Una nit d'hotel

Si haguessis estat a l'habitació 107 de l'Hotel Sevilla, com jo, segurament, tampoc hauríes pogut dormir. Cops de porta; passes que intentaven, sense sort, ser callades, i paraules a mitja veu, però massa fortes, t'ho haurien impedit. El que no hauries sabut, estimat amic, hagués estat el perquè de tot plegat: el perquè de tant moviment a aquelles hores… i jo tampoc ho hauria sabut si no fos perquè hi vaig posar imaginació. De tota manera, que aquesta historia sigui una pura hipòtesi no t'ha d'impedir llegir-te-la…
El senyor i la senyora Llompard, els de la 108, eren un hipòcrita feliç matrimoni, bàsicament de conveniència. El senyor Llompard era un important empresari que feia la seva vida sense importar-li gens la senyora Montserrat, la seva dona. No sentia pas cap mala conciència quan se n'anava amb la Lluïsa, la secretaria; ni quan se n'anava a casa de la veïna del cinquè, aquella que se sentia tant sola des que va morir el seu marit… el senyor Llompard havia decidit viure la vida i els seus plaers, l'importava ben poc la seva Montserrat. La Montserrat prou que sabia tots els afers del seu marit, no calia ser Sherlock Holmes: l'Antonio no parava pas massa atenció en ser cautelós i dissimulat. Però la Montserrat era una senyora d'aquelles d'abans, que volia guardar les aparences per sobre de tot a més, no tenia cap font d'ingressos i no podia deixar a l'Antonio si no volia quedar-se al carrer. Va pensar que ja n'estava acostumada, que ja li anava bé, així li mantenien al marit entretingut. O potser va pensar que deixaria passar el temps, que ja se li passaria al seu marit aquesta falera per les dones…
Quan a la una del mati, en punt, el seu marit va sortir per la porta, ella va aixecar-se… volia espiar-lo.
A l'habitació 110, a la una en punt, va sonar un despertador. La Lluïsa el va parar de mal humor com sempre que es despertava. Se l'havia hagut de posar perquè havia quedat així amb l'Antonio. Ella encara no entenia què nassos hi feia la seva dona allà… en el que se suposava que seria el cap de setmana més romàntic que havien viscut mai el senyor i la secretaria. Li queia malament aquella dona, i, a més a més estava segura que era un sentiment mutuu. Sabia que la Montserrat sospitava alguna cosa. De fet, no hi pintava gaire una secretaria en un viatge de negocis, i la Montserrat no era tonta.
Just després que es despertés, es van sentir 3 cops a la porta que van tallar amb un ganivet el silenci que regnava a l'hotel. El senyor Llomprad va entrar a l'habitació.
3 minuts després, unes passes van sortir de la 108. La Montserrat mai no havia après a caminar sense arrossegar els peus.
Les passes es van aturar de seguida, i poc després unes passes molt més cauteloses avançaven en direcció a la 106. Era el pobre Armand, que tornava d'una nit de suposada festa, que havia acabat en una altra depressiva nit calurosa i amb gust d'alcohol. Des que s'havia separat de la seva estimadíssima Maria, que era negre tot, de dia i de nit. El pobre encara no entenia què havia fet malament, en què havia fallat, què havia canviat entre ell i la Maria.
Potser perquè no tenia res a perdre, va detindre el seu camí cap a la 106 i es va parar a parlar amb la senyora Montserrat, que restava dampeus i en silenci davant la porta de la 110.
De seguida que les seves mirades es van creuar, es va barrejar la nit, la tristor i la luxuria. El senyor Armand li va preguntar que què hi feia, allà, i ella va dir que havia perdut la clau. L'Armand, gentil com sempre, li oferí lloc a la seva habitació, i la Montserrat acceptà encantada, com si anar a l'habitació d'un desconegut, a la una de la nit, fos la cosa més normal del món. Dues perdones caminant cap a la 106. S'obre una porta i es tanca.
Al cap de 5 minuts ja sento uns crits de dona que intenten ser ofegats. Quan temps feia que la Montserrat no disfrutava fent l'amor?
A la 108, mentrestant, la Lluïsa i l'Antoni, xerraven a mitja veu, estirats al llit. L'Antoni sabia que a la Lluïsa li agradava sentir-se conquistada cada dia, i a ell també li anava bé sentir-se una mica conquistador. 2 minuts més tard, ja feien l'amor, però ells, completament en silenci.
A les dues en punt, la porta de la 106 es va obrir i es va tornar a tancar. Unes passes que arrossegaven els peus van anar fins a l'habitació 108. Es va obrir la porta de la 108 i es va tornar a tancar. La Montserrat va avançar fins al seu llit i va respirar en calma quan va veure que el seu marit encara no havia arribat. Va estirar-se panxa amunt, va somriure, i va sentir que s'havia tret 20 anys del damunt.
Dins la 106, l'Armand restava estirat al llit, completament nuu. Amb els ulls clavats al sostre, sentint-se especial, però ple de tristor: no s'havia tret del cap la Maria en cap moment d'aquella màgica nit.
A la 110, la Lluïsa i l'Antonio estaven mig adormits al llit de matrimoni. Havia estat una hora plena de passió i de mentides. L'Antonio, finalment va aixecar-se del llit, després de mirar el rellotge. La porta de la 110 es va obrir i es va tancar, deixant a dins a la Lluïsa, que cada vegada veia menys clara tota aquella història: ella se n'havia enamorat i ell només pensava en el sexe, o això creia ella.
L'Antonio va entrar a la 108 sense esforçar-se gens en ser silenciós. Es va estirar al llit i va veure els ulls de la seva dona oberts. De vegades, ni la foscor absoluta t'ho amaga tot. Anava a pensar una excusa, però va pensar que estava massa espès a aquelles hores, i que tampoc li hauria servit de res. La Montserrat gairebé ni es va adonar que havia arribat el seu marit. Estava revivint en el seu cap, el que havia viscut minuts abans a la 106. El seu somriure es perdia entre la no-llum.
L'Antonio va obrir la boca, volia desitjar-li bona nit a la Montserrat, però les seves paraules van quedar suspeses en l'aire quan la seva dona va dir gairebé pensant en veu alta:
- Què en penses de les bogeries després dels cinquanta ?
L'Antonio, possiblement, deuria posar cara de: « què-m'estàs-dient? » i deuria dir-li el bona nit que tenia pensat. La Montserrat, llavors, s'acaronaria el cos per sota els llençols, i es diria a s'hi mateixa que ella no havia passat dels trenta.
Mentre, la Lluïsa notaria que una llàgrima li estava recorrent la galta i pensaria, que l'endemà parlaria amb l'Antonio seriosament. Se sentia tant sola… Gairebé tant com l'Armand, que ja feia molta estona que plorava desconsoladament, com un nen petit, contra el coixí.
I jo, des del meu llit, pensava lo complicades que són les coses. Lo complicats que són els sentiments i lo que els compliquem…Vaig canviar de cantó del llit, vaig tancar els ulls, vaig concentrar-me en la respiració, i abans que el rellotge-despertador pités en senyal de les tres, jo ja m'havia adormit… és per això que no et podré explicar com continuen les històries…