Un tipus dur

No he tingut gaire bon dia, estava desanimat...I, ves per on, trobo aquest relat de casualitat, però m'ha ajudat molt, de debò.
Sobre tot el principi, comença amb molta força.
Independentment de la història, és una bona reflexió moral.
Que vagi molt bé!
Alexander

Molt bó el relat, sobretot la forma d'amagar el sentiments... fa que et posis a la pell d'aquest tiu.

Potser queda massa subtil la frase:
"L'endemà al matí, després d'haver passat la nit a ca'l metge, en aquell ambulatori particular que els habituals anomenen la porta del Cel"
O potser (llegint els comentaris) jo tinc molta imaginació, però entenc que la Gemma ha mort.

Seguint comentant els comentaris:
Sensacions... Doncs a mi m'han quedat ...
"Comença la vellesa quan no la podem compartir"
Serà el primer vers d'un nou poema ...

Gràcies per la inspiració Foster
Una abraçada

foster!!!

No seré cruel com la Gemma34 (tot i que t'he vist alguna errada purament de forma).
Últimament, i no sé perquè, em molen els relats que, enlloc d'explicar històries amb finals sorpresa, expliquen (o et deixen) un estat d'ànim. O potser més un instant, una imatge. I aquest n'és un. Segurament hi influeix més l'estat del lector (a la tardor, les fulles cauen i el meu estat d'ànim tendeix una mica a devallar: no del tot, però sí que noto una certa ressaca i melancolgia de l'estiu. No et passa?)
Tot i que l'analogia del boxador i l'estat d'ànim, m'agrada la defensa aferrissada que aquesta persona té per la vida. No decau, ans el contrari, s'aixeca un cop i un altre. És curiós, però, que un estat d'ànim tan vitalista (es podria dir així?) no comporti un objectiu de vida més vital. Hi ha una diferència entre la persona que defensa la seva vida i la persona que viu sense ànim vital.

au! prou filosofades!

Marc.

Hola Sr. Llicenciat.
T'he vist una falta d'hurtügrafia. Jijijiji i no saps la ilu que m'ha fet. Fins i tot he anat al diccionari de la Llengua Catalana tota tremolosa per saber si de veritat tenia raó... i sííí!! En la quarta línia del tercer paràgraf al final de tot. "be" de bens s'escriu amb accent "bé" iuuuuujjuuuu... no saps que feliç que sóc. Mmmmh.... seguiré buscant jejeje és broma.

Ja que has posat el meu nom en aquest relat (ja sé que no sóc jo) dono la meva part de la versió:
.......................................................................

Sí. Efectivament jo sóc la Gemma de que parla el teu relat. Jo vaig abandonar L'Àngel. Però no has explicat rés de mi. Ni del meu patiment, ni del per què vaig haver de deixar-lo. N'estava farta d'ell. Era un mentider. Jo només feia el paper de mare protectora. Dient-li a tot moment el que no havia de fer i el que sí, i com. Però poques vegades em feia cas. I mentia tot sovint. Jo sabia que havia begut. I sempre ho negava. Però quan s'apropava a mi i em donava un petó, la flaire d'alcohol el delatava. Vaig arribar a odiar la seva saliva, i tots els seus vicis.
Mai podíem estalviar ni cinc. I els meus pocs diners es van esfumar. No tenia una feina estable. I tenia moltes èpoques en paro. I el temps lliure no l'afavoria gens. Mentre jo treballava ell dormia fins al migdia, no s'afaitava. I menjava qualsevol cosa. Solia tenir mal geni.
L'Àngel em va perdre. No vaig ser jo qui el va abandonar. Ell em va deixar escapar... Se'm va acabar l'amor molt aviat. Ja feia temps que em sentia obligada a seguir amb ell per por de que no acabés més malament. Sabia que jo era l'única persona que tenia a la vida que el guiava. Els seus pares l'havien fet fora de casa. Les germanes no en volien saber rés d'ell. I els amics anaven canviant molt sovint. O els que hi havia eren pitjor que ell, i l'animaven a que els acompanyés amb les drogues.
Però, i que me'n dius de les meves il·lusions?. Desitjava estar amb algú i confiar-hi. Necessitava sentir-me protegida i no haver d'estar sempre pendent de protegir jo. Volia ser abraçada i estimada sense que la pudor d'alcohol estigués pressent. A hores d'ara encara no m'he refet del tot. L'Àngel no està en la meva vida ja fa molt anys. Però cada vegada que li dono un petó a un home que ha begut només que una copa, la seva saliva em transporta als anys passat. I em miren i em diuen:
-Què penses Gemma?-.
-No rés- dic intentant fingir un somriure.
Però en realitat penso que el passat sempre em perseguirà-.

