PRESENTACIÓ DEL TERCER VOLUM DE LES MEMÒRIES DEL PRESIDENT JORDI PUJOL A SANT CELONI

Un relat de: serrallonga

Molt bona tarda,

Honorable President Jordi Pujol, celonines, celonins, amics, coneguts i saludats, vagi d’entrada aquest exordi per aclarir i modificar el concepte que fins avui he anat escampant respecte de l’orgull celoní.
Enguany fa vint-i-cinc anys que, servidor de vostès, per mor i gràcia dels celonins que m’han permès ajudar des de la casa Gran (penso que ajudar és la paraula, no voldria que fos destorbar, la paraula) i també saben que vinc d’Arenys de Mar. I quan vaig arribar a Sant Celoni, de seguida vaig percebre una petita diferència en la forma que tothom es comportava respecte de la vila:
A Arenys de Mar, quan ens pregunten d’on som, treiem pit, mirem enlaire, i diem:
-Som d’Arenys de Mar. Perquè? Perquè estem orgullosos de pertinença a la petita pàtria encerclada de turons, de pertinència a “banda armada” on les armes son el seny la rauxa, l’orgull.... en definitiva.... som paveros.
I quan vaig arribar a Sant Celoni, i preguntava a les persones que em varen acollir, d’on eren, totes, et responien abaixant el cap, miraven a terra i deien:
-Som de Sant Celoni. Com si estiguessin condolguts de pertànyer a una vila que potser no els abellia massa.
Jo acabava la conclusió i els deia:
Si en prenem un d’Arenys de Mar i un altre de Sant Celoni, els sumem, els partim per la meitat, en farem dos de normals, la paveria dels d’Arenys de Mar, juntament amb la humilitat dels de Sant Celoni, en fèiem dos d’iguals.
Bé, avui voldria demanar perdó per aquestes apreciacions que potser eren massa subjectives i fruit d’una conclusió mal girada i poc observada.... Amb el temps he vingut a detectar que els celonins potser no estan orgullosos de pertànyer al petit clos de Sant Celoni, però sí que estan orgullosos de pertànyer a un determinat indret, més ample, més difuminat, potser a tot l’espai que els configura, encara que no coincideixi amb la vila de Sant Celoni.
Però tanmateix l’orgull hi és:
Ells estan orgullosos de pertinença a la muntanya de baix, a la muntanya de dalt, al corredor de la Tordera, en definitiva a l’espai que els configura.....
Aquest indret únic que configura tot el mon del Baix Montseny. I avui, president, d’aquest indret no en direm l’androna de Catalunya. No , avui no toca....

