (Roig i Jalpí, 1673-1675). Marí de Riquer aclareix que el sebolliment del drac també és un tema de certa difusió, que es troba en tradicions orals de Tortosa (RIQUER, 2000).

L’any 1839, Pau Piferrer ens fa arribar una nova versió de la llegenda, inclosa al primer volum del seu llibre Recuerdos y bellezas de España. Aquest rela, tal com indica l’autor, depèn en gran part de la versió d’Onofre Manescal, referit en el text com “el buen Menescal”. No obstant això, Piferrer hi introdueix algunes modificacions.

L’origen del drac. Segons explica Piferrer, “al ceder los hijos de Mahoma sus castillos y sus ciudades a la victoriosa espada cristiana, soltaron un enorme y feroz dragón que en un castillo del Vallés, vecino a Barcelona, hasta entonces tuvieran encerrado” (Pau Piferrer, 1839).

El càstig diví. Tot i que l’autor no acaba de comprendre el sentit dels mots de la tradició oral, introdueix algunes paraules que justifiquen la mort de l’heroi en la pronúncia del conjur. “Ufano y algo orgulloso con la singular victoria, volvióse para la dividida peña donde les aguardaban sus amigos, y al llegar, levantando el brazo y con voz engreída esclamó: !O fuerte espada y valeroso brazo de Vilardell! “ (Pau Piferrer, 1839). Els mots orgulloso i voz engreída donen a entendre que la mort d’en Soler de Vilardell és el resultat d’un càstig diví, com a conseqüència de la seva fatxenderia (RIQUER, 2000).

A principi del segle XX, el rector de Sant Celoni, mossèn Francesc de P. Figueras, pronuncià una conferència titulada Històries i tradicions, dedicada principalment a la llegenda de l’espasa de Vilardell. D’endre els elements que poden derivar de la tradició oral, Martí de Riquer en destaca un que fa referència a l’estatus social del nostre heroi. “vivia en aquells temps un tal Berenguer Soler de Vilardell, honrat pagès home pietós i valent soldat que en diferents lluites havia mostrat son valor combatent als alarbs en compayia de nobles del Vallès i dels comptes de Barcelona” (Francesc de P. Figueras, 1917). Així doncs, Soler de Vilardell deixa de ser un gran senyor, no resideix a cap castell, i, com en el relat de Manescal, torna a ser un home humil, un pagès (Riquer, 2000). En darrer terme, mossèn Figueras finalitza la seva narració amb la quarteta següent:

Espasa valerosa,
Bras de cavaller,
Partiràs la roca
I el drac també.

LA INTERPRETACIÓ DE LA LLEGENDA AL SEGLE XX. RESOLUCIÓ DE L’ENIGMA.

Pau Vila, en l’obra Visions geogràfiques, inclou un petit capítol dedicat al drac de Vilardell (publicat el 2 de gener de 1936). El capítol s’inicia amb una narració de la llegenda construïda a partir del Libre de feyts d’armes de Catalunya, on es combinen fragments del text original i descripcions de l’autor. A continuació, P. Vila ens ofereix alguns detalls de la recerca que va realitzar a Sant Celoni, amb l’objectiu de “comprovar sobre el terreny l’existència de la llegenda cavalleresca, i què en restava” (Vila 1962).

En un primer passatge, P. Vila analitza els orígens de la llegenda, i atribueix la creació del drac a un cas de zoomorfisme (ús de formes animals):

La malesa bosquetana i els sots feréstecs de les torrenteres formaven un paratge a posta per entaforar-s’hi malsalva els vianants que transitaven per aquell pas obligat entre Barcelona i Girona. Quan, closa la Reconquesta, el tràfic s’intensifica, els lladres de camí ral s’ensenyoreguen d’aquest tros i coaccionen brutalment persones i coses, amb dany de vides i d’hisendes. La bram lúgubre de crims i robatoris acabaria per crear, a través de la imaginació popular, esparverada, una bèstia fantàstica, executora de tanta malvestat com hi succeïa, i encara més que hom no s’imaginava. Així sorgiria el drac monstruós, i així s’originà la llegenda, amb llevat d’altres contalles. És un cas de zoomorfisme com se’n troben a totes les mitologies antigues i a la mitologia popular.
(Pau Vila, 1936)

Segons aquesta interpretació, la més estesa de la llegenda, el drac no seria res més que una colla de bandolers que actuava prop de Sant Celoni. Els atacs d’aquests grups podien arribar a ser molt violents, i sovint causaven la mort dels que tenien la desgràcia de caure a les seves mans (Puche, 1984). L’aparició dels cadàvers, doncs, hauria donat lloc a la creació d’un ésser malvat i ferotge que, en l’imaginari col·lectiu, hauria pres la forma d’un drac.

