UNA HABITACIÓ MEXICANA

El menjar havia estat excel·lent, malarauradament de la conversa no es podia dir el mateix. La Mercè m’havia quasi obligat a anar a sopar a ca la Mariona, una antiga companya del col·legi de monges que havia vingut a viure no feia ni un mes a la nostra recollida i selecta urbanització, i amb qui pretenia refer una amistat hivernada per la llunyania i el temps.

Tot un compromís, vaja!

- Vinga, anima't, que ja veuràs com t’agradaran, són com nosaltres, gent de món, viatjada, culta, llegida i amb qui podràs parlar de tot i de tothom, i amb criteri!

La veritat és que mai he aconseguit saber que carai entén la Mercè per ser com nosaltres... però això és una altra història que ara no toca.

La Mariona i el Vicenç eren una parella acollidora, això no se’ls podia negar. Simpàtics i oberts, et trobaves a gust amb ells encara que no volguessis. No sols t’obrien casa seva sinó que també un raconet del seu generós cor. I fent fent, sense adonar-me’n, al poc temps d’estar amb ells, em vaig trobar tenint-hi una familiaritat que en mi era del tot inusual, perquè –ho reconec- evito tant com puc el tracte íntim amb la gent, d’acord amb la màxima sartriana que l’infern són els altres. Quina veritat com un temple! Quina perla de saviesa! Beat Jean-Paul que al cel sies, ben solet!

Bé, com anava dient, i perdoneu-me la disgressió, el sopar havia estat excel·lent. D’entrada ens van oferir tota mena de closca, després unes gambes i escamarlans que callaven per tot, i per coronar-ho uns llobarros salvatges al forn com mai n’havia menjat d’altres. Decididament eren gent de peix – de família de pescadors, no cal dir-ho pas!. Tot exquisit!. El meu únic mèu al sopar va ser el vi –que els delatava com el que eren, uns esnobs integrals de ca l’ample-, albarinyo per començar i albarinyo per acabar –com si no hi haguessin excel·lents vins catalans per acompanyar el peix!-. Excepte aquesta remarca, inexcusable, però, l’àpat en si va ser immillorable.

Una altra cosa va ser la conversa. Ai, Mare de Déu del Carme! La conversa! Com es de suposar, aquesta va tenir un primer rodatge del tot previsible, que quan de temps que no ens veiem, que com va la feina, que quina casa més maca que teniu i quina ganga per aquest preu, que que tranquil que es viu aquí, que com està la família…. I quan vam tractar l’assumpte família res feia preveure que ens estàvem endinsant a poc a poc però irremissiblement en pantans fangosos i tètrics poblats per criatures dels somnis de la raó. Que no, que de fills no en volem tenir perquè és una responsabilitat molt gran portar canalla a un món com aquest… I vet aquí que arribats al punt “d’un món com aquest” i, com qui no vol la cosa, els nostres amfitrions es van treure les caretes i van mostrar clarament la seva flaca: la paranoia de la conspiració universal, composta per una samfaina cuita a foc lent, i ben condimentada, de governs a l’ombra, d’iI·luminati, de grups Bilderberg, de francmasons, de comissions trilaterals, de jueus i assimilats, i de tutti quanti de societats secretes i bajanades altermundistes niu-etx i embolica que fa fort!. Com més s’enervaven els seus ànims més el meu cervell racional es rebel·lava contra el reguitzell de desvariejos llunàtics en què s'havia convertit el sopar. Vaig anar aguantant i aguantant, quin remei em quedava, sinó!. La Mercè, coneixent-me, em mirava pregant-me amb els seus ulls silenciosos, més celestials que mai, que sisplau, sisplau fes-ho per mi no diguis res, que només és un sopar, un i només, sisplau….

Vaig aguantar com bonament vaig poder, ho juro, però quan el Vicenç va sentenciar categóricamente, i doctament ex cathedra, que existien proves concloents i irrefutables que la germandat dels alts dirigents incògnits que movien els fils del poder mundial eren extraterrestres i, més concretament, una mena de saures reptilians –que potser eren verds però de cap manera ecologistes, vés per on!- perquè estaven propiciant l’escalfament global per així preparar la invasió –que de súbtil no en tindria res, tampoc!- del nostre blau i estimat planeta patri, llavors, llavors no vaig poder contenir-me més, vaig esbufegar mirant la Mercè que feia cara d’esparverarada i, amb una disculpa maldestra, vaig demanar pel lavabo i vaig aixecar-me. Necessitava un temps mort per fer un respir i situar-me si volia que el sopar acabés més o menys passablement.

Com bé diu el xinet aquell del no-sé-què de la guerra – o si no ho diu, doncs és igual- la millor defensa és un bon atac. Em calia arrebatar-los les regnes de la conversa i capgirar-la, sinó volia acabar engegant-los a dida –que em conec!- i de rebot també tenint un conflicte gros amb la Mercè. I ho havia de fer i aconseguir sense que cap dels tres en fossin conscients, almenys del tot! Així, doncs, quan em vaig reincorporar a taula, i per sorpresa i a raig, vaig etzibar-los, com qui no vol la cosa, que ja que parlàvem de successos misteriosos, paranormals i tota la pesca –bé aquestes no foren les meves paraules exactament però tampoc no estàvem parlant d’això, ho reconec- i aprofitant aquesta avinentesa de grata conversa, doncs que bé, que a mi m’havia ocorregut un fet que a hores d’ara encara no sabia explicar-me, un fet que considerava encara avui que s’escapa a tota explicació física i lògica coneguda.

Tots van parar les orelles i, a més a més, la Mercè obrí els ulls com taronges al·lucinades.

Quan jo tenia vint-i-cinc anys vaig fer un viatget per Mèxic, amb motxilla i només una certesa, la data dels bitllets en què sortiria cap a Mèxic D.F, tot fent escala tècnica al Charles De Gaulle de París. Pel que fa a la resta de la planificació anava a l’aventura pura i dura, ja que sempre, com bé sap la Mercè, he defugit tant els viatges organitzats com les pseudo-aventures tapioquistes –i mirant-los no sé si em van captar la indirecta, perquè eren d’aquesta casta, però jo ja ho havia deixat anar i em vaig quedar tan ample!- . Bé, doncs, havent passat l’equador del viatge sense cap contratemps digne de menció, vaig arribar un divendres a la tarda a la Mérida del Yucatán, una agradable ciutat de províncies, i el primer que vaig fer-hi va ser buscar allotjament decent i barat. Demanant a uns i altres finalment em van adreçar a una pensió situada en un dels llargs carrers que condueixen als afores de la població. L’hostatge en qüestió tenia un aspecte més rònec del que m’hauria agradat. Era un enorme casalot decimonònic que, decididament, havia conegut èpoques més esplendoroses que les actuals. Tanmateix, la seva antiga magnificència es podia entrellucar encara en detalls com les seves finestres totes ricament reixades i que envoltaven la portalada majestuosa oberta de bat a bat per on el visitant s’abocava des del carrer a un pati interior agradablement ombrívol i exhuberant de plantes i arbres exòtics. Un aire senyorial, demodé i àdhuc gòtico-tropical, no sé si m’explico, ho embolcallava tot provocant-te una barreja de sensacions contradictòries de goig i temor. Vaig entrar decidit fins a l’atri sense veure ni sentir ningú. Cansat i pensant que potser m’havia equivocat, ja que la casa feia més pinta de ser un simple habitatge particular que no pas una pensió, anava a girar cua cap al carrer quan una senyora gran i d'edat indefinida va aparèixer del no-res per atendre’m.

L’habitació que em va oferir tenia, com tota la casa, unes parets altes i bellament decorades però envellides. Les portes – de doble batent totes- s’obrien amb una clau gran d’aquelles d’abans. El mobiliari de l’habitació, malgrat tot, no s’adeia amb el casalot, donada la seva senzillesa i vulgaritat. Constava aquest d’un llit de matrimoni correntet tirant a petit, un escriptoriet amb una cadira i un armariet amb mirall. I no hi havia bany a la cambra. Per fer qualsevol necessitat del cos havies de sortir a fora el pati i fer servir el comú de l’ala on estaves. Jo, que sóc un home de món, no vaig trobar aquesta petita incomoditat important. L’habitació estava bé, la pensió era tranquil·la i el preu era prou econòmic i ajustat, tot s’ha de dir, pel que s’oferia a canvi. A més a més, allí la pau era absoluta, com si el temps estigués en suspens o com si un servidor fos l’únic hoste de la casa, extrem aquest últim que semblava el més probable. I dic això perquè em vaig adonar, estranyat, que la resta d’habitacions tenien totes les portes entreobertes, amb el seu respectiu clauot al pany, com si estiguessin buides, almenys aparentment. Un lloc més recollit, doncs, no el podria haver trobat ni buscant-lo expressament, perquè si una cosa hi estava garantida en aquell vell casalot aquesta era que ningú no m’emprenyaria.

