Un petit homenatge

No he tingut mai cap gos ni cap gat... bé, una vegada, de petit, vaig tenir unes hores un gatet, però només unes hores...
Crec, egoistament, que donen feina. De totes maneres, sempre he grapejat tot gos o gat que s’hagi deixat una mica, la qual cosa vol dir que m’agraden i sé, positivament, que es fan estimar.
De petit, també de petit, a casa dels avis, que era una casa de pagès de la barriada de la Clota, de Barcelona, de sempre que tenien una gossa. Sempre, sempre hi vaig tenir molt bona relació amb la gossa de torn.
—Joan—

M’ha agradat aquest homenatge que li has fet a un gos. No he tingut mai gossos, però sí, gats. Comparteixo el sentiment d’afecte i estima que desperten; sovint arribo a pensar que molt més sincer que l’amor dels humans.

Especialment m’ha semblat encertada la forma amb què t’has referit a ell a l’inici del relat. El lector no s’imagina que l’homenatge va dedicat a un animal.

Ens seguim llegint

Núria

He llegit el teu “petit” homenatge, que jo qualificaria del molt sentit, ben sincer i gens petit.

Potser és un tipus d’afecte que no entén qui mai ha conviscut amb un animal de companyia, ni ha mantingut una relació d’afecte i fidelitat com la que es pot arribar a mantenir amb un gos.
És el mateix que passa, en certa manera, amb el gir que dóna la vida quan arriba una criatura: aquells que no han conviscut amb petits, no entenen de vegades el món infantil amb totes les seves peculiaritats... Parlant de criatures, et proposo la lectura del relat En paral•lel, que em sembla sabràs entendre.

Tornant al teu relat, tal com deixes dit a la introducció, resulta evident que t’ha sortit del cor, i el cap ha afegit a la primera part només una mica d’estructura per facilitar la transmissió del missatge.

En la segona part, és on es troba la part formal, amb les afirmacions dels personatges al voltant del tema, que he trobat molt interessants, fins i tot molt iròniques i sàbies al mateix temps.

Per respondre al què em demanes en el teu darrer comentari sobre la lletra sigui en color, i com s’ha de fer per posar un enllaç, el millor és que m'enviis un email a l’adreça que tinc a la biografia i et contestaré amb les intruccions; aquí no te les puc posar perquè s’executen en escriure-les.
I pel que fa als racons del web, en té pocs, però interessants... podem parlar també, si vols.

Ara mateix, t’envio una abraçada sincera,
Unaquimera

tinc un relat que parla de la mort d'un gos. T'invito a llegir-lo, es titula Milhomes que era el nom del gos.

pels teus comentaris... si estic millor però se'm fa molt llarg això... en fi aviat agafar´l'alta a veure si ja m'espavilo del tot...

fins aviat
joan

homenatge al company que jeu, que escolta i que ens acompanya sense esperar res a canvi. Testimoni és de la nostra vida, i sense voler-ho ells són la nostra vida també. ânims a tots aquells que estimem els animals.
Com t'entenc, jo en menys d'un any he perdut les meves companyes d'aventures. una abraçada gegant per les estrelles que són ara la Kai i la Dely.

és veritat, és fan estimar, quant no t'acompanyen els trobes a faltar.
Per que? per que no parlen, si parlessin ens esteri-em discutint a cada moment.
fins i tot així ens els estimaríem pot ser encara més.
Avant, pit i amunt

jo fa 3 anys que tinc una gosseta i ja me l'estimo com si fos filla meva... és tan agraïda!!

per altra banda celebro poder seguir en contacte amb tu,...ja estic millor

et convido a llegir un poema que vaig penjar al principi que es titula SABANSË, perquè faig un joc de paraules amb el títol en un poema qque parlo dela meva gosseta
poema: KIRA

una abraçada en silenci...
fins ben aviat

joan