El camí ral que vorejava la Tordera era un pas obligat entre Barcelona i Girona, i esdevingué un dels millors indrets per als atacs dels bandolers.

Sobre l’amagatall de la bèstia, la Roca del Drac, P. Vila en fa el comentari següent:

Es tracta d’un aflorament quarsós, aïllat probablement per l’erosió fluvial d’altre temps. Hom aprofità les diaclasses naturals de la roca per a obrir-hi una petita excavació a tall de cova, dins la qual, però a penes si pot moure’s, ajupida, una persona: mal podia haver-s’hi amagat, doncs, una bèstia monstruosa. Si malgrat la petitesa del forat, la fantasia assenyala la roca com a amagatall del drac, cal atribuir-lo al fet que la susdita blancor del roc dins el paisatge de l’indret resulta desvetllador de fantasies.
(Pau Vila, 1936).

En aquest text, ens crida l’atenció que l’autor atribueix la creació de la cova l’acció humana, aprofitant l’estructura del material geològic. Així doncs, P. Vila deixa constància d’allò que ja ens han transmès les fonts orals (vegeu l’entrevista a J. Coll).

Ara bé, l’aportació més important d’aquesta recerca és, sens dubte, la justificació de la mort inesperada d’en Soler de Vilardell. El conjur serà la clau de l’¡enigma, que gairebé set segles després d’Eiximenis resoldrà un pagès del poble de Montnegre:

El drac, espantat de la brillantor del cavaller, s’entafora a la cova; Soler de Vilardell s’hi atansa, aixeca l’espasa meravellosa, i murmura:

Braç de virtut,
Espada de cavaller,
Roca i drac
Jo partiré.

L’acer fendeix la pedra i occeix la bèstia. Radiant. El cavaller enlaira amb crits de joia l’espasa victoriosa per anunciar-ho a la gent que espera anguniosa a l’altre costat de la Tordera. Amb l’adelarament d’aterrar la fera, però, soler de Vilardell ha desvirtuat parcialment l’efecte del conjur pel fet d’haver transposat els mots dels primers versos, puix havia de dir:

Espasa de virtut,
Bras de cavaller....

Una gota de sant emmetzinada del drac, que degotava per l’espasa enlairada, li caigué al damunt, i el brau i noble senyor de Vilardell morí de sobte.
(Pau Vila, 1936)

Així doncs, el conjur trabucat, motiu folklòric ben conegut, és la causa de la mort del cavaller. L’espasa era una arma “de virtut” que va deixar desprotegit l’heroi, en atribuir-se a si mateix el mèrit de l’acció. Fins aquest moment, cap dels narradors de la llegenda havia comprès el sentit dels mots recollits de la tradició oral. Manescal la va transmetre en el seu sermó; Monfar i Roig i Jalpí la suprimiren; i Piferrer la va modificar, donant a entendre que era un acte de fatxenderia (Riquer, 2000).

Avui en dia, molts celonins coneixen la llegenda del drac de Vilardell, que continua viva en l’imaginari col·lectiu gràcies als esforços que s’han destinat a difondre-la.
Dentre aquestes actuacions destaquen: la publicació del llibre Espasa de virtut, braç de cavaller: la llegenda d’en Soler de Vilardell (d.a., 1991) des de l’Àrea de Cultura municipal, la construcció d’un drac de cartó pedra i la instal·lació d’un vitrall (amb el cavaller, l’espasa i el drac) a la sala de plens de l’Ajuntament.

ELS SÍMBOLS DE LA LLEGENDA

Les llegendes de dracs i cavallers contenen una simbologia específica que es manifesta a través de la presència, o l’absència, de determinats elements. En la nostra història hi apareix un drac, molt comú en el llegendari català, que podríem equiparar al de Sant Jordi. Ara bé, no tenim princesa, sinó un sant que ens portarà una arma de virtut, una espasa i no una llança, que posarà en mans d’un cavaller. Només a través d’aquests símbols, gens casuals, ja podem confegir una determinada transmissió de valors (R. Verdaguer, com. Pers.).

