Esmorzar de forquilla

I ja ho havien pronosticat, però nosaltres desobedients de mena, maldestrament iconoclastes, no hem fet cas a les veus assenyades dels respectuosos homes del temps:

No sortiu, que plourà... repetien cansonerament!!!, però què voleu, de vegades s'ha de ser poc plaent amb l'autoritat establerta, encara que aquesta sigui tan autoritzada com la dels homes de la cosa de la pluja...

I què voleu, ha plogut, i quina manera de ploure!!! Ai Mare de Déu!! Com més ens acostàvem a la nostrada muntanya, més plovia, i més emboirada estava i les nostres il·lusions caminadores anaven dissolent-se per deixar pas a les nostres il·lusions d'anar de pet al davant d'una bona taula...

I què! Doncs sí, hem acabat davant uns plats de tripa i morro, de llengua i pota, de... quin bé de Déu de bestiar cuit!! Quins plats més saborosos ... quina companyia més joliua... quin mercat, el de Sant Celoni, i quina llibreria la de l'Alguer 7 d'en Martí i família....

I ben cansats de la gran "caminada" hem retornat a la llar, havent fet la sortida més llarga de tota la temporada, la que ens ha menat davant del plat fumejant de l'esmorzar de forquilla.

Apali!