Gemma34

Peita història d'un Àngel Caigut, que va poder aixecar-se. Altres no tenen aquesta sort...

Sòcrates, filòsof de carrer, no va escriure mai. Plató, per la seva banda, mai va saber plasmar-ne la seva subjectivitat.

*En Àngel ha trobat, segons dius, l'únic axioma (mossega't les ungles Descartes!):

"irrevocable veritat: si caus, quan caus, aixeca't. I, un cop dret, fes un primer pas, i després el segon, i... la resta et vindrà donada"

Un gran cop a la filosofia des de la seva germana la literatura. Sí senyor! La forja del narrador ha fet efecte.

Seguiré llegint-te!
Adrià.

Ei Foster!

Perdona aquest temps sense dir res, però tinc una bona excusa... He estat de vacances. Primer al Perú i després a la platja. En l'interval, vaig passar per casa i vaig penjar el meu darrer relat (sí, fins aquí n'estic de malalt!). Ara torno a estar operatiu i veig que tu has aprofitat el temps, eh?

Bé, per començar m'he llegit aquest relat i, no sé per què, m'ha fet pensar molt en la darrera peli que he vist, "Sin City" (ves-hi, t'agradarà...). En conjunt, m'agrada força el to que utilitzes i aquesta història amb un tènue fil argumental que expliques.

Vigila, però els catellanismes, que són dels que posen els pels de punta! (un gest orb cap alguna part -cap algun lloc- i sol que derriteix les idees -que fon les idees-).

Fora d'aquestes futeses tècniques, ratifico el que ja t'he dit. Ets tota una troballa!

segueixes la narrativa amb el tema tan dur i interessant de la droga. tens raó. És difícil superar els embats de l'onada molts cops però, la mà al timí cal tenir els ulls ben oberts i no deixar mai de vista que eatà en joc el millor de nosaltres.
Gràcies pel teu generós comentari.Sóc molt impacient i l'intent de poetitzar em fascina perquè, donar pinzellades intentant captar la màgia d'un instant. per exemple. és una temptacióp massa forta per a mi. Petons

Accepto el teu oferiment. Trobaràs el meu correu electrònic en la meva biografia, però només estarà un dia, després el trauré.
Gràcies Foster.

M'ha agradat la dualitat entre els dos móns del bé i el mal que hi dones en un principi. Frases curtes, estil senzill i amè. El nom de l'Àngel caigut i l'esperança de començar de nou.

Moltes preguntes amb poques respostes.
Gairebé sempre l'instint de supervivència ens fa aixecar de nou i caminar, encara que sigui sense saber massa bé cap a on anem.

Però hi veig en el fons del personatge dur molt més que el fet d'un intent de sobreviure.
Intueixo difuminat entre aquestes preguntes sense resposta, un crit esperançat, el breu sospir de l'evidència d'un demà distint.

Hi ha molta gent que semblen tipus durs, cadascú deu tenir les seves raons i se'ns escapen al que podem veure des de fora.
Pell d'escorça, cuirasssa protectora.
Què si amaga? Gairebé sempre més por de la que sembla?

No sé, ara em balla el cap, m'he quedat pensativa...

Una abraçada!