I això, m’ho han fet observar molts amics de Sant Celoni: Vaig veure la passió per l’entorn, ja fa anys, del plorat Ramon Vila. I he vist la passió de mestre Josep M. Panareda, apassionat per les persones i la geografia que l’envolta, i la de mestre Martí Boada, que engresca tothom qui vulgui sentir-lo descrivint i fent lloances de les dues muntanyes: la de Baix i la de Dalt I com en Martí Monclús, apassionat celoní (aquest sí) i també de l’entorn, com en Joan Coll, sense el qual no sabríem copsar els indrets com el Molí d’En Coll i la roca del Drac... com en Jordi Novell, com l’Anna Puig, com l’Angels Berenguer, com la Carme Fernàndez, com la Pepita Caballé i en Pep Tarragó, com els alcaldes Francesc Deulofeu i Joan Castaño...... i de tots ells i de molts més, m’he anat adonant que si bé no tenen un especial orgullo de pertànyer al clos tancat que és Sant Celoni, sí que estan orgullosos de pertànyer a un indret determinat amb una configuració absolutament diferent a la petita pàtria encerclada de turons d’Arenys de Mar. La configuració que ha tingut Sant Celoni, és absolutament diferent, i d’això, molt honorable Jordi Pujol, en puc donar fe. Es de tot l’espai del que avui en podem nomenar Baix Montseny que n’estan, n’estem enamorats....
Fixeu-vos bé que cada matí de cada matí, quan els celonins ens aixequem a bona hora, i trèiem el cap per la finestra, veiem la muntanya de Baix amb la que estem absolutament lligats, estem travats, units, amb comunió eterna, com no pot ser d’una altra manera.
El Montnegre, ha estat per nosaltres la nostra fàbrica dels neguits diaris, ha estat la nostra guardiola de futur, la nostra eina que ens ha permès viure..... El Montnegre ha estat per nosaltres: els boscos, els aulets, les vinyes del sot de bochs, ha estat per nosaltres Fuirosos, ha estat per nosaltres les rouredes, ha estat per nosaltres els faigs, i de la muntanya de baix n’hem obtingut el carbó, el carbonet, n’hem tret el vi, les perxades, els roures que ens han permès construir cases...... en definitiva, n’hem tret la vida, i de tot això, els celonins no n’han fet massa alegroies....... no hi ha hagut cap poeta que ho hagi cantat degudament.
Però, President, Sant Celoni ha estat un poble de treballadors, acollidor, de peus ferms a terra, de treball, de feina, de rauxa.... Hem sabut fer conviure el treball i la festa, això si, banyant-nos els peus a la Tordera.... Hem pouat la nostra dèria per viure d’una muntanya que tanmateix ni sap traginar l’aigua: quan plou, no sap entomar l’aigua ni la sap agombolar.... No sap assaonar la terra, ni sap fabricar el tempir necessari, ni sap conduir-la cap els torrents i reguerols. Com a molt, sap fer xaragalls als camins que, amb paciència de Job, cal tornar a construir.... I aquesta és la nostra muntanya de baix..... Feina, i arrelament al país.....
Però, ai las! que no només és això: per Sant Celoni també hi passa el corredor que lliga Europa amb la Península, i avui President, ja he dit que no tocaria parlar de l’androna que Sant Celoni significa per a Europa i per a Catalunya, però sí que cal dir que per Sant Celoni hi passa la Tordera i la Via Augusta.
I podem dir que el Corredor de la Tordera és un element natural, però al costat de la Tordera hi ha l’autopista, hi ha la carretera, hi ha el tren, hi ha el gasoducte, hi ha l’oleoducte, hi ha el tren de gran velocitat, en definitiva hi passa tot allò que és necessari, no per a servei de la Vila, sinó que la Vila de Sant Celoni ha hagut d’anar convivint amb aquest espai. Un espai que els romans ja varen descobrir i no és endebades que per aquí hi passa la Via Augusta, i aquest fet ens ha permès tenir la Fundació hospitalària més antiga de Catalunya, i ja s’hi van instal.lar els hospitalers i els templers per a socórrer caminants: la Via Augusta venia de Roma i anava cap a Tarraco precisament per Sant Celoni, i en tenim un bell monument, el Pont Trencat, i d’això també els celonins, n’estem molt orgullosos.
I per això els celonins hem pagat un peatge, potser el paguem molt car si es vol, però n’estem absolutament orgullosos, perquè gràcies a aquest fet, hem propiciat que aquí s’hi establissin els hospitalers, els templers. N’hem fet de Sant Celoni un poble d’acollida. No és una casualitat que tenim Sant Celdoni i Sant Ermenter com a patrons de la Vila. Dos germans soldats romans que en passar per la Vila hi van deixar petja, abans d’arribar a Calahorra als peus del Cidacos on els van martiritzar. I tampoc no és xamba que gràcies a la Via Augusta tenim la llegenda del Drac de Vilardell, la llegenda més ben girada de Catalunya, a través de la qual els celonins, gràcies a l’espasa de Sant Martí que ens va portar el mateix Sant, varem poder vèncer el Drac. I també és gràcies a aquest corredor que va fer que, davant les pestes de l’edat mitjana, passés per aquest corredor una gernació que fugint de la pesta es traslladaven d’indret (no es casualitat que en una d’aquestes migracions, els Catarineu, família del migdia francès, passessin per aquest Corredor de la Tordera, s’establissin a Trenta Passes i de la seva nissaga en naixés el darrer President de la Segona República espanyola En Manuel Azaña.........