EL DRAC DE VILARDELL

Pau Piferrer, en la seva versió de la llegenda d’en Soler de Vilardell, ja ens dóna una de les claus per interpretar la simbologia del drac. Aquest era un element habitual en el llegendari de la Reconquesta i, segons sembla, la seva aparnça física podria procedir d’algun animal portat pels musulmans. En aquella època, el poble no era capaç de classificar-lo entre la fauna autòctona,i, davant d’allò desconegut, van veure un perill. Així doncs, aquest animal es trasllada l’imaginari popular com a simbologia, i s’identifica com una bèstia terrenal, que treia foc i feia pudor. El seu aspecte aterridor responia al que, en aquella època, imaginaven 3que era el dimoni. D’aquesta manera, la presència del drac en un llegenda significava el mal, el perill, la brutícia... la part més dolenta de la humanitat (R. Verdaguer, com. Pers.).

EN SOLER DE VILARDELL, EL CAVALLER

Les armes de virtut són l’expressió d’allò transcendent, unes eines que baixen del cel per ajudar-nos a lliberar la terra del mal. Ara bé, aquestes armes no serien res sense la intervenció humana, sense la mà d’un cavaller que empunyés l’espasa. En la nostra llegenda, a més, aquest cavaller no fa servir l’arma per al seu propi benefici, sinó que la utilitza per alliberar el poble del mal que propaga la bèstia. Resulta molt significatiu, doncs, que en el moment en què rep l’espasa de virtut, la porti al Pertegàs per mostar-la a la comunitat. Aquesta conducta s’ha d’interpretar com un signe d’unió: tots junts, amb l’ajuda d’una eina celestial, alliberaran la vila del drac ¨(R. Verdaguer, com. Pers.).

Paral·lelament, en la figura del cavaller, apareix un altre símbol: el mirall. Aquest element és introuït en la llegenda en la versió que en fa Roig i Jalpí al Libre de feyts d’armes i , inicialment, pot ser interpretat com un record del mite de Narcís, la contemplació e la contraimatge d’un mateix, l’arnés que porta Soler de Vilardell és tan lluent que el drac hi veu reflectida la seva imatge, i queda glaçat davant la seva pròpia lletjor. Tanmateix, la simbologia del mirall també estaria relacionada amb la bruixeria. Quan un nadó naixia, la llevadora, que sovint era identificada com una bruixa li mostrava tres elements: unes tovalles blanques de lli, un pa i un mirall. Aquest darrer tenia la funció de mostrar al nounat la seva imatge per tal que veies el caràcter, gens afable, del món on iniciava la seva vida (R. Verdaguer, com. Pers.).

ESPASA DE VIRTUT

En la llegenda del drac de Vilardell, apareix un element realment interessant, una “espasa de virtut”. Segons la tradició, els posseïdors d’aquestes armes no podien ser morts ni vençuts en la lluita. El seu ús estava prohibit en els combats judicials, on els contendents havien de comparèixer en igualtat de condicions, i només era permès en la guerra. El mot virtut atorgava a l’espasa una condició sobrenatural, un valor de meravella, prodigi o miracle que no provenia de cap fenomen cristià. Una arma meravellosa ho era per raó d’haver estat forjada en condicions astrològiques propícies, sota la influència astral d’una determinada constel·lació (Riquer, 2000).

L’espasa és una arma en forma de creu, i , dins la simbologia, esdevé el signe d’unió de l’exèrcit cristià en la seva lluita contra l’infidel, un signe de guerra. Més enllà d’aquesta primera aproximació i a diferència d’altres armes, com la llança l’espasa és un element contundent que trenca, parteix, secciona... que mata fent dues parts. Representa, doncs, la simbologia del segmentar el bé del mal ¨(R. Verdaguer, com. Pers.).

El fet que a la llegenda sigui Sant Martí, el portador de l’espasa, tampoc és gratuït. Aquest sant, convertit posteriorment en bisbe de Tours, era per origen un cavaller, i, en la iconografia cristiana, hi ha dues formes de grafiar-lo, assegut com a bisbe o al damunt d’un cavall tallant per part de la seva capa per a un pobre (si un cavaller romà quedava sense capa, perdia la seva condició de cavaller). Sant Martí també era el patró de la cavalleria francesa i, en la lluita contra l’infidel, era un signe d’identitat, fortament inserit en la moralitat del poble (R. Verdaguer. Com. Pers.).

Quant a l’espasa, existeixen certes contradiccions entre diferents historiadors. A Espanya, només existien cinc espases de virtut, citades en el testament de Pere el Ceremoniós (1370): “Quinque enses quorum unis vocatur Sancti Martini, alius Vilardello, alius Tison et... alius Triveta, alius Clareta” (Riquer 2000). El fet que parli de l’espasa de Sant Martí, àlies Vilardell, fa pensar que podria tractar-se de la mateixa espasa, però segons Martí de Riquer són dues armes diferents. L’última notícia de l’espasa de Vilardell apareix al segle XVII, al Libre de feyts d’armes, i l’espasa de Sant Martí es troba actualment al Musée de l’Armée de París. En qualsevol cas, segons la tradició, les dues armes eren idèntiques i en l’empunyadura apareixia la imatge de sant Martí com a cavaller (R. Verdaguer, com. Pers).


REFERÈNCIA INFORMACIÓ
1274. Sentència de Jaume I sobre l’espasa de Vilardell Arnau de Cabrera denuncia al rei que, contra allò que era establert, Bernat, fill de Bernat de Centelles, portava en combat judicial l’espasa de Vilardell (“ portavit ensem de Vilardello, qui quidem ensis habet virtutem ut nullus subcumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit”).
1285. Alfons el Franc paga per l’espasa de Vilardell A la mort del seu pare, el rei Alfons el Franc comença a lliurar, a terminis, determinades sumes de diners que acrediten la compra de l’arma: el 20 de febrer de 1286 ordenà el pagament a Berenguer de Vilardell de 2.030 sous barcelonesos per saldar el preu de l’espasa (“de pretio ensis vocati de villardello”).

1324. Carta a Jaume II sobre la batalla de Lucocisterna En una carta a Jaume II, s’informa del ‘eficàcia de l’arma en mans de l’infant Alfons: “...e ab l’espasa de Vilardel esgerrà-li lo caval...”. Pere el Ceremoniós, en la seva crònica, també recorda aquest episodi, i lloa novament l’eficàcia combativa de l’arma 1370. Testament de Pere el Cerimoniós. En aquest document fa constar que conserva l’espasa de Vilardell, juntament amb quatre altres espases: “quinque enses quorum unis vocatur Sancti Martini, alius Vilardello, alius Tison et... alius Triveta, alius Clareta”.
1385-1387. Francesc Eiximenis,Dotzè del Chrestià Aquesta és l’última notícia històrica de l’espasa de Vilardell. En el libre dotzè de Lo Chrestià confirma que “ e en los archius del senyor rey d’Aragó huy present és la spasa de Vilardell...”.
1673-1675. Libre de feyts d’armes de Catalunya Roig i Jalpí cita en diverses ocasions aquesta espasa de virtut:
“E prestament, ab gran gentilea, lo compte baxà de son cavall, e ab la spasa en la mà (que.n era d’En Vilardell, la qual li’n va donar sant Martí, vestit com un pobre per què.n matàs al drach, axí com desús vos he recitat)...” (fragment del Bon Comte de Barcelona i l’Emperadriu d’Alemanya)
“...faé grans faeits de cavalleria ab l’aspasa de sant Martí, qui.n era aquella de tanta virtut que por lo dit benayuntura monsènyer fo dada an An Soler de Vilardell, perquè ab ella matàs la ferotge bèstia d’aquell malvat drach qui.s menjave la gent, axí com desús vos he recitat. “ (fragment de “la conquesta de Sardenya”)



EL CONJUR TRABUCAT

El darrer símbol d’aquesta llegenda, revelat en la recerca de Pau Vila, és el conjur trabucat. En Soler de Vilardell, en intercanviar les paraules, s’atorga a ell mateix la virtut i envia el missatge següent: “Déu, no et necessito.” L’home es rebel·la contra allò transcendent, i es posa a ell mateix en el centre de la creació i, en aquest instant, es produeix la mort del cavaller. Aquesta mort ha de ser interpretada com una manifestació del poder diví, que posa l’home al seu lloc i l’informa que encara necessita la seva intervenció. Així doncs, es produeix el tancament del cercle: al final de la història tornem al principi (R. Verdaguer, com.pers.).