Una cop acordades, i pagades, amb la mestressa dues nits, vaig deixar la motxilla damunt l’escriptori i em vaig preparar per fer una dutxa ja que la xafogor de la tarda m’amarava de suor. A continuació vaig fer una bona migdiadeta i vaig fer una petita passejada d’exploració, arran de la qual cap a dos quarts de deu, finalmente, em trobava entrant en un restaurant xinès per sopar. Sopa d’aleta de tauró –autèntica, tu!- i ànec rostit, boníssim, amb una ampolla de vi i un parell de copetes de llangardaix perquè el te no se sentís del tot sol, aquest va ser el meu sopar de senyor al millor xinès de ma vida. Acabat l’àpat tot fent un rotet de plena satisfacció i ja un pèl –bastant, potser més aviat, per ser sincers...- tocat vaig preguntar per una sala de festa. La nit era jove i jo també, que carai!. L’ambient del lloc recomanat, però, no resultà ser res de l’altre món. Més de poble que una aixada rovellada, vaja!. Tot i això en l’estona en què vaig ser-hi van caure uns quants gin-tònics –ara, sincerament, sóc més russòfil, de vodka vull dir- que plovien sobre mullat en el meu cos ja xop d’alcohol. El resultat de tot plegat, doncs, i com era de preveure, va ser que em retirava cap a la meva habitació més aviat del previst i també més tort que dret. En arribar em vaig despullar del tot. Jo dormo a pèl, nuet vaja, que us ho digui la Mercè, - i els amics van adreçar-li un somriure, escandalitzats, acompanyant-la en el sentiment, però en plan progre, ei!- i vaig deixar la roba amuntegada sobre la cadira de l’escriptori per a tot seguit gitar-me damunt del llit i quedar-me dormit al moment com un angelet.

A la matinada la fresca i la claror de l’alba em van mig despertar. Descol·locat, i fent alhora un esforç per saber on era, vaig dirigir mecànicament la mà al terra per agafar el rellotge, ja que no hi havia tauleta de nit, i saber així l'hora que era. I res. Vaig palpar i palpar, però no vaig trobar-hi res. Estranyat, i més desvetllat, entre la penombra vaig veure- millor dit, vaig no veure- que tota la meva roba i fins i tot la motxilla, tot, absolutament tot, no hi era on havia de ser. Totes les meves pertinences, senzillament, havien desaparegut, descorporeïtzades, del seu lloc deixant-hi només una absència abassegadora. Com comprendreu, l’angoixa que em va aclaparar de cop va mig dissipar els efluvis bàquics que, tossuts, continuaven enterbolint el meu cervell – i mentre explicava això era conscient que no estava fent res més que donar la raó a la Mercè quan em diu que si no sóc més pedant i cregut quan parlo és perquè no m’entreno!. M’havien robat vilment !!! I el més fumut és que em trobava a milers de kilòmetres de casa, en un país estranger i estrany, sense res de res i, per acabar-ho d’adobar, em trobava com ma mare m’havia lliurat al món, nuet i sense diners, o pitjor ja que no tenia ni el trist pa de sota el braç de la famosa dita popular. Ni un miserable rosegó!. Res! El cor, això sí, el tenia completament desbocat, al galop salvatge, adrenalínic total, i l’aire i l’alè em faltaven mentre les punxades al cap de la tensió enterbolien els plans del que em calia fer, acte seguit, per sortir de la situació galdosa en què em trobava. Nerviós i cosnuet, estava en defcon roig total i col·lapsat, ho reconec. Però alguna cosa havia de fer. I ràpid. El primer que vaig pensar és que era molt aviat i que la jaia devia dormir encara i que, com que m’estava pixant, primer visitaria, despullat i urgent, el bany bordejant l’atri i encabat em cobriria amb el llençol i aniria a veure-la, i em sentiria, vaja si em sentiria. Dit i fet!. A l'urinari amb prou feines vaig poder pixar del nerviós que em trobava. Tot i així ho vaig aconseguir concentrant-m’hi com mai i no vaig esquitxar molt més del costum. Un cop satisfet el cos, vaig tornar a l’habitació i el que veieren els meus ulls em va deixar el cor aturat i la respiració en suspens. Aquesta última, a poc a poc, però, s’anà transformant en un llarg i profund sospir d’abatiment post-adrenalínic. La meva roba, la meva motxilla, fins i tot el meu rellotge al terra, tot, tot, absolutament tot estava tal com ho havia deixat en anar-me’n a dormir. No me’n sabia avenir. No era possible. Passada la primera impressió, un senyal d’alarma s’encengué com una bombeta al cervell. Desesperadament vaig buscar la cartera on duia els travels i els bitllets d’avió. Tot estava al seu lloc, a on ho havia deixat, és a dir, a sota la roba de damunt de la cadira. I no hi faltava res. Tot estava en ordre i la vida podia continuar com si tal cosa, excepte per un petit detall sense importància però empipador i inquietant. Feia un parell de minuts allí no hi havia res de res excepte un servidor conill, conill i totalment esmaperdut i estupefacte, i – cal dir-ho?- molt però que molt acollonit i cagat de preocupació.

Intranquil encara, em vaig vestir ràpid i em vaig estirar, ja més segur, damunt del llit per tranquil·litzar-me i pensar. Què havia passat? Ho havia somiat? No!, el cor encara em bategava amb força, desaccelerant-se, i això no ho causa un somni sinó un sotrac de realitat ben viscuda. Havia anat a parar a un altre món paral·lel d’aquells de la física quàntica i havia tornat al meu, després de pixar, per un forat de cuc situat al bell mig de l’urinari? –ah! així no la sabeu la teoria quàntica dels mons infinits i de les vides repetides, doncs, Mercè, amoret, fes-me recordar que encabat els ho expliqui amb tot d’ets i uts!. Havia estat víctima d’una conspiració, o m’havien gastat –però qui, si no coneixia a ningú!- una broma de mal gust ?. O potser els meus sentits, embotornats per l’excés de libacions, m’havien enganyat miserablement ? Un atac de bogeria transitòria ? Una habitació encantada ? Follets? Per cert, hi ha follets autòctons a Mèxic? O són tots criolls? No en tinc ni idea!. Mai no he sabut què dimonis va passar durant aquella nit i matinada en aquella fotuda alcova d’aquella ciutat provinciana. Mai! I mira que a partir de llavors sempre que dormo en una habitació que no és la meva –sempre, repeteixo- hi rumio una bona estona per si en una il·luminació sobtada en tregués l’entrellat lògic d'aquell estrany succés que encara ara m’esborrona la pell.

Pausa dramàtica. Els vaig fitar un a un. Muts i bocabadats, estaven pendents de les meves paraules, mestresses indiscutibles del sopar. Immutable, em vaig somriure per dins. Ja els tenia al sac! Ja eren meus! La conspiració judeo-masònica dels il·luminati reptilians verds antiecològics havia estat desactivada. La raó, deesa suprema, s’havia valgut de la literatura espúria i anecdòtica de viatges per véncer la follia irracional! Un cop més m'havia autodemostrat la meva superioritat sobre la resta dels mortals i aquest cop ni la pobra Mercè s’havia adonat del perquè estava explicant aquella història, d’altra banda superconeguda per ella.

I què va ocórrer realment a l’habitació d’aquella ciutat del Yucatán, quina explicació té tot plegat, potser us preguntareu, i amb tot el dret del món, amics meus. Doncs bé, a hores d’ara només us puc dir –i que quedi entre nosaltres- que tinc clars tres punts als respecte. El primer és que l’explicació no pertany als mons de la física quàntica sinó al de la física clàssica. El segon és que aixecar-se a pixar a fosca nit en un hostal on totes les habitacions són iguals, i estan obertes, és altament arriscat, i més encara si l’endemà no et recordes d’haver-ho fet. I tercer i últim, és que una doble equivocació in itinere habitació-lavabo-habitació pot retornar les coses al seu lloc primigeni per tal de conservar així l’harmonia universal entre món i ment. No sé si m’enteneu…. I si no ho capiu no serà perquè no m'expliqui bé! A veure si us ho haureu de donar mastegat, carallots!

No cal dir que la resta de la vetllada va transcórrer plàcida i vulgar, com era de preveure. Realment són una parella meravellosa. Llàstima que jo sigui tan sartrià perquè si no fins i tot podríem arribar a ser amics!