I és així que Sant Celoni ha tingut els peus molt ben travats al lloc on ha comunicat Europa amb la península i molt ben travats amb la feina i la vida que li ha donat la muntanya de baix...
Ah! Però no ens n’oblidem !!
Tenim la muntanya de dalt. La muntanya de dalt és el Mont Signis, és el nostre particular Sinaí. La muntanya que ha marcat el camí, no només per terra, sinó que per mar, quan els pescadors s’allunyaven de la costa i perdien terra anant a cercar la ratlla de l’horitzó, sempre els quedava el Montseny com a senyal....
I els celonins, que com hem vist tenim molt ben falcats els peus al nostre indret, hem sabut, de sempre, que la Muntanya de Dalt, el nostre Montseny ens ha senyalat el camí, ens ha guardat el Nord....
Aquesta muntanya ens ha marcat la diferència, fixi’s bé que si la muntanya de baix no sap traficar l’aigua, la muntanya de dalt ho sap fer-ho quasi bé tot.
Sap fer pujar ufanosos els avets, sap pujar xirois els faigs, sap endreçar l’aigua que vagi per les torrenteres, que llisqui cap els torrents, cap els rierols i cap a les rieres,..... En definitiva la muntanya de dalt ens ha estat un bon signe pels segles dels segles i encara avui ho és.
I a la Muntanya de Dalt li devem el fet que hi sigui, que marqui el camí, fins i tot podem dir que sense el Montseny, sense el Matagalls avui no tindríem el Metre. Quan en Jean Baptiste Delambre i en Pierre Mechain varen ser designats per l’Assemblea Francesa l’any 1790 per a trobar una mesura unitària i varen trigonometrar el quadrant del meridià terrestre: ens va donar la mida justa: EL METRE....
I així es varen acabar les quarteres del Vallès, les del Maresme... que feien que, quan un pagès del Vallès comprava una quartera al Maresme, sortia esquilmat perquè la mida del Vallés era 3672 metres i la del Maresme era de 2448 metres quadrats i quan un era al revés ja podeu comptar com xalava el pagès del Maresme .
Veiem doncs que el Matagalls és el símbol inequívoc de que avui podem comptar amb el metro, i el metro ha estat la mesura més important de la Europa Occidental.
I aquesta mesura va ser definitiva. I teníem la definició del metre:
“El metro es la diezmillonesima parte del cuadrante del meridiano terrestre”
I així, semblava pels segles dels segles, inamovible... El Montseny està allà on ha d’estar, sempre amatent, sempre guiant, sempre servint de signe... Sempre servint de referent.
Però també els referents, si ho son de veritat, han de canviar el seu discurs....
Res és definitiu, res ha de ser definitiu.....
D’aquí dos dies l’Ariadna, la nostra filla, presentarà el doctorat en químiques quan un dia, fent el fatxenda li vaig dir la definició del metre.... “ la diezmillonesima....... “ i ho vaig dir així, en castellà, sabent que deia una veritat universal..... ,
Ella em va dir:
- Papa, vas errat, avui el metro ja no és el que a tu et van ensenyar. Avui la definició actual del metre és la longitud recorreguda per la llum en el buit en un temps de 1/299.792.458 segon.
I amb això vull acabar president: El nostre poble sempre té els peus molt ben afermats al voral de qualsevulla muntanya, de qualsevol rierol o riera, en definitiva, del nostre país... però sempre necessitarem referents. Necessitarem sempre , qui ens pensi més enllà de la por.... I per això necessitem els signes, els senyals.
Però el senyal ha de ser real al moment, ha de ser dut a terme per qui és un referent .
I per això els referents és bo que se sàpiguen situar en els nous temps......
I és així que en aquest darrer volum de les memòries ens dieu que quan éreu president vareu ser lleial.... però no vareu comptar que ens esperaven a la cantonada ......
En aquest darrer volum de les memòries heu detectat que allò que preteníeu crear: els ponts de diàleg, la seriositat en la relació, la lleialtat..... ..... no comptava, no permetia entrellucar que ens estaven esperant a la cantonada, i fixeu-vos, allò que semblava definitiu: el metro és la diezmillonessima parte, ara en, català és la longitud del camí que recorre la llum......
Allò que ens semblava (en castellà) un principi fonamental de física, li hem trobat una definició més precisa....
I a allò pedagògic d’escolta Sepharad els pobles no poden ser si no son lliures.... ara potser tampoc ens val....
Havíem volgut posar vi nou en bots vells, i ens hem trobat sense bots i sense vi . . . de moment
Potser ara cal trobar nous arguments i trobar vi novell per omplir uns nous bots .
I per aquest viatge, ens feu falta els referents, aquells qui heu estat fidels per sempre més al servei d’aquest poble.....

President Pujol: Agraït a l’avançada. !

Moltes gràcies!

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: