Un tema que li va ocorre a Bartomeu Matagalls mentre, tranquil·lament, mirava

Al peu del torrent, Bartomeu Matagalls cerca la manera d'infringir una norma tribal. Sona el telèfon. Se'l treu de la butxaca i despenja.
-Bon dia. El senyor Autor, si us plau?
-Mmm... Sí, suposo que és a mi a qui us referiu.
-Oh, sóc l'Editor, tracta'm de tu, tracta'm de tu.
-Suposo que és a mi a qui et refereixes, doncs.
-Sí. Tu ets Bartomeu Matagalls, no?
-Sí.
-Matagalls... Sí, és un nom maco. No n'hem tingut cap de xicot de les illes amb aquest nom... Fins ara tots es deien Bonet, Porcell, Riera, Perelló, Mesquida... Algun Galmés, sí, però no ha passat d'aquí, la cosa. I de segon cognom com et dius, Bartomeu?
-Res. Bartomeu Matagalls i punt. No en tinc d'altre.
-Oh, és clar, Bartomeu Matagalls i prou -«I proubasta», pensa-.
-I vius a les illes?
-No, a les illes no, a Mallorca. De vegades, però, em fa l'efecte com si visqués a mil llocs a la vegada; sobretot passejant per ciutat, pels carrers més de ciutat de ciutat. I, creu-me, no puc entendre com és que el país es troba en aquesta situació. No entenc per què els ajuntaments es troben en tan tristíssim estat.
-Sí, sí, i tant. Un noi jove com tu i ja les veu, aquestes coses. I tu, si no m'erro, ets del 198-, no?
-Sí... Com ho heu sabut? No us vaig escriure res d'això, jo.
-Oh, sistemes de recerca de dades, bancs de dades. La nostra editorial sempre s'ha caracteritzat per la seva pulcritud, bona feina és feina ben feta, procurem fer-ho, i fer-ho B. Pensa, Prometeu, que nosaltres som una cultura minoritària. Per tant, hem de tenir un rendiment superior al normal, molt superior al normal. Ens hem de de defensar. L'enemic el tenim aquí a la vora, fins i tot el tenim dins. Aquest país és ple de gent que encara no ha cregut en el nostre projecte de cultura: dissidents, ignorants, lliurepensadors, enemics del decòrum.
-Enemics del decòrum?
-És clar, és clar. Ja és clar que un autor ha de ser lliure, lliure d'escriure allò que vulgui, de pronunciar-se, pro-nun-ciar-se per escrit sobre allò que vulgui. Molts, però, obvien la seva intrascendència al·legant simplement raons que corresponen a la pròpia vanitat. De vegades apleguen llurs textos sense analitzar les seves pròpies -i valuoses, oi?- circumstàncies personals. D'altres vegades llancen atacs ara i adés, però també és necessari, eh...-Se sent un renou de papers- Bartomeu, sí, Bartomeu, també és necessari, ne-ces-sa-ri, de respectar-los i conviure-hi, àdhuc semblin estendards caducs segons els mirem, sí, fins i tot a casa nostra, car són, en essència, els fonaments de la nostra realitat, de la nostra tradició com a cultura pròpia.
-Sí.
-I en realitat és cert que hem hagut de salvar-nos els mots, els uns als altres. Naturalment que hem estat perseguits, censurats, prohibits, etcètera, etcètera. Naturalment, Bartomeu. I ens plau molt veure com les generacions més joves, com tu, nascut al 198-, alcen els ulls al món amb consciència de la seva història, coneixent perfectament en quin estat es trobava la societat i la cultura quan obriren els ulls a la vida i quan, més tard, per una via o una altra, els arribava la crida... aquella crida... allò que nosaltres anomenem la crida de la paraula. Tenim la vida i la bossa per un cantó i la cultura per un altre, això és evident i és així. Qui pensi el contrari és un ingenu, té un idea com un erm, com dius tu en un dels teus poemes. Perquè, oh, Bartomeu, no t'he trucat pas per fer-te un discurs, sinó per parlar de tu.
-De mi?
-Oh i tant. Hem rebut els teus poemes, el teu llibre, sí. L'hem llegit acuradament. Ets molt valent, tu. Quants anys dius que tens?
-Vaig néixer al 198-.
-Sí, al vuitanta-, sí, ja m'ho has dit, sí. Ens ha agradat, Prometeu, el teu llibre. No tenim cap inconvenient a editar-lo. La mètrica marquiana que utilitzes és potser un xic passada de moda, ara que es porta la poesia festiva, polièdrica, polifònica i polipoètica. Nogensmenys, pel que veiem tens prou recursos per sortir-te'n amb dignitat i enteniment. És el teu primer llibre, no?
-No n'he publicat mai cap. No és el primer que escric, però.
-Sí, jo ja ho vaig dir al Consell Assessor, «en aquesta bóta ja hi ha hagut vi», ho vaig veure de seguida.
-I quan el voleu treure? Ara, així de cop, em ve de nou aquesta trucada. De fet, no confiava ni que responguéssiu.
-Oh i tant que sí. L'editarem, l'editarem, no pateixis, però...
-Però? Si hi he posar diners no m'interessa, eh? Ni en tinc ni hi vull pensar.
-No, no, i ara. Em sorprèn, ens sorprèn que t'ho pensis. No són diners, no, els diners els posem nosaltres. Tot és que hem estat parlant...
-Deliberant.
-Deliberant, deliberant no, noi. Això no és un judici. Hem estat parlant, par-lant, enraonant... Això que parlem ara ha de quedar estrictament en-tre-nos-al-tres. Hem pensat en el teu llibre i en la situació del país. Som totalment conscients que una literatura forta, respectada, en moviment, una cultura que puguem mostrar per l'Europa amb el cap alt, una literatura amb prou acadèmia i mercat per a exportar necessita bons poetes, sobretot quatre o cinc excel·lents poetes dels quals sentir-nos orgullosos. Tot editor n'ha de ser conscient, malgrat que tots sabem que la poesia ven poc, «ven poc» per no dir gens... Moltes vegades editem llibres de caràcter més comercial, amb més o menys interès global, per poder precisament després editar les obres poètiques d'aquells autors a qui cal considerar els nostres grans poetes, que ens omplen certament d'orgull i ens defineixen com una editorial amb prestigi, però que de cap manera, cal dir-ho tot pel seu nom, ens són absolutament rentables.
Un verderol s'enfila vacil·lant. Bartomeu Matagalls se sent contrariat de participar en aquesta conversa. Demana a l'interlocutor que vagi al bessó.
-Sí, sí. Mira, Bartomeu. El teu llibre és vàlid, molt vàlid, bon llibre. Els poemes són molt narratius (cosa escassa a casa nostra, per altra banda) i combatents (potser en excés, per això). Però creiem que el país no està en condicions de rebre un valor jove com tu amb un llibre de poemes! Tu no passis ànsia, que el traurem. Però abans...
-Abans, senyor...?
-Sóc l'Editor, Bartomeu. Abans creiem que és convenient que escriguis una novel·la. De gran poesia ja n'hi ha, tenim autors esplèndids en actiu, però no tenim una vertadera novel·la jove, una novel·la que es defineixi per la seva fescor, per la canalleria de la joventut!, la passió. Hem pensat, després de llegir els teus poemes, que tu ets l'indicat per a tal empresa. Naturalment ja hem pensat en la manera de llançar la que serà la teva primera novel·la. El millor, Prometeu, és que guanyis un premi. El Premi Documenta (coneixes la llibreria Documenta?) és el més apropiat. L'editem nosaltres, naturalment. No és que t'estem oferint, en sentit estricte, o-fe-rint un Premi, no. Però ara encara falten prou mesos perquè se n'obri la convocatòria i tindràs temps d'escriure-la.
Bartomeu Matagalls dubta si continuar. Sap amb certesa que ara li demanarà que hi posi culs, cocaïna i un poc de carreró de nit.
-Tu amolla't, posa-hi sexe, drogues, escenaris foscos, el que vulguis. Segur que el guanyes. Sempre podria ser que s'hi presentés algun alt valor modern i el guanyés ell. O que s'hi presentés aquella noia maca mallorquina, així estaria tot perdut. Però tranquil, per a les hipoteques hi ha Espanya, aquí devora. Tu pensa que aquests concursos no són tant per premiar una bona obra sinó per donar a conèixer noves veus. La teva veu és la que falta al país, a la nostra literatura.
Bartomeu calla. L'editor s'impacienta -Bartomeu?-, però no rep resposta de l'altre, que pensa: «L'Autor arriba a la ciutat i, traçat un pla d'acció en un bar del carrer Escudellers, pren sense estridència els despatxos de l'editorial. Decapita l'Editor i tota la seva cort de Vells Assessors. Cerca les agendes i convoca per a aquella mateixa nit els poetes nostrats i molts acarnissats llépols de premis a un sopar misteriós a l'editorial. Els escriptors que accepten la invitació s'alegren de sopar de franc. L'Autor improvisa una senzilla cuina i prepara una escudella amb els membres dels assassinats. Fa un sofregit amb estramoni, sàlvia divina i una picada de bolets. Per donar gust al brou hi afegeix psicotròpics. A l'hora de sopar, els comentaris dels invitats són exquisits: «Quina sorpresa», «Sí, quina gran sorpresa», «On és la premsa?». Quan serveixen el cafè, alguns escriptors comencen a tenir al·lucinacions, misteris, por -una certa por. D'altres, loquaços, senten desig de contar el darrer cop que que han anat al cinema. S'expliquen apassionadament i amb dolor les frustracions que tenen a davant el mirall, l'horripilació pel pas del temps, llàgrimes amargues d'infanteses de postguerra i postfranquisme L'Autor, abans que arribàs la comitiva, ha begut pepsicola i ha fumat porros; a causa d'això esdevé immune a l'efecte de les drogues. Es mira, divertit, l'espectacle. El sexe apareix quan un poeta jove i una columnista comencen a fer ostentació dels seus membres excitats. Això incita els convocats a la pràctica d'una gegantesca orgia practicada sobre i sota la taula on s'ha servit l'àpat i als despatxos, buits de personal. Practiquen sexualitat, heterosexualitat, homosexualitat, bisexualitat, grec, francès, coprofàgia, sodomia múltiple, seixanta-nou, fetitxisme, sadomasoquisme, perversió, incest, pederàstria, rictus, transvestisme i, naturalment, adulteri. Fan descansos de dues o tres hores. Tenen un moment de lucidesa, ploren, però automàticament la droga reprèn els efectes de la pol·lució. La bacanal es perllonga durant quatre dies. Els escriptors acaben als tanatoris de la ciutat, morts d'intoxicació massiva, probablement produïda pel mal estat de la carn ingerida.»
-Bartomeu? Bartomeu?
-Se me n'acaba d'ocórrer la sinopsi.
-Molt bé, molt bé, Prometeu. Veig, veiem que ets un bon noi, bon noi... Et faré arribar les bases així que es publiquin. Tu comença a escriure immediatament. Si et sembla bé, envia'ns els capítols així que els vagis escrivint.
-Com si fos un fulletó?

-Un fulletó, un fulletó... Fu-lle-tó no! I ara. És perquè potser des d'aquí, des del Consell Assessor, podem donar-te consells impagables. Hem detectat en els teus poemes un excés de dialectalisme que potser caldria polir. No perquè no sigui vàlid, de cap manera és incorrecte ni té per què sonar estrany. Però el país és el país. Tu ja saps que els nostres lectors potencials sempre són són continentals del nord. Solen ser de ciutat, de fet. El gran barri metropolità potser no acabaria d'entrar de gust, plenament, en un text escrit en llengua no com la parlen ells sinó escrita a la manera illenca. Barcelona és germana d'Espanya. Els lectors estan familiaritzats amb una llengua oberta al món, sense complexos, que beu de la riquesa d'allò popular. I allò popular és senzill. Jo mateix puc facilitar-te una llista de paraules amb la seva corresponent entrada continental.
Bartomeu Matagalls torna a callar. Ja no vacil·la perquè sap què li dirà. Fava, rave, perdiu, piula, xil·la, ocell, pixa i cigala s'escriu penis o polla. Pantafena, figa, cotorra, patrulla, xona, cocarroi i natura: vulva o cony. Boixar, barrinar, posar-la en remull i cardar és practicar el sexe o follar. Els conceptes apareixen sense esforç: Inhalar / ensumar cocaïna. Confeccionar una cigarreta de haixix o liar un porro. Croquetes i canapès. L'Hoste Pornogràfic. L'Hereu Riera dat pel darrere. Paraules en anglès. Paraules en francès. 200 pàgines, tio. Preu: tants euros. De venda a la vostra llibreria. Animat per la pau d'un rierolet amb peixetons penja el telèfon i continua amb la seva tasca.