Una ment obssessiva

Tothom es preguntava el per què de la meva apatia durant els darrers mesos. Començava a mirar-me les coses des d'una òptica distant i esgrimia un sentit de l'humor corrosiu que a mi em semblava cru com la vida mateixa.
El cert és que estava cansat de córrer i tenia massa coses per oblidar.
Hunter S. Thompson havia escrit: " N'estava tip de fugir [...] Un dia em va venir al pensament que un home només pot viure del seu ingeni i de les seves pilotes durant algún temps i jo tenia la sensació que les meves reserves s'estaven esgotant". A mi em passava exactament el mateix.
Recordo un somni. Anava en cotxe per una carretera estreta i plena de revolts. Estava assegut al seient del conductor amb l'espatlla recolzada a la portella i les cames sobre el seient de l'acompanyant, mentre observava com el paissatge empordanès s'esmunyia davant dels meus ulls. Llavors pensava: "Hauries d'agafar el volant si no vols estimbar-te al pròxim revolt". Però no feia res i, malgrat tot, l'automòbil continuava a la carretera, rodant i rodant fins que vaig despertar-me.
D'un temps ençà semblava que el món no tingués res a dir-me i jo a ell tampoc. Vaig aprendre que un home pot sortir de l'engranatge però que, tanmateix, la Màquina Infernal continua funcionant a tot drap, revolucionada i traient fum pels quatre cantons; a ningú importa si en formes part o no. Al capdavall, no en va molts m'havien titllat d'auster, esquerp, parc en paraules i expressivitat, però emotiu i sensible malgrat tot.
Muntanyes de merda introspectiva: m'havia tornat copròfag i la cançò enfadosa tornava a sonar amb més força que mai.
Jo us puc assegurar que el temps no ho cura tot, però finalment, un bon dia el genet va agafar les regnes.
Va mirar a l'horitzó amb els ulls mig closos i se li escapà un somriure dels llavis quan, amb força, va clavar els esperons a la seva mula. Aquest cop (igual que la majoria d'ex-convictes, jugadors o lladres de bancs) tenia un bon pressentiment.